Tirant lo Blanc - Joanot Martorell - Capítols seleccionats
Joanot Martorell,
Tirant lo Blanc. Episodis amorosos.
Capítols seleccionats.
Pere MiG
10 dagost de 2013
Índex
I Tirant arriba a Constantinoble i senamora de Carmesina 5
1 CXVII. Com Tirant fon arribat en Constantinoble, e les raons que lEmperador li
dix. 6
2 CXVIII. Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus
perquè mirava la filla de lEmperador. 8
II Tirant malalt damors. Diafebus, confident i mitjancer de Tirant 10
3 CXIX. Raons de conhort que fa Diabebus a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç
damor. 11
4 CXX. Lamentació damor que fa Tirant. 16
5 CXXI.Raons que fa Diafebus a Tirant, aconhortant-lo de ses amors. 17
III Tirant declara el seu amor a Carmesina 19
6 CXXVI. Com Tirant satisféu en les raons que lEmperador li demanava. 20
7 CXXVII. Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell
tant amava. 21
IV Amors de Diafebus i Estefania 24
8 CXLVI. Capítol 146: La sentència que lEmperador donà contra los cavallers, ducs
e comtes que presos eren. 25
9 CXLVII. Lalbarà que féu Estefania de Macedònia a Diafebus. 29
V Somni fingit de Plaerdemavida 30
10 CLXII. La resposta que féu la Princesa a Tirant. 31
11 CLXIII. Lo somni que Plaerdemavida féu. 34
VI Festes a Constantinoble. Lepisodi de la pinta i la sabata en «lo lloc vedat» 37
12 CLXXXIX. Les grans festes que lEmperador féu fer per amor dels ambaixadors
del Soldà. Des de linici fins al paràgraf: «Lla on és atorgada la gràcia deu ésser
besada e acceptada» (p. 616-629). 38
1
VII Consells de Plaerdemavida a Tirant 45
13 CCXIV. Parla Plaerdemavida. 46
VIII La Viuda malparla de Tirant a Carmesina 48
14 CCXV. Lo mal consell e reprovat que la Viuda Reposada donà a la Princesa contra
Tirant. 49
IX Esposalles de Diafebus i Estefania. Facècies de Plaerdemavida 51
15 CCXX. Resposta feta per lEmperador a Tirant. 52
X Estefania i Plaerdemavida confidents i mitjanceres de Carmesina i Tirant.
Diàlegs sobre lamor. 54
16 CCXXVIII. Raonament que fa la duquessa de Macedònia a la Princesa. 55
17 CCXXIX. Com Plaerdemavida donà esforç a lànimo de Tirant. 57
18 CCXXX. Les raons que passaren entre Tirant e la Princesa, e Plaerdemavida. 59
XI Tirant contempla Carmesina durant el bany 61
19 CCXXXI. Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa. 62
XII Plaerdemavida introdueix Tirant al llit de Carmesina 64
20 CCXXXII. Reprensió que fa Plaerdemavida a Tirant. 65
XIII Conseqüències. Tirant es trenca la cama 66
21 CCXXXIII. Rèplica que fa Tirant a Plaerdemavida. 67
XIV Els amors dHipòlit i lemperadriu 70
22 CCXLVIII. Lo principi dels amors dHipòlit e de lEmperadriu. 71
23 CCXLIX. Com lEmperadriu demanà a Hipòlit qui li feia aquell mal. 72
24 CCLX. Resposta feta per lEmperadriu a Hipòlit. 73
25 CCLXI. Com Hipòlit mostra de paraula la contentació que té de sa senyora. 75
26 CCLXII. Rèplica que fa lEmperadriu a Hipòlit. 76
27 CCLXIII. La comparació de la vinya que fa Hipòlit a lEmperadriu. 80
2
XV La Viuda declara el seu amor a Tirant. Difamacions i maquinacions de la
Viuda: el negre Lauseta i el fals avortament de Carmesina 82
28 CCLXIV. Com lEmperadriu ordenà la vida dHipòlit. 83
29 CCLXV. Raonament que fa Tirant a la Viuda Reposada. 85
30 CCLXVI. Resposta que fa la Viuda a Tirant. 86
31 CCLXVII. Resposta que féu Tirant a la Viuda Reposada com lo requerí damors. 87
32 CCLXVIII. Replica la Viuda al parlar de Tirant. 88
33 CCLXIX. Replica Tirant a la Viuda, ignorant la sua maldat. 90
XVI Matrimoni secret no consumat entre Tirant i Carmesina 93
34 CCLXXI. Resposta que la Princesa fa a Tirant. 94
35 CCLXXII. Com Tirant pres jurament de la Princesa que li compliria lo matrimoni. 95
36 CCLXXIII. Rèplica que fa la Princesa a Tirant. 96
37 CCLXXIV. Rèplica que fa Tirant a la Princesa. 97
38 CCLXXX. Rèplica que fa Tirant a la sua Princesa. 98
39 CCLXXXI. Lamentació que fa la Princesa estant en los braços de Tirant. 99
XVII La ficció de la Viuda Reposada 100
40 CCLXXXIII. Ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant. 101
41 CCLXXXIV. Conhort que fa la Viuda Reposada a Tirant. 103
XVIII Tirant i Carmesina consumen el matrimoni secret 104
42 CDXXXIV. Com Tirant anà a Contestinoble per parlar ab lEmperador. 105
43 CDXXXV. Gràcies damor que fa Tirant a la Reina. 107
44 CDXXXVI. Com Tirant vencé la batalla e per força darmes entrà lo castell. 108
45 CDXXXVII. Reprensió damor que fa la Princesa a Tirant. 109
XIX Mort de Tirant 110
46 CDLXVII. Com pres a Tirant lo mal del qual passà daquesta vida. 111
47 CDLXX. Breu de comiat tramès per Tirant a la sua Princesa. 112
48 CDLXXI. Com lEmperador tramès lo duc de Macedònia e Hipòlit ab los metges,
e com Tirant, fent-se portar a Contestinoble, en lo camí passà daquesta vida. 113
3
XX Planys fúnebres de lemperador i Carmesina per la mort de Tirant 115
49 CDLXXII. Lamentació que féu lEmperador per la mort de Tirant. 116
50 CDLXXIII. La lamentació que féu la Princesa sobre lo cos de Tirant. 118
51 CDLXXIV. Altra lamentació que fa la Princesa sobre lo cos de Tirant. 119
XXI Hipòlit i lemperadriu al tron de Constantinoble 121
52 CDLXXIX. Lo dol e lo plant que fon fet aprés la mort de la Princesa. 122
53 CDLXXX. Com los parents de Tirant sajustaren e tingueren consell qual dells
farien Emperador. 124
(Textos extrets de ledició on-line Tinet: http://www.tinet.cat/bdt/tirant/)
4
Part I
Tirant arriba a Constantinoble i
senamora de Carmesina
5
Capítol 1
CXVII. Com Tirant fon arribat en
Constantinoble, e les raons que
lEmperador li dix.
Com foren en la gran sala del palau l´Emperador lo pres per la mà e posà´l dins la cambra on era
l´Emperatriu e trobare-la en la següent forma. la cambra era molt escura sens que no hi havia llum ni
claredat neguna, e l´Emperador dix:
Senyora, veus ací lo nostre Capità major qui ve per fer-vos reverència.
Ella respòs, quasi ab veu esmortida:
-Bé sia ell vengut.
Dix Tirant:
-Senyora, per fe hauré a creure aquella que parla sia la senyora Emperadriu.
-Capità major -dix l´Emperador-, quisvulla qui tinga la capitania de l´imperi grec té potestat
d´obrir les finestres e de mirar-les totes en la cara e llevar-los lo dol que porten per marit, pare, fill o
geermà. E així vull jo que useu vós de vostre ofici.
Manà Tirant li portassen una antorxa encessa, e prestament fon fet. Com la llum fon en la cambra,
lo Capità véu un papalló tot negre. Acostà-s´hi ee obrí´l e véu una senyora vestida tota de drap gros
ab un gran vel negre al cap que tota la cobria fins als peus. Tirant li llevà lo vel del cap, e restà ab
la cara descoberta, e vista la cara, fiçà lo genoll en terra e besà-li lo peu sobre la roba e aprés la mà.
I ella tenia en la mà uns paternostres d´or esmaltats; besà´ls e féu-los besar al Capità. Aprés véu un
nllit ab cortines negres. E la Infanta estava gitada damunt aquell llit ab brial de setí negre, vestida
e coberta ab una roba de vellut de la mateixa color. als peus, damunt lo llit, seien una dona e una
donzella. La donzella era filla del duc de Maceeedònia, e la dona havia nom la Viuda Reposada, la
qual havia criada a la Infanta de llet. Al cap de la cambra véu estar cent setanta dones e donzelles qui
totes estaven ab l´Emperadriu e ab la infanta Carmesina.
Tirant s´acostà al llit, e féu gran reverència a la Infanta e besà-li la mà. Aprés anà a obrir les
finestres. E aparegué a totes les dames que fossen eixides de gran captivitat, per ço com havia molts
dies que eren posades en tenebres per la mort del fill de l´Emperador. Dix Tirant:
-Senyor, ab vènia e perdó parlant, jo diré a vostra altesa e a la senyora Emperadriu, que present
és, la mia intenció. Jo veig que lo poble d´aquesta insigne ciutat està molt trist e adolorit per dues
raons. La primera és per la pèrdua que l´altesa vostra ha feta d´aquell animós cavaller, lo Príncep fill
vostre; e la majestat vostra no se´n deu agreujar, puix és mort en lo servei de Déu e per mantenir la
santa fe catòlica, ssinó que en deveu dar llaors e gràcies a la immensa bondat de nostre senyor Déu,
car ell lo us havia acomanat, e ell lo us ha volgut llevar per major bé per a ell, que l´ha col.locat en la
glòria de paradís. E d´açò li deveu dar moltes llaors, e ell, qui és misericordiós e d´indifinida pietat,
dar-vos ha en aquest món pròspera e llonga vida, e aprés la mort, l´eterna glòria, e fer-vos ha vencedor
de tots vostres enemics. la segona causa per què estan trists, sí és per la gran morisma que es veen
molt prop, tement perdre los béns e la vida e, lo menys mal, ésser catius en poder d´infels. Per què la
necessitat requir que l´altesa vostra e de la senyora Emperadriu façau la cara alegre a tots los qui us
veuran, per aconsolar-los de la dolor en què posats són perquè prenguen ànimo en virilment batallar
6
contra los enemics.
-Lo Capità dóna bon consell -dix l´Emperador-. E jo vull e man que de continent, així hòmens
com dones, tots lleixen lo dol.
7
Capítol 2
CXVIII. Com Tirant fon ferit en lo cor ab
una fletxa que li tirà la deessa Venus
perquè mirava la filla de lEmperador.
Dient l´Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls
d´altra part con templaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia
estat amb les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que
crestallines parien, les quals donaren entrada als ull de Tirant, que dallí avant no trobaren la porta
per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu
separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past, per
moltes honors e consolacions que shagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta. LEmperador
pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora daquella cambra. E lo Capità pres del braç a
lEmperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a lentorn hestoriada de
les següents amors: de Floris e de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, dEneas e de Dido, de Tristany
e dIsolda, e de la reina Ginebra e de Lançalot, e de molts altres, que totes llurs amors de molt subtil
e artificial pintura eren divisades. E Tirant dix a Ricard:
-No creguera jamés que en aquesta tera hagués tantes coses admirables com veig.
E deia-ho més per la gran bellea de la Infanta. Emperò aquell no ho entès.
Tirant pres llicència de tots e anà-sen a la posada, entrà-sen en una cambra e posà lo cap sobre
un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vengueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que
lo cap li dolia. E ell estava ferit daquella passió que a molts engana. Diafebus, que véu que Tirant no
eixia, entrà a la cambra e dix-li:
-Capità senyor, prec-vos per amor mia que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà
ésser donat algun remei ho faré ab molt bona voluntat.
-Cosí meu -dix Tirant-, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo, e jo no tinc altre mal sinó de
laire de la mar qui mha tot comprès.
-Oh Capità!, ¿e de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns haveu tenguts, jo en só estat
arxiu, e ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-mho, jo us clam mercè e no em
vullau amagar res que de vós sia.
-No vulllau més turmentar la mia persona -dix Tirant- , que jamés sentí tan greu mal com lo que
era sent, que em farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no més coontrària,
car la fi de totes aquestes coses es dolor per aquella amor que és amarga.
E giràs de laltra part de vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir
altra paraula de la boca sinó que dix:
-Jo ame.
Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil.laren vives llàgrimes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus,
veent lo vergonyós comport que Tirant feia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los
de son llinatge e encara a aquells ab qui tenia amistat, com venia cas que parlaven damors. Ell los
deia: Bé sou folls tots aquells qui amau. ¿No teniu vergonya de llevar-vos la llibertat e de posar-la
en mans de vostre enemic, qui us lleixa ans perir que haver-vos mercè?, faent de tots una gran burla.
8
Emperò jo veig que ell és vengut a caure en lo llaç en lo qual humana força no basta a resistir.
E pensant Diafebus en los remeis que a tal mal se requiren, ab gest piadós e afable féu principi a
un tal parlar.
9
Part II
Tirant malalt damors. Diafebus,
confident i mitjancer de Tirant
10
Capítol 3
CXIX. Raons de conhort que fa Diabebus
a Tirant perquè el veu pres ab lo llaç
damor.
-Natural condició és a la natura humana amar, car diu Aristòtil que cascuna cosa apeteix son semblant.
E encara qué a vós aparega dura cosa estranya ésser subjugat al jou damor, podeu verdaderament
creure que no és en potència de negú poder-hi resistir. Per ço, Capità senyor, tant com lhome és més
savi, tant deu més ab discreció cobrir los naturals moviments e no manifestar defora la pena e dolor
que combat la sua pensa, car la bondat de lhome apar, que caigut per contraris casos, sàpia sostenir
les adversitats damor ab virtuós ànimo. Per què alegrau-vos e davallau daqueix lloc de pensaments
on vós sou assegut, e lo cor vostre manifeste alegria, puix bona sort vos ha portat que en tan alt lloc
hajau mès vostre pensament, e vós duna part e jo daltra, porem donar remei a la vostra novella dolor.
Com Tirant véu lo bon conhort que Diafebus li dava, restà molt aconsolat. Llevàs empeguit de
vergonya e anaren-se a dinar, lo qual tenien de molta singularitat per ço com lEmperador lhavia
tramès. Emperò Tirant menjà molt poc de la vianda, e begué molt de les sues llàgremes, coneixent ab
viva raó que era pujat en més alt grau que no devia. Emperò dix:
-Puix aquesta qüestió ha hagut principi en aquest dia, ¿quan a Déu serà plasent que poré obtenir
victoriosa sentència?
Tirant no pogué menjar. E los altres se pensaven que per lo treball de la mar estava destemprat.
E per la molta passió que Tirant tenia, llevàs de taula e posàs dins una cambra acompanyat de molts
sospirs, car vergonya, per temor de confusió, li feia passar aquell treball. E Diafebus ab los altres li
anaren a tenir companyia fins a tant que ell volgué un poc reposar.
Diafebus pres ab si una altre cavaller e ferem la via del palau, no ab cor de veure lEmperador,
mas per veure les dames. LEmperador estava en una finestra assegut. Véu-los passar; tramès-los a dir
que pujassen lla on ell era. Diafebus ab laltre pujaren a les cambres on lEmperador era ab totes les
dames. LEmperador li demanà què era del seu Capità, e Diafebus li dix que estava un poc enutjat. E
com ho sabé, desplagué-li molt e manà que los seus metges lanassen de continent a visitar.
Com los metges foren tornats, feren relació a lEmperador com estava molt bé, que no era estat lo
seu mal sinó mutació dels aires indigests. Lo magnànim Emperador pregà a Diafebus li recitàs totes
les festes que en Anglaterra seren fetes en les bodes del Rei ab la filla del rei de França, e de tots los
cavallers qui armes havien fetes e quals eren estats los vencedors del camp.
-Senyor -dix Diafebus-, a molta gràcia e mercè hauria a la majestat vostra jo no hagués a dir
aquestes coses, per ço com no volria que vostra altesa hagués a pensar, per jo ésser parent de Tirant, li
hagués a donar llaor neguna, sinó així com realment és passat. E per major seguretat que la majestat
vostra no tinga que creure lo contrari, jo tinc a ací tots los actes signats de la pròpia mà del Rei e dels
jutges del camp e de molts ducs, comtes e marquesos, de reis darmes, dherauts e porsavants.
LEmperador no pregà que els hi fes portar en linstant, que ell recitaria les coses. Diafebus hi
tramès, e aprés recità llargament a lEmperador totes les festes per ordre així com eren estades fetes, e
per semblant les armes. Aprés llegiren tots los actes e veren per obra Tirant ésser lo millor cavaller de
tots. Molta fon la consolació que lEmperador hi pres; e molt major la de sa filla Carmesina e de totes
11
les dames, qui estaven ab gran devoció escoltant les singulars cavalleries de Tirant. Aprés volgueren
saber lo casament de la infanta de Sicília e la lliberació del gran Mestre de Rodes.
Com totes les coses foren explicades, lEmperador se nanà per tenir consell, lo qual cascun dia
acostumava tenir de matí mitja hora, e aprés vespres una hora. E Diafebus volguél acompanyar, e lo
valerós senyor no ho volgué, sinó que dix:
-Cosa acostumava és que los cavallers jóvens llur delit és estar entre les dames.
Ell se nanà e Diafebus restà e parlaren de moltes coses. La infanta Carmesina suplicà a lEmperadriu
sa mare que passassen en una altra sala perquè es poguessen un poc espaiar, car molt temps
havia que estaven tancades per lo dol del germà. Dix lEmperadriu:
-Ma filla, vés on te vulles, que jo só contenta.
Passaren tots en una gran sala molt meravellosa, toda obrada de maçoneria per art de molt subtil
artifici: totes les parets de jaspis e de pòrfits de diverses colors llavorades, imatges que feien admirar
als miradors. Les finestes e les colones eren de pur crestall, e lo païment, lo qual era fet tot a centells,
qui llançava molt gran resplandor. Les imatges de les parets divisaven diverses històries de Boors e de
Perceval e de Galeàs com complí laventura del Siti perillós, e tota la conquesta del Sant Greal shi
demostrava. La sobirana coberta era tota dor e datzur, e entorn de la coberta eren les imatges, totes
dor, de tots los reis de crestians, cascú ab sa bella corona al cap e en la mà lo ceptre, e dejús los peus
de cascun rei havia un permòdol en lo qual havia un escut en què estaven figurades les armes del rei,
e lo seu nom en lletres llatines se manifestava.
Com la Infanta fon en la sala apartàs ab Diafebus un poc de les sues donzelles e començaren a
parlar de Tirant. Diafebus, qui véu tan bona disposició, que la Infanta parlava de Tirant ab tanta
voluntat, pres-se a dir.
-¡Oh quanta glòria és per a nosaltres haver travessada tanta mar e ésser atesos ab salvament al port
desitjat de nostra beatitud; e per gràcia especial havem obtès que los nostres ulls hagen vista la més
bella imatge dhumana carn que de nostra mare Eva ençà sia estada ni crec que jamés serà, complida
de totes les altes gràcies e virtuts, gràcia, bellea, honestat, e dotada de saber infinit! E no em dol
dels treballs que soferts havem, ni los que són per a venir, per haver trobada vostra majestat que és
mereixedora de senyorejar lunivers món, e en açò no dhi deu entendre sinó vostra altesa. E tot lo que
he dit ni diré, preneu-ho com de servidor afectat, e estotjau-ho dins los llocs més secrets de la vostra
ànima, com aquell famós cavaller de Tirant lo Blanc sia vengut per sola fama, oint recitar de vostra
celsitud tots los béns e virtuds que per natura podien ésser comunicats a un cos mortal. E no pense la
vostra altesa que siam venguts per les amonestacions del valerós rei de Sicília, ni menys per les lletres
de lEmperador, pare vostre, qui ha tramès al rei de Sicília, ni pense vostra celsitud que siam venguts
per experimentar les nostres persones en fet darmes, com ja les teníem molt bé experimentades; ni
menys per la bellea de la terra ni per veure los imperials palaus, car les cases pròpies de nosaltres,
qualsevulla daqueles, estaria bé per temple doració: tan grans e tan belles són, e cascú de nosaltres
presumeix ésser un petit rei en sa terra; e pot creure la celsitud vostra que la venguda de nosaltres no
és estada altra causa sinó per veure e servir vostra majestat. E si guerres ni batalles se fan, tot serà
per amor e contemplació vostra.
-Oh trista de mi! -dix la Infanta-, ¿e què és lo que em dieu? ¿Poré jo gloriejar-me que per amor de
mi siau tots ací venguts, e no per amor de mon pare?
-Sobre açò poria jo fer salva ma fe -dix Diafebus-, com Tirant, qui ens és germà e senyor de tots, nos
pregà que volguéssem venir ab el en aquesta terra, e li volguéssem fer tanta dhonor, perquè poguéssem
veure la filla de lEmperador, la qual ell desitjava més veure que a tot lo restant del món. E de la
primera vista que de vostra altesa ha hagut, tant és lo grat que té de vostra excel.lència que a dat del
cap en lo llit.
Com Diafebus presentava aquestes coses a la Infanta, ella estava alienada e posada en fort pensament,
que no parlava, e mig fora de record, e la sua angèlica cara mudant de diverses colors, car la
femenil fragilitat lhavia compresa, que no podia parlar. Car amor duna part la combatia, e vergonya
daltra part lan retraïa. Amor lencenia en voler lo que no devia, mas vergonya lo hi vedava per temor
de confusió.
En aquest instant vengué lEmperador e cridà a Diafebus, perquè li plaïa molt lo seu comport. E
parlaren de moltes coses fins a tant que lEmperador volia sopar. Pres llicència dell e acostàs a la
12
Infanta e dix-li si la majestat sua li manava res que fes.
-Sí -dix ella-: preniu abraçars de mi, estotjau-ne per a vós, e feu-ne part a Tirant.
E Diafebus shi acostà e féu lo que ella li havia manat.
Com Tirant sabé que Diafebus era anat al palau e que parlava ab la Infanta, estava ab lo major
desig del món que vingués perquè pogués saber noves de sa senyora. Com ell entrà per la cambra,
Tirant se llevà del llit e dix-li:
-Lo meu bon germà, ¿quines noves me portau de la que és en virtuts complida e té la mia ànima
encativada?
Diafebus, veent lextrema amor de Tirant, abraçàl de part de sa senyora, e recità-li totes les raons
que havien passades. Tirant restà més content que si li hagués donat un regne, e pres en si molt gran
esforç, que menjà bé e salegrà, desitjant quan vendria lo matí perquè la pogués anar a veure.
Com Diafebus fon partit de la Infanta, ella restà en molt fort pensament, que li fon forçat de
llevar-se del costat de son pare i entrar-sen en la sua cambra. La filla del duc de Macedònia havia
nom Estefania, que era donzella que la Infanta tenia en molt gran amor, per ço com seren criades de
poca edat ensems, no havent més temps luna que laltra. Com véu que la Infanta se nera entrada en
la cambra, llevàs prestament de taula e anà-li detràs. Com fon ab ella, la Infanta li recità tot lo que
Diafebus li havia dit, e lextrema passió que passava per lamor de Tirant:
-E dic-te que més mha contentat la vista daquest tot sol, que de quants nhe vists en lo món. És
home gran e de singular disposició e mostra bé en lo seu gest lo gran ànimo que té, e les paraules que
dela sua boca ixen acompanyades de molta gràcia. Veig-lo cortès e afable més que tot altre. E, doncs,
tal com aquest qui no lamaria? ¡E que sia vengut ací més per amor mia que de mon pare! Certament
jo veig lo meu cor molt inclinat a obeir a tots sos manaments; e a mi par, segons los senyals, que aquest
serà la vida e conservació de la mia persona.
Dix Estefania:
-Senyora, dels bons deu hom triar lo millor, e sabudes les cavalleries singulars que aquest ha fet,
no és dona ni donzella en lo món que de bon grat no el degués amar e subjugar-se a tota sa voluntat.
Estant en aquestes delitoses raons, vengueren les altres donzelles e la Viuda Reposada, que tenia
gran part ab Carmesina per la raó ja dita, que lhavia de llet criada, e demanàls de què parlaven. Dix
la Infanta:
-Nosaltres parlam de què ens ha recitat aquell cavaller de les grans festes e honors que feren en
Anglaterra a tots los estrangers que shi trobaren.
E parlant daquestes coses e daltres, així passaren la nit, que poc ni molt la Infanta no dormí.
E lendemà Tirant se fon vestit ab un manto dorfebreria. La devisa era tota de barbes de mill, e les
espigues eren de perles molt grosses e belles, ab un mot brodat en cascuna quadra del manto qui deia:
Una val mill e mill no valen una. Es les calces e lo capiró lligat la francesa, daquella devisa mateixa.
E en la mà portava lo bastó dor de la capitania. Tots los altres de la sua parentela sabillaren molt
bé de brocats e de sedes e dargenteria, e així abillats anaren tots al palau.
Com foren a la porta major, veren allí una singular cosa de gran admiració: que a cascun llindar de
la porta, de part de dins, a lentrant de la plaça, havia una pinya tota dor, daltària dun home e molt
grosses, que cent hòmens no les porien alçar; les quals en temps passat havia fetes fer lEmperador en
lo temps de la posperitat per una gran magnificència. Entraren dins lo palau e trobaren molts onços
e lleons ab cadenes dargent molt grosses que estaven lligats; pujaren alt en una gran sala tota obrada
dalabaust.
Com lEmperador sabé que lo seu Capità era vengut, manà que el deixassen entrar. E trobàl que es
vestia, e sa filla Carmesina qui el pentinava, e aprés li donà aiguamans; car cascun dia ho acostumava
de fer. E la Infanta estat en gonella dorfebreria tota llavorada duna herba que ha nom amorval, e
ab lletres brodades de perles que entorn eren, e deia lo mot: Mas no a mi. Com lEmperador se fon
acabat de vestir dix a Tirant:
-Digau-me, Capità, ¿quin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?
Dix Tirant:
-Senyor, la majestat vostra deu saber que lo meu mal és de mar, car los vents daquesta terra són
més prims que los de ponent.
Respòs la Infanta ans que lEmperador parlàs:
13
-Senyor, la mar no fa mal als estrangers si són aquells que ésser deuen, ans los dóna salut e llonga
vida -mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquè Tirant conegués que ella lhavia entès.
L´Emperador ixqué de la cambra ab lo Capità parlant, e la Infata pres a Diafebus per la mà e
detingué´l e dix-li:
-De les paraules que em digués ahir no dormí en tota la nit.
-Senyora, voleu que us diga?, nostra part n´havem haguda.Empero molt reste aconsolat com haveu
entès a Tirant.
-¿E com pensau vós -dix la Infanta-que les dones gregues sien de menys saber ni valor que les
franceses? En esta terra bé sabran entendre lo vostre llatí per escur que el vullau parlar.
-Per ço, senyora, és major glòria per a nosaltres -dix Diafebus- practicar ab persones qui sien molt
enteses.
-Per avant ho veureu -dix la Infant- en lo practicar, e veureu si coneixerem les vostres passades.
La Infanta manà que vengué Estefania ab altres donzelles per tenir companyia a Diafebus, e prestament
ne vengueren moltes.Com la Infanta lo véu ben acompanyat entrà-se´n dins la sua cambra per
acabar-se de vestir,Tirant en aquest espai hagué acompanyat a l´Emperador a la gran església de Santa
Sofia, deixàl dient hores, i ell tornà al palau per acompanyar a l´Emperadriu e a Carmesina. Com
fon en la gran sala trobà allí son cosí Diafebus enmig de moltes donzelles, lo qual los estava recitant
les amors de la filla del rei de Sicília e de Felip. E Diafebus era tan domèstic e tan pràctic entre les
donzelles com si tota sa vida fos criat entre elles.
Com veren entrar a Tirant totes se llevaren de peus e diguere-li que ell fos lo ben vengut. Feren-lo
seure enmig d´elles e parlaren de moltes coses.
Ixqué l´Emperadriu tota de vellut buerell vestida. Apartà´s ab Tirant e demanà-li de son mal.
E Tirant li dix que ja estava molt bé .No tardà molt que la Infanta ixqué vestida ab una roba del
seu mateix -nom, forrada de marts gebelins, fesa a costats, ab mànega oberta; e al cap portava una
petita corona sobre los cabells ab molts diamants e robins e pedres de gran estima.Bé mostrava lo seu
agraciat gest, ab la bellesa infinida, que era mereixedora de senyorejar del món totes les altres dames
si la fortuna li hagués volgut ajudar.
Tirant pres del braç a l´Emperadriu, per ço com era Capità major, e preceïa a tots los altres; car
aquí havia molts comtes e marquesos, hòmens de gran estat; e volgueren pendre a la Infanta del braç,
i ella dix:
-No vull negú vaja prop de mi sinó mon germà Diafebus.
E tots la deixaren e aquell la pres. Mas sap Déu que Tirant estimara més estar prop de la Infant
que no prop de l´Emperadriu. E anant a l´església dix Diafebus a la Infanta:
-Mire vostra altesa, senyora, los esperits com se senten.
Dix la Infanta:
-Per què ho dieu?
-Senyora- dix Diafebus-, per ço com vostra excel.lència s´és vestida de gonella de xaperia brodada de
grosses perles, e lo cor sentit de Tirant porta lo que li fa mester. ¡Oh, com me tendria per benaventurart
si jo podia fer que aquest manto jo el pogués fer estar sobre aquesta gonella!.
E perquè anaven molt prop de l´Emperadriu, pres del manto de Tirant. E Tirant, com sentí tirar
del manto, detingué és un pas atràs, e aquell posà´l sobre la gonella de la Infanta. E dix:
-Senyora, ara està la pedra en son llos.
-Ai trista!¿Sou tornat foll o haveu del tot perdut lo seny?¿Tan poca vergonya teniu que en presència
de tantes gents dieu tals coses? -dix la Infanta.
-No, senyora, que negú no ho ou ni ho sent ni ho veu-dix Diafebus-. E jo sabria dir lo paternòster
al revés, que negú no l´entendria.
-Certament jo crec -dix la Infanta- que vós haveu après en l´escola d´honor, ,lla on se llig d´aquell
famós poeta Ovidi lo qual en tots sos llibres ha parlat tostemps d´amor verdadera. E qui da son poder
d´emitar al mestre al mestre de la ciència, no fa poc.E si v¢s sabseu en qual arbre se lleva amor e
honor, e sabseu la pràctica d´esta terra, com ser¡eu home de bona ventura!
Acabades aquestes raons, foren a l´esglèsia.L´Emperadriu entrà dins la cortina, e la Infant no hi
volgué entrar, dient que faïa gran calor; e no ho faïa sinó perquè poguès mirar a tot son plaer a Tirant.
E Tirant posà´s prop l´altar ab molts ducs e comtes que hi havia. E tots li donaren l´honor que
14
estigués primer per esguard de l´ofici que tenia. E ell tostemps acostumava oir la missa agenollat.Com
la Infanta lo véu ab los genolls en terra, pres un coixí de brocat d´aquells que ella tenia allí, e donà´l
a una de les sues donzelles que el portassen a Tirant. E l´Emperador qui véu fer aquella gentilea a sa
filla, pres-hi molt gran plaers. Com Tirant véu lo coixí que la donzella lo hi adobà perquè s´agenollàs,
llevà´s de peus e féu gran reverència de genoll a la Infant ab lo capiró fora del cap.
No penseu que en tota aquella missa la Infanta pogués acabar de dir ses hores, mirant a Tirant e a
tots los seus molt ben vestits e abillats a la francesa.Com Tirants hagué molt bé contemplada la bellea
singular de la Infanta , e lo seu enteniment discorregué fantasiant quantes dones e donzelles ell en son
record haver vistes, e dix que jamés havia vista ni esperava de veure una altra tal qui fos dotada de
tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en llinatge, en bellea, en gràcia, en riquea,
acompanyada d´infinit saber, que més se mostrava angèlica que humana; e mirant la proporció que la
sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natrua havia fet tot lo que fer podia, que en res
no havia fallit quant al general e molt menys en lo particular; car estava admirat dels seus cabells,
qui de rossor resplandien com si fossen madeixes d´or,los quals per eguals parts departien una clenxa
de blancor de neu passant per mig del cap; e estava admirant encara de les celles que paria fossen
fetes de pinzell llevades un poc en alt, no tenint molta negror d´espessura de pèls, mas estant ab
tota perfecció de natura; més estava admirant dels ulls, que parien dues esteles redones relluints com
a pedres precioses, no pas girantlos vigorosament, mas refrenats per graciosos esguards, parien que
portassen ab si ferma confiança; lo seu nas era prim e afilat e no massa gran ni poc segons la llindesa
de la cara, que era d´esxtrema blancor de roses ab llirirs mesclada; los llavis tenia vermells com a coral
e les dents molt blanques, menudes e espesses que parien de crestall. E estava més admirat de les
mans, que eren d´extrema blancor e cornudes que no s´hi mostrava os negú, ab los dits llargs e afilats,
les ungles canonades e encarnades que mostraven portar alquena, no tenint en res negun defalt de la
natura.
Com fon la missa dita, tornaren al palau per l´ordre mateix, e Tirant pres comiat de l´Emperador
e de les dames e tornà-se´n a sa posada ab tots los seus. Plegant a la posada se n´entrà en la cambra
e llançà´s sobre lo llit pensant en la gran bellea que la Infanta posseïa, e lo seu gest tan agraciat li
féu tant augmentar lo seu mal que d´una pena que sentia, llavors no sentí cent, acompanyat de molts
gemecs e sospirs. Diafebus entrà en la cambra e véu estar a Tirant en molt trist e adolorit continent.
Dix-li:
-Senyor Capità, vós sou lo més descominal cavaller que jo haja vist de ma vida. Així com altres
farien festade nou lliçons de sobres d´alegria d´haver vista sa senyora e les festes e honors que us ha
fet més que a tots quants grans senyors hi havia, e trametre-us lo coixí de brocat, lo qual se llevà a
tramès-lo a vós ab tanta gràcia e amor que ho féu en presència de tots, quant deuríeu restarr lo més
gloriós home del món, e vós feu tot lo contrari ab molt gran desordre, que mostru ésser fora de tot
record.
Veent Tirant lo conhort que Diafebus li faïa, ab veu dolorosa li dix.
15
Capítol 4
CXX. Lamentació damor que fa Tirant.
-L´extrema pena que la mia ànima sent és com ame e no sé si seré amat. Entre tots los altres mals que
sent, aquest és lo qui més m´atribula, e lo meu cor és tornat més fred que gel, com esperança no tinc
d´aconseguir lo que desitge, per ço com la fortuna tostemps és contrària als qui bé amen. ¿E no sabeu
vós que en quants fets d´armes me só trobat, jamés negú no m´ha pogut sobrar ni vèncer, e una sola
vista d´una donzella m´ha vençut e mès per terra, que no he tengut contra ella resistència neguna? E
si ella m´ha fet lo mal, ¿de qual metge puc esperar medecina? ¿Qui em pot dar vida o mort, o vera
salut si no ella? ¿Ab quin ànimo ni ab qual llengua parlar poré, que la puga induir e moure a pietat,
com sa altesa m´avança en totes coses, ço és, en riquesa, en noblea e en senyoria? E si amor, qui té
egual balançaa, qui eguala les voluntants, no inclina lo seu cor alt e generós, jo só perdut, car a mi
par que totes les vies qui em poden dar remei de salut me són tancadades; per què no sé quin consell
prenga a la mia fort desaventura.
No comportà Diafecus que Tirant més parlàs, tant lo veia atribulat, sinó que féu principi a un tal
parlar.
16
Capítol 5
CXXI.Raons que fa Diafebus a Tirant,
aconhortant-lo de ses amors.
-Los enamorats passats, los quals desitjaven de llur glòria deixar fama, ab gran fatiga treballaven per
venir en alegria reposada, e vós voleu mort miserable. Açó no pot passar sens nota, com tal amor vos
hajau percaçada, que no s´ha d´obtenir ab força estranya, mas ab giny e esforç vostre ho deveu portar
a fi. E per ma part vos ofir jo hi faré tots los preparatoris a mi possibles en conservació de vostres
drets, notificant-vos que si cent ànimes tenia, com no en tinga sinó una, les posaria totes en ventura
per l´amor vostra. E si tal comport de vós feu cascun dia, vos ne seguirà gran càrrec e perpetual
infàmia, la la qual tot bon cavaller deu excusar refrenant la sua folla voluntat. E si açò venia en
orelles de l´Emperador, lo que Déu no vulla, ¿com restareu vós e tots nosaltres, que en lo dia que sou
aarribat vos siau enamorat de sa filla, per difamar-li tot son estat, e la corano de l´Imperi, faent-vos
jutge en vostra causa pròpia? Per la qual cosa manifestament se mostra que vós voldríe ésser cregut de
vostra simple paraula, volent raonar a la gent de batalles e l´excursió d´amors, creent que negú no ho
coneixerà, que vós siau enamorat, e voleu que lo rpimer dia a totes les gents sia manifest, car bé sabeu
aquell exemple vulgar qui diu: Lla on se fa foc, fum n´ha d´eixir. Per què, Capità senyor, puix teniu
discreció, usau-ne, e en tot cas del món forçau vostre voler, e no vullau dar a sentir a negú les vostres
passsions.
Oint Tirant les sàvies paraules de Diafebus, s´alegrà molt per lo conhort bo que li dava com a bon
amic e parent; estigué un poc pensant, e aprrés se llevà del llit e ixqué en la sala. E tots los seus
estaven admirats del mal comport de Tirant.
Com se fon dinat, pregà a Diafebus volgués anar al palau e dar unes hores que tenia molt singulars a
la Infanta, les quals s´eren fetes en París ab les cobertes totes d´or massís e molt subtimelt esmaltades,
e tanccaven-se ab tancadura de caragol d´escala que llevant-ne la clau no era negú sabés conèixer per on
s´obria; e dins havia molt singular lletra e històries fetes d´estranya manera, e molt ben il.luminades,
que tots los qui les veren deien que en aquell temps més pomposes hores no pogueren ésser trobades.
Diafebus pres un ppetit patge molt ben abillat, e les hores cobertes li dinà que portàs. Com
Diafebus on en lo palau, trobl´Eemperador en la cambra de les dames e dix-li les següents paraules
segons Titant li havia dit que digués:
-Sacra majestat, lo vostre Capità desitjós de servir vostra altesa en tot lo que li serà manat, no sap
en què us puga servir. Suplica a la majestat vostra que li done llicència que en breus dies puga anar a
veure lo camp dels moros, e d´altra part tramet a vostra altesa aquestes hores; e si no us paren bones
que sien dades a alguna donzella de la Infanta.
LEmperador, com les véu, estigué admirat de veure cosa tan singular.
-Açò -dix l´Emperador- no pertany sinó a donzella de casa real.
E donà-les a sa filla Carmesina. E aquella, tant per la bellesa de les hores com per tenir alguna
casa de Tirant, ne fon molt contenta e llevà´s de peus e dix:
-Senyor, ¿vendria en plaer a la majestat vostra que trametéssem per lo Capità e per los ministres
e féssem una poca de festa? Car molt temps ha que ens dura lo dol e la tribulació e voldria que la
imperial prosperitat fos conservada en son degut estament.
-Filla per mi en extrem amada, ¿no sabeu vós que no tinc altre bé ni consolació en aquest món
17
sinó va vós e a Isabel, reina d´Hongria, que per los meus pecats és foragitada de la vista dels meus
ulls, e des que lo meu fill és mort, no em resta més bé en aquest miserable de món sinó a vós, qui sou
consolació de la mia amarga e trista vida? Tanta alegria com haver poreu serà gran repòs per a la mia
vellea.
La Infanta prestament tramès lo patge a Tirant perquè vengués, e féu seure a Diafebus en les seus
faldes.
Com Tirant hagué oït lo manament de sa senyora, partí de la posada e anà davant l´Emperador; e
pregà´l que dansàs ab sa filla Carmesina. Les duraren quasi fins a la nit, que l´Emperador volia sopar.
E tonrà-se´n molt alegre Tirant a la sua posada per ço com contínuament havia dansat ab la Infanta,
la qual li havia dites moltes gracioses parules que ell havia preses en compte de gran estima.
Lo dia següent l´Emperador féu gran convit per amor de Tirant. Tots los ducs, comtes e marquesos
que allí es trobaren menjaren en la taula ab ell e l´Emperadriu e sa filla. Los altres mejaven en altres
taules. Aprés del dinar vegueren les danses. E com hagueren un poc dansat vengué la gran col.lació.
L´Emperador volgué cavalcar per mostrar tota la ciutat al seu Capità. E Tirant e los seus foren molt
admirats dels grans edificis que en la ciutat eren de tanta bellea e singularitat. E li mostrà totes les
fortaleses que dins la ciutat eren e les grans torres sobre los portals e en la muralla, que era cosa
innumerable de recitar.
L´Emperador féu aturar aquella nit a Tirant a sopar ab ell ab gran humanitat, per mostrar la
bona voluntat que li portava. La Infanta estava dins la sua cambra, e l´Emperadriu tramès per sa filla
Carmesina que vingués.
-Senyor-dix Tirant-, cosa és molt impròpia, segons lo meu parer, que la filla qui és succeïdora en
l´Imperi sia nomenada Infanta. ¿Perquè la majestat vostra li furta lo seu propi nom de Princesa?
Per bé, senyor, que vostra altesa tinga altra filla, muller del rei d´Hongria e de major edat, e per lo
gran dot que la majestat vostra li dinà en contemplació del matrimoni, ella renuncià a tots los drets
a l´excel.lent Carmesina. E per ço, senyor, parlant ab aquella reverència que es pertany, li deu ésser
mudat lo nom, com no pertanga sinó a filla de rei dir-li Infanta, si doncs no havia ésser heretera del
Regne, que també la nomenarien Princesa.
L´Emperador, qui véu l´avisada raó de Tirant, manà que d´aquí avant no li diguessen sinó Princesa.
L´Altre dia següent manà l´Emperador tenir consell generall e dix a sa filla que hi fos perquè moltes
voltes li havia dit:
-Ma filla, ¿per què vós no veniu sovint al consell perquè sapiau la pràtica que en semblants afers és
mester, com per dret e per discurs de natura sou més vividora que no jo, que aprés mort mia sapiau
regir e governar vostra terra?
La Princesa, tant per esguard de veure la pràtica del consell com per oir lo parlar de Tirant, hi anà.
Com foren dins lo consell asseguts, l´Emperador dreçà les noves a Tirant, e dix paraules de semblant
estil.
18
Part III
Tirant declara el seu amor a Carmesina
19
Capítol 6
CXXVI. Com Tirant satisféu en les raons
que lEmperador li demanava.
E Tirant sen tornà prestament al port per fer-les partir. Com la Princesa véu que Tirant se nanava,
cridà a Diafebus e pregàl molt digués a Tirant de part sua com fos dinat que vengués tantost, com
ella tenia gran desig de parlar ab ell e que aprés dansarien.
Com Tirant ho sabé, prestament pensà lo que era, e féu comprar lo més bell espill que pogueren
trobar e posàl-se en la mànega. Com li paregué hora, anaren al palau e trobaren a lEmperador ab la
filla a raons. Com lEmperador los véu venir manà que fessen venir los ministres, e davant ell dansaren
per bon espai. E lEmperador, com hagué un poc mirat, retragués en la sua cambra. E la Princesa se
lleixà de continent de dansar e pres a Tirant per la mà e assigueren-se en una finestra. E la Princesa
començà a fer principi a un tal parlar:
-Cavaller virtuós, molta compassió tinc de vós, del mal que us veig passar, per què us prec que em
vullau manifestar lo mal o lo bé que la vostra virtuosa persona sent. Car tal mal porà ésser que jo per
lamor vostra ne pendré ma part. E si és bé, jo seré molt aconsolada que tot sia vostre. Així feu-me
gràcia de prestament voler-mho dir.
-Senyora -dix Tirant-, mal vull al mal com ve en temps de bé, e molt pus mal com per ell lo bé, e
de tal mal jo no en faria part a vostra altesa, que més lamaria tot per a mi que no fer-ne part a negú.
E de semblants paraules no sen deu més parlar. Parlem, senyora, daltres coses que sien de plaer e
dalegria, e lleixem les de passió que turmenten lànima.
-Certament no és cosa neguna -dix la Princesa-, per cara que a mi fos, e vós la volguésseu saber
que jo de bon grat no la us digués; e vós a mir dir no mho voleu. Per què us torn a pregar per la cosa
que més amau en aquest món, que vós mho digau.
-Senyora -dix Tirant-, per mercè vos suplic no em vullau fer tan fort conjuració, que tal, senyora,
mhaveu posat al davant, que tot quant sé en aquest món vos diré.Senyora, lo meu mal prest serà dit,
mas jo só cert que prestament serà en les orelles de vostre pare e açò serà la causa de la mia mort. E
si no ho dic també de dol e d´ira tinc de morir.
-¿E pensau vós, Tirant -dix la Princesa-, que les coses que s´han a tenir secrets jo les volgués dir
al senyor mon pare ni a neguna altra persona? No penseu que jo vaja vestida d´aqueixa color que vos
pensau, per què no tingau temor de dir-me tot vostra fet, car jo el tindré tancat dins lo meu retre
secret.
-Senyora, puix l´altesa vostra me força de dir-ho, no puc més dir sinó que ame.
E no dix pus, sinó que baixà los ulls en les faldes de la Princesa.
20
Capítol 7
CXXVII. Com la Princesa conjurà a
Tirant que li digués qui era la senyora qui
ell tant amava.
-Digau-me, Tirant -dix la Princesa-: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora
qui tant de mai vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat,
car molt me tarda de saber-ho.
Tirant posà la mà en la mànega e tragué lespill e dix:
-Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga
a mercè.
La Princesa pres prestament lespill e ab cuitats passos se nentrà dins la cambra pensant que hi
trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que
per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama damors.
E estant ella ab aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Viuda Reposada e
Estefania e trobaren la Princesa molt alegre ab lespill en la mà, i elles li digueren:
-Senyora, don haveu hagut tan galant espill?
E la Princesa los recità la requesta damors que Tirant li havia feta e dix que jamés no havia oït
dir a negú:
-Ne en quants llibres he llests dhistòries no he trobada tan graciosa requesta. ¡Quanta és la glòria
del saber que tenen los estrangers! Jo em pensava que lo saber, la virtut, lhonor e gentilea, que tota
fos en la nostra gent grega; ara conec que nha molt més en les altres nacions.
Respòs la Viuda Reposada:
-Ai senyora! E com vos veig caminar per lo pedregal!, que lun peu va tan que laltre no el pot
aconseguir. Veig les vostres mans de pietat plenes, e los ulls atorguen ço que los altres volen. Digaume,
senyora, ¿és justa cosa ni honesta que la vostra altesa faça tanta festa com feu a un servidor de
vostre pare, lo qual ha rebut quasi per amor a Déu en sa casa e és estat llançat per aquell famós rei de
Sicília ab gent replegadissa, ab robes dor e de seda manllevades? ¿E per tal home com aquest voleu
perdre la perpetual fama de vostra honesta pudícia, no podent viure en hàbit de donzella ni com a filla
dEmperador, de la qual persecució e infàmia ne serien leses les orelles dels oïnts? Deixau lhonestat a
part posada, e gloriejau-vos del que deuríeu abominar, la qual cosa tota donzella se deu llunyar de tals
inconvenients qui porten ab si vergonya, com matrimoni desitgen ab vós ésser ajustats, e aquells haveu
denegats fins ací ab paraules de falsa hostalera, e haveu decebut, e vera execució del vostre bé, honor e
fama, e voleu abandonar e oblidar lo deute que deveu a natura; e més vos valria morir o no ésser eixida
del ventre de vostra mare, que tal infàmia vingués a notícia de les gents dhonor. E si us ajustau ab
ell per amor no lícita, què diran de vós? E si per lícit matrimoni vos ajustau ab ell, feu-me gràcia del
títol que té, de duc, comte o marquès, o de rei. No us vull dir més, car no só dona que em contente
de paraules on és dubtosa lexecució dhonestat. ¿Voleu que us diga ab tota veritat? En negun temps
no haveu sabut honestat ni honor de quina color van vestides. Aquesta és la poca coneixença que vós
teniu; e molt vos seria, ma filla, morísseu amant honestat que vergonyosament viure.
E donà fi en son parlar. La Princesa estigué molt alterada de les paraules que la Viuda li havia
21
dites, e quasi plorant se nentrà en lo seu retret; e Estefania aprés della, dient-li que no es devia tant
congoixar, aconhortant-la en la millor manera que podia.
-¿No és fort plaga aquesta -dix la Princesa-, que jo sia subjugada al pare e a la mare, e encara ens
causa neguna sia represa per la dida qui mha alletada? ¿Què faria ella si mhagués vista fer alguna
cosa deshonesta? Jo crec que ab crida ho haguera publicat per tota la cort e encara per la ciutat.
Esperança tinc en Déu que la sua malvada llengua deshonesta e maldient, acompanyada dinjurioses
blasfèmies, que jo lin faré passar condigna pena.
-¿Qui em faria a mi estar -dix Estefania-, per temor de pare, de no dansar e festejar segons a
nosaltres, donzelles cortesanes, és dat? Com sia cosa acostumada com les donzelles estant en cort se
tenen a molta glòria que sien amades e festejades, com tinguen tres maneres damor, ço és: virtuosa,
profitosa e viciosa. La primera, que és virtuosa e honorosa, és quan algun gran senyor, infant, duc,
comte o marqués, qui serà molt favorit e cavaller molt virtuós, si aquest tal ama una donzella, a ella li
és molta dhonor que totes les altres sàpien que aquest dansa o juny o entra en batalla per amor della,
e fa fets honorosos de renom e fama; ella lo deu amar perquè és virtuós e damor virtuosa. La segona
és profitosa, e aquesta és quan algun gentilhom o cavaller dantic llinatge e molt virtuós, amarà una
donzella e ab donatius la induirà a sa voluntat, e no lamarà sinó per son profit ; tal amor a mi no plau,
que tan prest com lo profit cessa, lamor defall. La terça és viciosa, com la donzella ama lo gentilhom
o cavaller per son delit, lo qual serà fart de raó ab les paraules molt afables que vida vos donen per un
any, emperò si dallí avant passen, e poden aplegar al llit encortinat e los llançols bé perfumats, e tota
una nit dhivern poden estar; tal amor com aquesta me par molt millor que neguna de les altres.
Com la Princesa oí així parlar a Estefania de tan bona gràcia, pres-se a son riure e passà-li gran
part de la malenconia que tenia.
-E esperau un poc, senyora -dix Estefania-, encara vos vull més dir de tres articles de la fe, los
quals vostra altesa no sap ni ha per ventura jamés oïts dir. La bona condició de nosaltres per gràcia
de Déu és tal, que si los hòmens la sabien, ab menys treball induirien les donzelles a llur voluntat si
servaven aquest orde. Totes nosaltres som naturalment de tres calitats, e per lo meu mal conec lo de les
altres. La primera, totes som cobdicioses; la segona, goloses; la terça, luxurioses. En lo primer article
lhome de bon sentiment deu treballar en conèixer la dona que ama quala daquestes tres calitats li
plau més, car si és més cobdiciosa, e posat cas que sia enamorada daltri, e vós li donau més que laltre,
per la cobdícia lleixarà aquell e amarà a vós; en aquesta manera la fareu desenamorar daquell qui
primer amà, e amarà a vós; aprés que sou passat a ella, vos darà lo vostre, e tot lo seu. Si és golosa,
trameteu-li presents de moltes maneres de llepolies e de fruites novelles, e del que ella més se delita. Si
és luxuriosa, com parlareu ab ella no li parleu sinó del mester de ço que ella salta. E encara tenen una
altra major bondat, que les qui són casades, si senamoren de negú no volen haver amistat ab home
qui sia millor que son marit ni egual, ans nos baixam a més vils que ells no són e som enganadores de
nostra honor e de la corona dhonestat. Com la dona ix del ventre de sa mare, en la front porta escrit
ab lletres dor Castedat. Açò jo davant altri no gosaria dir, mas acuse a mi mateixa primera que a
neguna de les altres. Emperò mirau la comtessa de Miravall com li pres que cometé adulteri e hagué
la pena que mereixia, car en fe e seguretat sua, dormint lo marit en lo llit, ella posà en la cambra un
gentilhom, e no dels millors, de qui ella ea enamorada. Lo Comte despertàs e no es trobà la muller
al costat. Dreçàs en lo llit e sentí remor en la cambra; llevàs corrent e donà grans crits, e pres una
espasa que tenia al cap del llit. La Comtessa apagà la llum. Lo fill, qui dormia en una recambra, saltà
del llit e encès una antorxa, e entrà en la cambra del pare. Lo gentilhom qui véu lo fill ab la llum,
donà-li ab lespasa per lo cap e matàl. E lo Comte matà akl gentilhom e a la Comtessa, e foren pagats
de llur maldat.
E estant elles en aquestes raons, lEmperadriu demanà de sa filla on era, que molt havia que no
lhavia vista. Ella xiqué en la sala e trobà allí a lEmperadriu que li demanà de què tenia tan vermells
los ulls.
-Senyora -dix la Princesa-, lo cap hui tot lo dia me fa mal.
Féu-la seure en les sues faldes, e estava-la besant moltes voltes.
Lo següent dia dix Tirant a Diafebus:
-Parent e germà, prec-vos que aneu al palau e posau en raons a la Princesa e vejau si poreu sentir
de sa altesa com ha pres lo fet de lespill.
22
E Diafebus hi anà prestament e trobà lEmperador que entrava en missa. Com fon acabada,
Diafebus sacostà a la Princesa i ella demanà-li què era de Tirant.
-Senyora -dix Diafebus-, partit és de la posada per anar a seure en la cadira del juí.
-¡Si sabésseu -dix la Princesa- quin joc me féu lo dia passat! Ab un espill me requerí damors. Mas
deixau-lom veure, que jo li diré coses que no hi pendrà gens de plaer.
-Ai senyora bona! -dix Diafebus-. Tirant ha portat ací flames de foc i no nhi ha trobades.
-Si -dix la Princesa-, mas lla la llenya és de malves e, per l¡aigua que ha passat, tota és tornada
humida! Mas ací nhi trobareu, en aquest palau, de majors e de millors, i escalfa molt més que vós no
dieu. És duna llenya qui ha nom Llealtea, la qual és molt tendra e seca e dóna repòs ab alegria a qui
escalfar-shi pot.
-Senyora, façam així com vos diré -dix Diafebus-. Si a la vostra celsitud vendrà en plaer, prengam
de les vostres, qui són bones i seques, e de les nostres, qui són molles e humides; e façam de tot una
massa a semblança e factura vostra e del virtuós Tirant.
-No! -dix la Princesa-, que dos extrems no estan bé en una.
E burlaren així fins que foren tornats en la cambra. Diafebus pres comiat e tornà-sen a la posada,
e recità a Tirant tot lo parlament que havia tengut ab la Princesa.
Com foren dinats, e Tirant conegué que lEmperador devia dormir, ell e Diafebus anaren al palau;
e duna finestra Estefania los véu venir. Ab cuitats passos ho anà a dir a la Princesa:
-Senyora, ja vénen los nostres cavallers.
E la Princesa ixqué en la cambra de parament. Com Tirant véu a sa senyora, féu-li molt gran
reverència humiliant-se molt a ella, e la Princesa li reté les saluts ab la cara no prou afable ni segons
havia acostumat. Tirant, no prou content del gest de sa senyora, ab veu baixa e piadosa li dix lo
següent parlar:
-Senyora de totes perfeccions complida, suplic a lexcel.lència vostra voler-me dir lo vostre pensament,
que a mi par que dies ha no he vist fer tal comport a laltesa vostra.
-Lo meu comport -dix la Princesa- no és de plaure a Déu ni menys al món, emperò puix la sort vos
ha portat en fer aquest novell cas, vos diré la causa per on lo vostre poc saber e bondat se mostraran.
23
Part IV
Amors de Diafebus i Estefania
24
Capítol 8
CXLVI. Capítol 146: La sentència que
lEmperador donà contra los cavallers,
ducs e comtes que presos eren.
Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué esment com lEmperador se fon retret; ell anà a la cambra
de la Princesa e la primera que trobà fon Estefania, e féu-li de genoll gran reverència e dix:
-Gentil dama, la mia bona sort és estada de vostre mercè ésser la primera ab qui em só encontrat.
Hauria-us a molta gràcia me féseu cert de vostra benivolença que la mia demanda fos admesa. Tendriam
per home de bona ventura, si la fortuna mera tan favorable me volguésseu fer digne que us
pogués ésser lo més acostat servidor, per bé que jo no en sia digne ne mereixedor, atesa la gran bellea,
gràcia e dignitat que la mercè vostra posseeix. Emperò, amor és aquella que eguala les voluntats,
e a lindigne fa digne désser amat. Com jo us ame sobre totes les dames del món, e per vós ésser
dama de tan bon sentiment, la fi de la mia demanda no em deu ésser denegada. E lleixau a part per
vostra virtut les paraules que preniu, excusant-vos ab la senyora Princesa, e aquella preneu en total
defensió vostra. Serviu-vos un poc de les mans, estenent-les envers mi en senyal de victòria, perquè
al millor cas no us falguen, e haureu feta bona elecció. E si lo contrari feu, lo que no és presumidor,
reportarà la mercè vostra aquella confusió e vergonya de poc amar, e blasmada per les dones dhonor,
e totes vos daran per pena que siau desagraduada de tota gentilesa, puix no voleu sentir la glòria que
damor sateny, condemnant-vos que siau exellada en lilla dels Pensaments on negú jamés troba repòs.
E si açò no em basta, que no em vullau pendre a mercè, jo publicaré en lestudi de cavalleria a les
dones e donzelles totes les requestes que per ma part a vostra senyoria he fetes, e totes vostres cruels e
impiadoses respostes. En una part me condemnau, en altra me dau sentència de vida, demanant a la
mercè vostra que davant la il.lustríssima Princesa, aquella sia jutge qual, de vós o de mi, demana més
justa causa.
E donà fi en son parlar.
La virtuosa Estefania, ab cara molt afable responent, dix:
-Puix la ignorància no és digna de perdó, obriu los ulls, que res no us excusa, e veureu lo que les
dones dhonor pronunciaran contra vós, i en molta honor mia. E dos contraris no poden estar ensems,
per la contrarietat que ab si porten, La qual demanda per vós a mi feta, vos ofèn més que no us fóra
mester, e requer esmena gran per reparar lo passat, majorment si lo juí dels entenents coneixeran en vós
que dieu paraules que contra lhonor vostra criden, car veig-vos tan cuitat de pendre vostra llibertat.
Així com crec en alre no pensau, dubte he no vingau en major error en reparar vostres errades en
coneixença dels bons, e portar a mi a estendre la mia gonella damunt vostre menyscapte. Perquè vull
que siau cert en aquesta part no vull fer miracles en ressuscitar un altre Llàtzer com féu Jesucrist.
Emperò no vull que per açó desespereu de la mia poca amor, car més és que vos no dieu ni poríeu
pensar, car lo major bé que us conec és ignorància que mostrau haver.
E volent Diafebus satisfer a les raons dessús dites, venc lo cambrer de lEmperador e dix a Diafebus
que lEmperador lo demanava. E Diafebus suplicà a Estefania que allí lo volgués esperar, que ell
tornaria lo més prest que pogués. La gentil dama respòs que era molt contenta desperar-lo.
Com lEmperador véu a Diafebus, dix-lo que ell e lo Conestable rebessen los diners dels presoners.
25
Dix Diafebus que era content. Aprés pregà molt al Gran Conestable que els volgués rebre, al.legant
ignorància, que no sabia comptar. E lEmperador los manà que ans del dia, que partissen. E Diafebus
sen tronà a la cambra e trobà la sua senyora que estava arrapada en fort pensament ab les llàgremes
als ulls, per ço com sabia que lEmperador no el demanava sinó perquè pàrtís. E Diafebus, qui en tal
comport la véu estar, pres-la a conhortar mostrant que major dolor tenia ell de sa partida que no feïa
ella.
E estant en aquestes consolacions, entrà per la cambra la Princesa, que venia de la torre del tresor,
en camisa e ab faldetes de domàs blanc, ab los cabells tots escampats per les espatles, e feia-ho per la
gran calor que feia. Com ella véu a Diafebus, volgué-sen tornar, mas Diafebus li fon tan prop que no
lan lleixà tornar.
-Voleu que us diga? -dix la Princesa-. De vós no mhi do res, puix vos tinc en compte de germà.
Parla Plaerdemavida e dix:
-Senyora, no veu vostra altesa la cara dEstefania? Si par que haja bufat al foc, car tan vermella
està la sua cara com fa la rosa de maig. E jo bé crec que les mans de Diafebus no han estat molt
ocioses estant nosaltres alt en la torre. Bé la podíem nosaltres esperar que vingúes! I ella sestava ací
ab la cosa que més ama. Dolor de costat que t vinga!, que si jo tingués enamorat, també mhi jugaria
com vosaltres feu, mas só dona eixorca que no tinc res qui bé vulta. Diafebus, senyor, ¿sabeu a qui
ame de tot mon cor, e vull bé? A Hipòlit, patge de Tirant. E si fos cavaller, encara lo volria més.
-Ara jo us promet -dix Diafebus- que en la primera batalla que jo em trobe, ell haurà tota lhonor
de cavalleria.
E estigueren burlant per bon espai. Dix la Princesa:
-Voleu que us diga, germà Diafebus? Com ben só mesa entorn e bé mirat per tots los cantons del
palau, e no veig a Tirant, lo cor me mor: car si aquell jo podia veure, la mia ànima restaria aconsolada.
Mas ab aquest desig pens que em morré ans que el veja. Emperó una cosa maconhorta: que encara
que congoixa ne passe, no em dol, puix ame cavaller valerós, complit de totes virtuts; e la part que
més me contenta és per ésser liberal, per ço com lo Gran Conestable ha dit que té molt gran despesa:
així és dels senyors que tenen lànimo gran en despendre: en l estat que es meten, en aquell deuen
perseverar. E per ço com jo veig Tirant que en aquesta terra no té béns ni heretatge, no volria per res
menyscabàs de sa honor: jo li vull ésser com a pare e mare, germana e filla, com enamorada e muller.
E per ço vós, lo meu germà, li portareu moltes reocmandacions, e enmig delles, embolicat, que negú
no ho sàpia ni ho veja, mitja càrrega dor perqueè puga a son plaer despendre. E per ço davallava jo,
e Plaerdemavida, de pesar-ho e posar-ho en sacs. E com serà lhora del sopar, fareu venir de la gent
vostra; e si jo no hi só, ÇEstefania o Plaerdemavida vos ho daran. E direu-li de ma part no es deixe de
tot lo que sia honor sua: car lhonor sua jo tinc per mia. E com aquests haja despès, jo lin daré més;
e no consentiré que ell ni los seus passen fretura de res. E si jo sabia que filant al torn lo podia sostenir
en sa honor, de tot cert ho faria; o ab sang de la mia persona lo pogués pujar en lo més superlatiu grau,
de molt bon grat ho faria, si majut Déu; car la fi de les coses esdevenidores és remesa a la fortuna, e
dun bé naix principi daltre, e la mia condició tira totes les coses a la sua sabor. E per ço he fet jo
que lo senyor Emperador li done títol de Comte. E ja veu què dix laltre dia la Viuda Reposada: que
ella sabia que jo amava a Tirant, que li fes gràcia del títol que tenia. Tots los dies de ma vida seré en
record daquell mot que em dix. En son testament me lleixà, una tia que jo tenia, un comtat quei es
nomena de Sant Àngel: almenys, si senten o saben jo ame a Tirant, serà gran excusació, mia: diran
que ame un comte; car la mia confiança posada està en sa valor.
Oint dir Diafebus a la Princesa paraules de tanta amor, estigué molt admirant e dix:
-Per mon Déu, senyora, jo no em sent bastant en regraciar ne satisfer a les honors e prosperitats
que la majestat vostra fa molt majors coses que no són aquestes per ses virtuts. Mas ab la gràcia e
molta amor que la celsitud vostra ho ha dit, deu ésser pres en molt major estima que no és, car diu lo
proverbi, que no dóna qui ha, mas qui ho ha acostumat; car jo veig que les gràcies són tals segons don
proceeixen; e lo qui a vostra altesa porà atènyer serà benaventurat. E per ço vos deman de gràcia que
jo, per part daquell famós cavaller, vos bese les mans e los peus; e aprés, per tots quants som de la
parentela.
No pogué més detenir-se Estefania que no parlàs per la molta passió damor que tenia, e dix:
-No em deté lo partir per anar-men ab Diafebus bsinó vergonya, la qual vergonya proceeix de
26
menyscapte de gentilesa, car la infàmia que en nma honor faria no seria de neguna estima entre los
bons, puix ab llicència de vostra altesa ho fes, car ab veritat enveja mha fet del que feu per aquell
gloriós mestre sue, Tirant lo bo. Doncs jo dec emitar lexcel.lència vostra, que faça donaició de tot
quant he a Diafebus, qui ací present és.
E llevàs dallí on estava, e entrà-sen dins la sua cambra. E escriví un albarà, e posàl-se en los
pits e tornà en la cambra on era la Princesa.
En aquest espai que Estefania era anada per escriure, Diafebus suplicà molt a la Princesa que la
hi deixàs besar. E la Princesa jamés hi volgué consentir ne atorgar-lo-hi. E Diafebus tornà dir a la
Princesa:
-Senyora, puix les nostres voluntats són contràries, raonablement se deu seguir que ho sen les obres.
E dacò ve lo que es diu, que quan u no vol, dos no es discorden. Així, ne poria pendre a nosaltres a
gran culpa de la majestat vostra, si ja de llenguatge no mudau. Fins ací vos só estat servidor afectat,
car si laltesa vostra m hagués comprat per catiu, no poguéreu manar més en mi que ara fèieu, e
icom anava jo ab los ulls embenats. Car si cent vides tingués, com no en tinga sinó una, totes cent
les aventurara sols per fer a la majestat vostra algun servir, per gran perill que hi fos; ¡e la celsitud
vostra no voler-me contentar lesperit de llibertat duna poca de fruita! Cercau dací avant altre germà
e servidor qui us serveixca a sa despesa. E no pense més laltesa vostra que jamés diga res a Tirant, de
part vostra, ni menys li portaré los diners. E per prest que sia al camp, pendré son comiat e tornaré
en la mia terra. Emperò encara vos dolreu, algun dia, de la mia absència.
E estant en fi daquestes raons, lEmperador entrà per la cambra, e dix a Diafebus per què no
desempatxava en metres a punt que ans del dia fossen partits.
-Senyor -dix Diafebus-, ara en aquest punt vinc de la posada, e tots estam prests per partir.
E lEmperador lo tragué de la cambra e portàl passejant per lo palau, a ell i al Conestable,
recordant-los del que tenien a fer.
-Ai trista de mi! -dix la Princesa-. ¡En quant sés enfellonit Diafebus! I pens que ja no volrà fer res
per mi. Bé és mala sort mia, que tots aquests francesos són mig desesperats. Tu Estefania, pregal-ne,
per amor de mi, que no estiga així felló.
-Jo bé bo faré -dix Estefania.
Parlà Plaerdemavida e dix:
-Oh bé sou estranya senyora! En temps de tan gran necessitat de guerra, no sapiau conservar
lamistat dels cavallers. Posen los béns e les persones en defensió de vostra altesa e de tot lImperi;
e per un besar vos feu tant doir! ¿Quin mal és lo besar? Que ells en França no en fan més menció
que si es donaven la mà. E si a vós volia besar, ho deuríeu consentir, e encara si us posaven les mans
davall les faldes, en aquest temps de gran necessitat. E aprés que siau en tranquil.la pau, fer del vici
virtut. Bona dona, bona dona, enganada anau! En temps de guerra shi requiren armes, que en temps
de pau no hi cal ballestes.
En aquestes raons no hi era Estefania; mas la Princesa anà a la cambra on era, e pregà-la molt que
el fes venir:
-Car jo tinc gran dubte que no sen vaja així com ha dit. E si ell sen va, no serà gran admiració
que Tirant sen vaja per amor dell. E si aquell virtuós no se nanava per amor de mi, irien-sen molts
dels altres; e pensant-nos guanyar, perdrem.
-Massa voleu fer bé, senyora -dix Plaerdemavida-. No hi trametau negú, sinó vostra altesa hi vaja
en excusa de veure lEmperador. E posareu-los en noves e tant prest li passarà la fellonia.
La Princesa anà prestament on era son pare, e trobàls en parlament. Com bé hagueren parlat, la
Princesa pres per la mà a Diafebus, e pregàl molt no estigués enutjat de res. Respòs Diafebus:
-Senyora, totes les experiències que fer-se poden he ensajat a vostra altesa, reconeixent bona fe.
Creia vos acordaríeu ab mi a perills esdevenidors per ésser incerts, car tals coses com aquestes més
estan en contentació de vista que en obra. A la majestat vostra nha pres així com a Sant Pere, que
fugint per no morir en Roma, per laparició tornà coneixent son defalt, mitjançant voler daltri. De
dues coses seguiré luna: besar o comiat. Atesa ma voluntat, de mi poreu manar just o injust.
-Si vergonya aconseguida per mals actes fos honor-dix la Princesa-, jo seria la més benaventurada
donzella del món en consentir lo que molts desitgen; en contrari, si honor procuràs vergonya, no sereu
de res envergonyit, com no hajau volgut esperar aquell qui nté la mia ànima cativa, daquelles paraules
27
que tant vostra honor criden: besar, besar.
Acabant la Princesa les darreres paraules, Diafebus donà dels genolls en la dura terra, e besà-li
la mà. E acostàs a Estefania e besà-la tres voltes en la boca, a honor de la Santa Trinitat. Parlà
Estefania e dix:
-Puig ab tan gran esforç e requesta vostra e per manament de ma senyora, jo us he esat, vull que
voluntat mia prengau possessió de mi, però de la cinta amunt.
E Diafebus no fon gens pereós: posà-li de continent les mans als pits, tocant-li les mamelles e tot lo
que pogué, e trobà-li albarà, e pensat que fos lletra dalgun altre enamorat, estigué parat sens negun
record.
-Llegiu lo que trobareu aquí escrit -dix Estefania-; e no estigau alient ne ab tan gran pensament,
per ço que los entenents, no pensen sia tolt lo ver juí per lo qual vos consemnau, que teniu causa de
sospista.
Lexcelsa Princesa pres lalbarà de la mà de Diafebus, e llegí aquell, lo qual era del tenor següent.
28
Capítol 9
CXLVII. Lalbarà que féu Estefania de
Macedònia a Diafebus.
De tots jorns nos mostra experiència quant natura ha sàviament ordenat ses coses per los gloriosos
passats. Havent atesa lliberat de fer de mi lo que vull, tenguda aquella honestat que sol ésser dada
a donzelles, veuran e sabran en aquest albarà com jo, Estefania de Macedònia, de grat e de certa
ciència, no constreta ni forçada, tenint Déu davant los meus ulls e los sants Evangelis de les mies
mans corporalment tocats, promet a vós. Diafebus de Muntalt, ab paraules de present prenc a vós
per a marit e senyor, e done-us en contemplació de mattrimoni lo sobredit ducat de Macedònia ab
tots los drets a ell pertanyents; més, vos porte cent deu milià ducats venecians, e més tres mília marcs
dargent obrat, joies e robes per la majestat del senyor Emperador ab los de son sacre consell estimades
huitat-tres mília ducats; e més, vos porte la mia persona, que estime més.
E si contra res dalçò venia ni em pot ésser provat, vull ésser encoreguda per falsa e fementida, e no
em puga allegar, ni ajudar de neguna llei que los nostres emperadors passats ni presents, hoc encara los
de Roma, renunciant en aquella llei que féu aquell gloriós emperador Július Cèsar, la qual se nomena
llei de més valer, la qual és en favor de donzelles, viudes e pubiles.
E més, renuncie al dret de cavalleria: no sia negun cavaller qui en camp per mi entre ni dona que em
gose raonar, ans me puguen clavar la mà ab la cerimònia entre cavallers e dones dhonor acostumada.
E, per ço que major fe hi sia dada, pose lo meu propi nom sots signat ab sang de la mia persona.
ESTEFANIA DE MACEDÒNIA
29
Part V
Somni fingit de Plaerdemavida
30
Capítol 10
CLXII. La resposta que féu la Princesa a
Tirant.
-Les llàgremes són escampades a vegades ab raó, a vegades ab engan. E la tua demanda és molt greu e
amarga per a mi, car tu demanes cosa que no es pot ni es deu raonablement fer; car de mal principi no
sen pot seguir bona fi. Si pensaves la tua honor e la mia, e em volies lo bé que em dius, no treballaries
en tanta infàmia per a tu e vergonya per a mi. ¿Per què tan prest te cuites, que les tues messes encara
són herba? E gran follia seria posar a la fortuna lo que no et pot fallir.
LEmperador sacostà a sa filla e ella no pogué més parlar. E posà-la en raons, e parlant de moltes
coses sen tornaren al castell.
Lendemà per lo matí lEmperador volgué diguessen la missa enmig duna gran praderia, e volgué
que Diafebus estigués enmig dell e de sa filla. E dita la missa, lEmperador li posà lanell en la mà e
el besà en la boca. Aprés, tots los trompetes començaren a sonar molt fortment, e un rei darmes dix
en alt cridant: Aquest és lo molt egregi e virtuós cavaller comte de Sant Àngel e Gran Conestable de
lImperi grec.
E fet açò, començaren les danses e festes, e la Princesa tot aquell dia no féu sinó dansar ab lo Gran
Conestable. Com fon hora de dinar, lEmperador féu seure al Gran Conestable a la part dreta, e los
ducs seien a la part sinestra, e la Princesa en dret de Conestable. E Tirant servia de majordom per
ço com ell feia la festa. En altres taules menjaven les donzelles; en dret delles menjaven los barons
e cavallers. Aprés, tota la gent darmes. E tots quants presoners hi havia, tots menjaven aquell dia
en taules perquè honrassen la festa. Fins als rossins volgué Tirant que en aquella hora tots menjassen
civada mesclada ab pa.
Com foren mig dinats, Tirant pres los reis darmes, herauts e porsavants, e donàls mil ducats en
reals. E totes les trompetes anaven sonant, e vengueren davant la taula de lEmperador e cridaven:
-Llarguesa, llarguesa!
Aprés lo dinar, fon feta la col.lació de molts confits de sucre. E cavalcaren tots armats ab les
banderes del Conestable, corrent llances davant lEmperador. Feren un bell fet darmes sens fer-se
mal. E així anaren fins al camp on solia estar lo Soldà, e ab molt gran alegria sen tornaren.
Com los paregué hora de sopar, en aquell lloc mateix feren la festa, la qual fon molt singular, e
foren tots molt ben servits de moltes e diverses viandes. Tirant tot aquell sopar, així com servia, estava
ab la cara molt trista. La Princesa lo féu acostar prop della e dix-li a lorella:
-Digau-me, Tirant, ¿quina és la pena e mal que passau, que la vostra cara ho manifesta, que tota
la tinc jo sobre los meus ulls? Digau-mho, jo us clam mercè!
-Senyora, tants són los mals que comport, que no es porien estimar, ni done res en ma vida, car
la celsitud vostra partirà demà, e jo, desventurat, estaré en la mia extrema pena pensant que no us
veuré.
-Qui fa lo mal -dix la Princesa- raó és que passe la pena. Car vós mateix ho haveu procurat, donant
consell a lEmperador que ab tots los presoners sen tornàs a la nostra ciutat. Tan mal consell jamés
viu dar a home qui enamorat fos. Però si vós voleu jo em faça malalta quinze o vint dies, jo bé ho faré
per amor vostra; e lEmperador aturarà, bé só certa, per amor de mi.
-Mas ¿com ho farem -dix Tirant- daquests presoners que tenim tants ací? No sé trobar remei a
31
ma dolor. Moltes voltes tinc desig de verí, e moltes voltes desitge morir ab coltell o de mort sobtada
per eixir de pena.
-No fésseu vós tal cas, Tirant -dix la Princesa-. Anau a parlar ab Estefania e vejam quin remei
pendre shi porà que a mi no sia càrrec e sia útil vostre.
Tirant prestament se nanà e recità tot son mal a Estefania. E foren dacord ensems ab lo Conestable
que, com tothom fos assossegat e les donzelles dormirien, que los dos vinguessen a la cambra e allí
acordarien quin remei porien pendre en llurs passions. E així restaren dacord.
Com fon nit e lhora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles seren gitades, e
totes les dames dormien, apartades ab la Viuda Reposada, sinó cinc que en dormien en una cambra
per on ells tenien de passar (i en la recambra dormia la Princesa e Estefania), e com Plaerdemavida
véu que la Princesa no es volia gitar, e li havia dit que se nanàs a dormir, e aprés sentí perfumar,
prestament pensà que shi havia de celebrar festivitat de bodes sordes.
Venguda lhora assignada, Estefania pres un estadal en la mà encès, e anà al llit on dormien les
cinc donzelles, e mirà-les totes duna en una per veure si dormien. E Plaerdemavida tenia desig de
veure e sentir tot lo fet, e detingués, que no dormí. E com Estefania vingué ab la llum, tancà los ulls
e féu semblant que dormia. Vist per Estefania que totes dormien, obrí la porta sens fer remor, perquè
negú no ho sentís, e ja trobà a la porta los cavallers que estaven esperant ab més devoció que no fan
los jueus al Messies.
Al passar, apagà la llum; pres al Conestable per la mà, mès-se primera, e Tirant seguí al Conestable;
e així trobaren la porta de la cambra on era la Princesa, la qual estava sola esperant-los.
E diré com la trobaren devisada: portava gonella de domàs verd, tota entorn trepada e tota brodada
de perles molt grosses e redones; lo collar que portava era tot de fulles dor esmaltades, e en cascuna
fulla penjaven robins e diamants sens altra mescla; al cap portava sobre los daurats cabells un xapellet
fulletat de molts batents, que llançava molt gran resplandor.
Com Tirant la véu tan bé abillada, féu-li molt gran reverència, e donant del genoll en la dura terra,
besà-li les mans moltes vegades. E passaren entre ells moltes amoroses raons. Com los paregué hora de
poder-sen anar prengueren llur comiat, e tornaren-sen en la llur cambra. ¿Qui pogué dormir aquella
nit, uns per amor, altres per dolor?
Tan prest com fon de dia, tothom se llevà per ço com aquell dia lEmperador devia partir. Plaerdemavida,
com se fon llevada, anà a la cambra de la Princesa, e trobà-la que es vestia, i Estefania,
vestida e per vestir e asseita en terra, e les mans no li volien ajudar a lligar lo capell: tant estava de
bona gana tota plena de lleixau-me estar; ab los ulls mig entelats, escassament hi podia veure.
-Ah, Santa Maria val! -dix Plaerdemavida-. Digues, Estefania, quin és aqueix teu comport? ¿Què
és lo que et fa mal? E jo iré als metges que vinguen per dar-te salut, aquella que tu volries per a ta
persona.
-No cal -dix Estefania-, que lo meu mal tost serà guarit, car no és sinó dolor de cap: anit ab laire
del riu mha fet mal.
-Guarda -dix Plaerdemavida- què dius, que gran dubte serà que no muires. E si mors, la tua
mort serà criminosa. Guarda bé que no et facen mal los talons, com jo haja oït dir als metges que a
nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuixes,
e a vegades entra en lo secret, e aquí dóna gran turment e daquí sen puja al cap, torba lo cervell, e
daquí sengendra lo mal de caure. E aquesta malaltia no et penses que vinga sovint, segons diu lo gran
filòsof Galièn, metge molt subtil, que no ve sinó una vegada en vida, e per bé que sia mal incurable,
no és mortal, mas ha-hi molts remeis qui ajudar-sen vol. Aquesta mia epístola és bona e verdadera, e
per ço no deus haver admiració de mi si conec les malalties, que si em mostres la llengua jo et sabré
dir lo mal que tens.
Estefania li tragué la llengua. Com Plaerdemavida lhagué vista, dix-li:
-Jo renegaria de tot quant saber mon pare me mostrà estant jo en son poder, si tu no has perduda
sang aquesta nit.
Respòs prestament Estefania:
-Veritat dius, que del nas més eixida.
-Jo no sé si és del nas o del taló -dix Plaerdemavida-, mas sang haveu perduda, e per ço poreu ara
dar fe de mi e de la mia ciència, que lo que jo diré serà veritat. E si la majestat vostra, senyora, volrà
32
que jo us recite un somni que he fet esta nit, jo seré contenta, ab protestació que si diré alguna cosa
qui agreuge laltesa vostra, que lo perdó no em sia denegat.
La Princesa havia pres molt gran plaer en lo que Plaerdemavida havia dit, e ab grans rialles li
dix que digués tot lo que volgués, que ella li perdonava a pena e a culpa ab autoritat apostòlica. E
Plaerdemavida féu principi al seu somni en estil de semblants paraules.
33
Capítol 11
CLXIII. Lo somni que Plaerdemavida féu.
-A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo dormia en una cambra de parament en
companyia de quatre donzelles, e que Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e
venia al vostre llit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir, jo estava alienada que no sé si dormia
o si vetlava; e viu en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes
remor, e trobà mon senyor Tirant e lo Conestable que ja estaven esperant. E venien en gipons, ab
mantos i espases, e calçaven peücs de llana perquè no fessen remor al passejar; e a lentrar que ells
feren, ella apagà la llum e posàs primera, lo Conestable a la sua mà; aprés venia lo virtuós, i ella
semblava en aquell cas mosso de cego, e posàls dins la vostra cambra. E vostra altesa estava ben
perfumada e algaliada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la
cambra besant molt sovint, e vostra altesa deia: Deixam, Tirant, deixam ! E ell vos posava sobre
el llit de repòs. -E Plaerdemavida sacostà al llit, e dix: Ai, En llit! ! E qui us ha vist e qui us veu
ara, que estau sol, desacompanyat, sense profit negú ! ¿ On és aquell qui ací estava com jo somiava ?
E pareguém del llit llevar-me en camisa, e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre
fet.
Dix la Princesa:
-Has més somiat ?
Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo hi deia.
-Sí, Santa Maria !-dix Plaerdemavida-. Jo us ho acabaré tot de recitar. Vós, senyora, preníeu unes
hores e dèieu: Tirant, jo the lleixat venir ací per dar-te un poc de repòs, per la gran amor que the.
E Tirant dubtava de fer lo que laltesa vostra lideia. E vós dèieu: Si tu ames a mi, per res no
deus estar dassegurar-me els dubtes esdevenidors. E aquest càrrec que jo he pres per amor de tu no
és convinent a donzella de tan gran autoritat com jo só. No em denegues lo que et deman, car la mia
castedat, en la qual jo he viscut, quítia de tot crim, és lloadora; mas per precs dEstefania has obtesa
aquesta amorosa gràcia, deixant-me cremada per digna amor. Per què et prec que vulles contentar de la
gràcia que has aconseguida en gran càrrec e culpa dEstefania. Per lextrema e desaforada congoixa,
deia Tirant, que veig passar a la majestat vostra, que preneu armes contra vós, qui us ofenen, en sereu
condemnada per tots aquells qui damor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que jo fallís a ma
veritat. E ab gran confiança creia vos acordaríeu a mon voler no tement los esdevenidors perills. Puix
a vostra altesa no plau e em voleu tant fatigar, jo só content de fer tot lo que a la majestat vostra serà
plasent. Calla, Tirant, deia laltesa vostra, e no et congoixes de res, car la mia noblea jau sots la
tua amor. E li fèieu fer sagrament que sens voler vostre no us enutjaria de res: E posat cas que ho
volguesses cometre no seria poc lo dan e congoixa que tu em daries; e seria tanta que en tots los dies de
ma vida de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable. E totes aquestes coses
he somiades que vós a ell e ell a vós dèieu. Aprés en visió viu com ell vos besava, volia-us posar posar la
mà davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia senyora, no ho volíeu consentir; car dubte em
fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deia: Temps vendrà
que lo que tant desitges estarà en llibertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu. Aprés
posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu lligats
com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars. Aprés viu somiat que Estefania estava
sobre aquell llit ab les cames que al parer meu li veia blanquejar, e deia sovint. Ai, senyor, que mal me
34
feu! Doleu-vos un poc de mi e no em vullau del tot matar. E Tirant que li deia. Germana Estefania,
¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets
tenen orelles? E ella prenia lo llançol e posava´l-se a la boca, e ab les dents estrenyia´l fort per no
cridar. E no es pogué estar, aprés un poc espai, que no donàs un crit: Trista, què faré? Dolor me força
de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me. Llavors lo Conestable li tancà la boca. E la mia
ànima com sentia aquell saborós plant, complanyia´m de ma desaventura com jo no era la tercera ab
lo meu Hipòlit. Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meu esperit que lo terme d´amor aquí
devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments d´amor que ignorava, e doblà´m la passió del meu
Hipòlit com no prenia part dels besars així com Tirant de la Princesa, e lo Conestable d´Estefania.
E com més hi pensava més dolor sentia, e paregué´m que prenguí un poc d´aigua e que em llaví lo
cor, los pits e lo ventre per remeiar la dolor mia. E mirant lo meu esperit per lo forat, aprés un poc
instant Estefania estès los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: Vés-te´n, cruel
ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violada la castedat.
Oh sens fe!¿De quina pena seràs digne si jo no et vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort
t´ame. On és la fe, per tu a mi rompuda?¿On és la tua mà dreta ajustada ab la mia?¿On són los sants
qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que em prometist que no em
faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda
robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran autoritat; e perquè la querella
mia més verdaderament sia coneguda. . . , cridà la Princesa e a Tirant e mostrà´ls la camisa e dix:
Aquesta sang mia ha força de reparar amor. E tot açò deia ab les llàgrimes als ulls. Aprés dix:
¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi mateixa?¿Com serà per mi
guardada altra donzella que acomanada em sia? No tinc conhort sinó d´una cosa: que no he res fet
que perjudique l´honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies
bodes no hi són venguts los cortesans, ni capellà no s´és vestit a dir la missa; no hi és venguda ma
mare ni mes parentes; no han hagut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nupcial;
no m´han pujada al llit per força, car jo m´hi só sabuda pujar; no han hagut treball los ministres de
sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dansar, que bodes sordes són estades. Emperò tot lo
que he fet resta en grat de mon marit. D´estes coses deia Estefania moltes. Aprés de tot açò, que lo
jorn s´acostava, la majestat vostra e Tirant la conhortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon espai, que
los galls tornaren a cantar, e l´altesa vostra pregava humilment a Tirant sen volguessen anar perquè
no fosssen vists per negú del castell. E Tirant suplicava laltesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li
lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümfo que desitjava, així com son cosí; e la celsitud
vostra no volgué, sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se´n foren anats, despertí´m e no
viu res, ni a Hipòlot ni a negú. Fui posada en gran pensament; perquè em trobí los pits e lo ventre
banyat de l´aigua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor m´augmentà en tanta quantitat que
donava torns per lo llit com fa lo malalt qui està al pas de morir e no troba lo camí; per què deliberé
d´amar Hipòlit ab cor verdader, e passaré ma penada vida així com Estefania fa. ¿Estaré ab los ulls
tancats, e negú no em darà remei? Amor m´ha tant torbats los sentiments, que morta só si Hipòlit no
m´ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni
somia.
Les altres donzelles foren-se llevades i entraren dins la cambra per ajudar a vestir sa senyora. Aprés
la missa l´Emperador partí ab tots los barons de Sicília, e lo duc de Pera ab tots los presoners. E
Tirant e lo Conestable acompanyaren-los una bona llegua. L´Emperador los dix que se´n tornassen.
E ja que els ho havia dit altra vegada, fon-los forçat de fer-ho. Aprés que Tirant hagué pres comiat de
l´Emperador e dels barons, ell s´acostà a l´excelsa Princesa e dix-li si li manava res la majestat sua
que ell pogués fer. La Princesa s´alçà lo vel que portava davant la cara, e los seus ulls no pogueren
estar que no llançassen vives llàgremes e no li pogué dir altra cosa sinó:
-Serà-; car la paraula li fallí e convertí´s en sanglots e espessos sospirs per lo departiment. Deixà
del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no vingués a notícia de l´Emperador ne
de tota l´altra gent.
No es troba en record de gents que semblant cas seguís jamés a negun cavaller com lo que seguí a
Tirant, que havent pres comiat de la Princesa, caigué d´una hacanea en terra, que cavalcava, tot fora
de si; e tan prestament com fon caigut, se fon llevat e alçà la mà a l´hacanea dient que es dolia. E
35
l´Emperador ho véu e molts d´altres, e cuitaren envers ell. E feia demostració que mirava lo peu a
l´hacanea.
Dix-li l´Emperador:
-Capità, e com sou caigut així?
E Tirant li dix:
-Senyor, a mi paragué que lo meu rossí se dolia. Abaixí´m un poc per veure lo seu mal, e ab lo
pes de l´arnès, és-se trencat lo gambal. Però, senyor, no és cosa d´admirar que un home caiga, car un
cavall té quatre peus e cau: quant més un home, que no en té sinó dos.
E prestament ell tornà a cavalcar e cascú tingué son camí. La Princesa, perquè anava plorant, no
volgué tornar, mas demanà a Estefania quin cas era estat lo de Tirant. E ella lo hi recità segons la
resposta que havia feta a l´Emperador.
-Certament -dix la Princesa- que aquell cas no li és seguit sinó per la mia partida; e les temors que
jo haguí quan me trobí sola tan prest foragitaren lo meu pensament e augmentí en major dolor que no
sentia
36
Part VI
Festes a Constantinoble. Lepisodi de la
pinta i la sabata en «lo lloc vedat»
37
Capítol 12
CLXXXIX. Les grans festes que
lEmperador féu fer per amor dels
ambaixadors del Soldà. Des de linici fins
al paràgraf: «Lla on és atorgada la
gràcia deu ésser besada e acceptada» (p.
616-629).
Feta la lletra, la donà a lescuder que la hi havia portada, dient-li:
-Amic, digues a ta senyora, per lo càrrec gran que daquests afers tinc, no és en llibertat mia poderlos
lleixar sens manament de superior; però, passada la festa que el senyor Emperador fa, jo faré mon
poder désser-hi; e per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de
qui só.
Aquell pres son comiat e tenc son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon
aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Estefania ab la Princesa a grans raons, e com per elles fon
vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester llevàs prestament e ab cara molt alegre li dix:
-¿Què és daquell qui té la mia pensa subyugada a tota sa voluntat?
E aquell, sens respondre res, anà allà on era la Princesa, e besà-li la mà; aprés giràs envers Estefania
e féu lo semblant, e donà-li la lletra que portava; e com aquella la tenc en ses mans alçà-la envers lo cel
en senyal doferta. Aprés, llegida la lletra, elles abduis hagueren moltes raons, aquella dolent-se com
lo Conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com lescuder no descobrí la veritat de la sua ficta
e temerosa venguda.
Vengut lo dia de la festa, lo Conestable venc a una llegua de la ciutat, molt secret, e allí saturà
fins a lendemà. Estefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no hi era lo qui ella amava. E la
Princesa lan pregà molt dient que si ella no hi anava tampoc shi iria e totes les festes se destorbarien;
en tant, que a Estefania li fon forçat danar.
Aprés, les misses dites ab molt gran cirimònia, anaren al mercat, lo qual trobaren tot cobert, alt
e baix, de draps de llana blancs e verds e morats, e per les parets draps de ras ab les figures totes
franceses, e tot a lentorn del dit mercat havia taules meses; e lo tàlem de lEmperador era molt ric e
molt puixant, tot a lentorn de draps de brocat. E lEmperador se sigué enmig e los ambaixadors prop
dell. Alt, al cap de la taula, seia lEmperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rei de la sobirana
Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones dhonor seien a
la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Estefania seia a cap
de taula, e les altres aprés della. Tots los ducs e grans senyors seien a la part sinestra. Havien parat
vint-e-quatre tinells tots plens dor e dargent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de
la ciutat; en lo segon, tot lor de les esglésies; aprés venien deu tinells tots plens de cabassos e paners
grans de tot lo tresor de lEmperador, tots de moneda dor; e aprés venien les copes dor; venien aprés
38
tots los plats e salers; aprés, les sues joies; aprés daçó, largent que era de pitxers e salers daurats. Lo
que era blanc, tot anava per les taules. E de tot aço foren plens los vint-e-quatre tinells. En cascun
tinell guardaven tres cavallers ab robes de brocat rossegant per terra; e cascú daquests ab una verga
dargent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn lEmperador mostrà. Enmig de les taules on
menjaven havia reng de júnyer.
Aquell dia eren taulatgers lo Capità, e lo duc de Pera e lo duc de Sinòpoli. Mentres que lEmperador
se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duc de Pera. Portava paraments de brocat dor tots
blaus. Lo duc de Sinòpoli portava los paraments de brocat verd i burell mitadats. Tirant aportava uns
paraments de vellut verd, tots coberts de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat daquells
valia trenta ducats dels altres, los quals paraments eren de gran estima.
Tirant, un dia, venint a la porta de la cambra de la Princesa trobà a Plaerdemavida, e demanà-li
què feia la senyora Princesa. E ella responent dix:
-Ai, en beneit! ¿Per què ho voleu vós saber què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en
lo llit lhaguéreu trobada. E si vós lhaguésseu vista així com jo, la vostra ànima estiguera en glòria
perdurable. E aquella cosa que és amada quant més se veu més se delita. E per ço jo crec que molt
major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son
brial. Gratas lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps salegra, e dels nostres desigs alegre judici se
demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull raonar del meu esdevenidor desig: ¿per
què no ve ab vós lo meu Hipòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de
pensar e dolc-me dins mi mateixa per ço que en negun bé present se deu per esdevenidor lleixar, ne
tampoc pendre mal per esdevenidor bé.
-Donzella -dix Tirant-, jo us prec per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora Emperadriu
mala sort lhauria dins portada, o altra persona de què jo mhaja a recelar. E per ço vos deman consell
e ajuda, e no és neguna denegar-lo em dega.
-Jo a la senyoria vostra -dix Plaerdemavida- no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos
lo càrrec: vostra mercè per venir e jo per deixar-vos entrar. E jo bé sé que la Princesa no vol que
lamor que vós li portau sia sens algun mèrit, e per ço com vos conec apetit gran de la cosa desitjada
voldria-us-hi poder ajudar, car qui desitja e no pot lo seu desig complir està en pena; e neguna cosa
no és més llaugera de perdre que aquella la qual esperança més avant no permet tornar.
Llavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la Princesa que tenia los seus daurats cabells embolicats
en la mà. Com ella lo véu li dix:
-Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrec no és convinent ni és donat a tu dentrar
en, la mia cambra sens llicència mia; car si lEmperador ho sap, de desllealtat te poran incriminar.
Prec-te que ten vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.
E Tirant no curà de les paraules de la Princesa, sinó que sacostà envers ella, e pres-la en los braços
e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veien que Tirant així jugava
ab la senyora, totes estaven a la cominal; però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa
ajuda. E estant en aquests jocs e burles sentiren que lEmperadriu venia a la cambra de sa filla per
veure què feia, e ab los jocs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.
Prestament Tirant se llançà estès per terra, e llançaren-li roba dessús. E la Princesa segués damunt
ell. Estavas pentinant; e lEmperadriu segués al seu costat. No fallí molt no es segués sobre lo cap
de Tirant. ¡Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cas Tirant estava! Ab tal congoixa estigué
per bon espai que parlaren de les festes que es devien fer, fins que venc una donzella ab les hores;
llavors IEmperadriu se llevà e apartàs al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La Princesa no
es mogué gens dallí per dubte que lEmperadriu no el ves. Com la Princesa se fon pentinada, posà la
mà davall la roba e pentinava a Tirant; e ell adés adés li besava la mà e li prenla la pinta. E estant en
tal congoixa, totes les donzelles se posaren davant IEmperadriu, e llavors sens fer molta remor, Tirant
se llevà e anà-sen ab la pinta que la Princesa li donà.
Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en lloc segur, que per, negú no seria vist, véu venir
a IEmperador ab un cambrer, que venien dretament a la cambra de la Princesa. Com Tirant los véu
venir, no les tingué totes veent-los venir per una gran sala. Tirant, no havent altre remei, tornà-sen
cuitat a la cambra de la Princesa, e dix-li:
-Senyora, ¿quin remei dareu en ma persona, que IEmperador ve?
39
-Ai trista! -dix la Princesa-; eixim dun mal e donam en altre pitjor. Jo bé us ho deia; car vós
veniu tostemps a hores indispostes.
Prestament féu posar a les donzelles davant IEmperadriu, i ell ab suaus passos lo posaren dins una
altra cambra, e posaren-Ii molts matalafs dessús, per ço que si lEmperador hi entràs, així com feia
moltes voltes, que no el ves.
Com lEmperador fon en la cambra, trobà a sa filla que es volia lligar. Estigué allí fins que fon
lligada, e IEmperadriu hagué dites ses hores, e les donzelles se foren totes abillades.
LEmperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la
Princesa demanà los seus guants, e dix:
-Jo els he estotjats en lloc que neguna de vosaltres no ho sap.
Ella tomà entrar dins la cambra on Tirant era, e féu-li llevar la roba que damunt tenia; e ell donà
un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes
vegades, dix-li:
-Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majestat vostra passa
totes quantes són de saber e gran discreció; car, certament, ara no tinc admiració si lo moro Soldà vos
desitja tenir en sos braços.
-A tu engana lo parer -dix la Princesa- , car jo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que
bona voluntat tho fa dir, car la cosa quant més sama més se desitja amar. Per bé que sia vestida
dun negre vestimenta sots honest vel só lligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és
amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço jo et faré dar gloria, honor e fama, e, si açò no et
basta e no en seràs content, tu seràs fet home sens record, e més cruel que lemperador Neró. Besam
e lleixam anar, car IEmperador mestà esperant.
Tirant no hi pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans, per les burles e jocs que li feia,
perquè no la deslligàs. E com véu que se nanava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama,
e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues
cuixes. Llavors la Princesa corrent ixqué de la cambra e anà on era IEmperador, e la Viuda Reposada
tragué a Tirant per la porta de Ihort.
Com Tirant fon en sa posada, descalçàs les calces e sabates; e aquella calça e sabata ab què havia
tocat a la Princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, ço és,
perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc-rnília ducats.
E lo dia del reng se calcá la calça e la sabata; e tots quants hi havia que veien semblant cosa,
estaven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que hi havia, ne tan rica sabata de cuiro no
era estada vista. E en aquella cama no portava atnès negú, sinó en la sinestra; e paria estar molt bé.
Per cimera portava damunt lelmet quatre pilars dor, lo Sant Greal fet a manera daquell que Galeàs,
lo bon cavaller, conquistà; sobre lo Sant Greal estava la pinta que la Princesa li havia dada, ab un mot
que hi havia, e qui llegir-ho sabia deia: No ha virtut que en ella no sia. E així ixqué aquell dia.
Enmig del reng havia un gran cadafal tot cobert de draps de brocat. E enmig estava una gran
cadira molt ricament guarnida , e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar entorn; e alt seia
la sàvia Sibil-la, molt ricament abillada, que mostrava en si gran magnificencia, e continuament a totes
parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seien totes les deesses ab les cares cobertes, per ço que en
lo passat temps deien los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seien totes les dones
qui be havien amat, aixi com fon la reina Ginebra, qui a Lançalot amà, la reina Isolda a Tristany, e la
reina, Penèlope, qui a Ulixes amà, e Elena a Paris, Briseida a Aquil-les, Medea a Jason, la reina Dido
a Eneas, Deiamira a Hèrcules, Adriana a Teseu, e la reina Fedra, qui requeri a Hipòlit, son fillastre;
e moltes altres nhi havia que seria fatiga de nomenar-les, que en la fi de llurs amors foren decebudes
per los enamorats, així com féu Jason, qui decebé i destruí la gentil persona de Medea, e així com féu
Teseu a Adriana: traguéla de la casa del rei son pare e, portant-la per la mar, deixà-la en una illa
deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, nhi havia moltes. E cascuna
tenia uns assots en la mà, e lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo
al cadafal, e la sàvia Sibil-la donava-Ii sentencia de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son
poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil-la e recaptaven-li gràcia que no morís,
mas que la sentència fos mudada en assots. E lla, atorgant als precs de tantes senyores, desarmaven
lo cavaller davant tothom e aprés daven-Ii de grans assots, e així el feien davallar del cadafal en terra.
40
En tal manera cascú qui per terra era mès havia semblant guardó.
Los taulatgers ixqueren al reng ans del dia e no deixaven júnyer a negu qui no portàs paraments
de seda o de brocat o de xaperia.
Com IEmperador manà fer aquestes festes e lo Conestable ho sabé, posàs molt singularment en
orde, e estant IEmperador en lo millor de son menjar, entrà per la gran plaça lo Conestable en la
forma que diré: ell portava los paraments de dos colors: luna part era de brocat sobre brocat carmesí,
laltra mitat era de domàs morat; e lo domàs era brodat de garbes de dacsa, e totes les espigues eren
de grosses perles brodades, e les canyes eren totes dor. Aquests paraments eren molt vistosos e molt
rics. Lelm portava cobert daquell drap mateix, e sobre lelm portava un capell de feltre tot brodat
de moltes perles e dor fi que hi havia. Ab espasa cenyida be mostrava venir de camí. Portava trenta
gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí: los uns eren de marts gebelins forrats, e
los altres derminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat.. E tots anaven ab les
cares cobertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven sis trompetas que portava,
e davant lo Conestable anava una donzella ricament abillada ab una cadena dargent, que la un cap
portava en la mà, e laltre estava lligat al coll del Gran Conestable. E més, portava dotze atzembles,
totes ab les albardes cobertes de carmesí, e les cingles totes de parxes de seda. Luna atzembla portava
lo seu llit, laltra portava una llança grossa, de brocat coberta; e daquestes llances ne portava sis, e
cascuna llanga anava en sa atzembla. En tal forma entrà totes es dotze atzembles, que cascuna portava
de la sua roba, e féu la volta per lo reng. Com fon davant lEmperador, féu-li molt gran reverència, e
passà per tots los estats, e cascun estat ell saludà. Com lEmperador véu que tots venien ab les cares
cobertes, tramès a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs
així com los era estat, manat:
-Aquest és un cavaller de ventura.
E no en pogueren més saber.
Dix lEmperador:
-Puix no es vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament
deu ésser presoner damor. Vés e torna-hi, e demana a la donzella quina amor lha així apresonat; e si
no et vol dir son nom, ell porta un escrit en Iescut: veges si és allí son nom.
Lo cambrer de IEmperador anà cuitat e féu son manament. La donzella li respòs:
-Lo dan e la presó daquest cavaller ha fet donzella verge e, consentint a la voluntat sua, Iha
subjugat en la forma que veeu.
E més no li dix. E aquell tornà la resposta, e lEmperador dix:
-Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats; e cascú és desltjós désser en la
primera edat, per bé que de mi tot repòs sés apartat e quasi no men record sinó de la temerosa vida.
Digues: ¿has llest en aquell escut, qui no és romput ni menys temut?
-Senyor -respòs lo cambrer-, jo Ihe ben llest una e moltes voltes, i és escrit en llengua espanyola,
o en francès, e diu:
Malhaja amor, qui lam féu abellir,
si no li fas de mes dolors sentir.
En açò lo Conestable era ja al cap del reng ab la llança en la cuixa. E demanà ab qui junyia. Fon-Ii
dit que ab lo duc de Sinòpoli.
La u anà devers laltre, e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo Gran Conestable lencontrà
tan bravament que de la sella lo féu sortir. E dallí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil-la. E
prestament fon desarmat e molt bé assotat per les dones qui eren estades desconegudes damor per los
falsos enamorats.
Com tota la cirimònia fon feta, tomà a júnyer ab lo duc de Pera. E com foren a la deena carrera,
lo Conestable lencontrà enmig de la visera, i traguél de seny, e a ell e al cavall mès per terra.
-¿Quin home és aquest -dix Tirant- de mala ventura que així ha derrocats mos singulars amics?
Féu-se posar prestament lelm al cap e pujà a cavall e posàs al cap del reng ab una grossa llança
que demanà. E en aquell espai que ell se posà a punt, portaren lo Duc, com fon tornat en son record,
al cadafal de la sàvia Sibil-la, e feren dell com havien fet de laltre. Lo Conestable dix que no volla
més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del reng. E los jutges digueren que forçadament
41
tenia de complir les dotze carreres així com era estat ordenat. Les dames e tots los del mercat reien
molt com aquell cavaller no conegut així havia derrocats los dos ducs.
Dix lEmperador:
-Esperau un poc, que poca meravella serà si no derroca lo Capità nostre.
-No farà- dix la Princesa-, que la Trinitat Santa lo guardarà de tal inconveniente; e si dell trau lo
cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.
Respòs lEmperador:
-Per mon Déu, jo no he vist en mon temps en deu carreres derrocar dos ducs, ni venir així bé en
orde com aquest cavaller ha fet. E, a més, estime les atzembles com les albardes són dins e de fora
cobertes de seda, e les cobreatzembles de brocat: açò no pertany a cavaller qui del meu Imperi sia,
sinó a rei o fill daquell. E per ço desig saber don és, car dubte em fa que no sen vaja per no córrer
malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.
E manà a dos donzelles dinestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la Princesa,
anassen al cavaller e que el pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perque era molt desitjat.
Respòs lo Conestable:
-Si algun càrrec ne reporte, pense la majestat sua que les coses de gran estima no ab poc càrrec se
lleixen atènyer. Mas perquè no pareguen vanes les mies paraules: jo só de lÚltim Ponent, podeu dir
a la senyora Princesa.
Ab aquesta resposta les donzelles sen tornaren e feren llur relació. Al Conestable fon forçat de
júnyer ab Tirant. La u anà devers laltre, e lo Conestable posàs la llança en lo rest e portà-la tostemps
alta. Com Tirant lo véu així venir, alçà la sua llança e no el volgué encontrar. E Tirant ab molta
malenconia dix per què laltre li guardava cortesia: si ho feia perquè era Capità, que no ho fes gens
per tal raó, sinó que junyís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se nestigués.
E lheraut qui semblants paraules li reportà les dix ab gran ultratge. Lo Conestable responent dix:
-Digau a aquell qui us tramet a mi: lo que jo he fet és per cortesia, mas que tinga bé esment a si
mateix, car així com he fet dels altres altre tal faré dell.
E demanà la mes grossa llanta que,tenia. Com fon prop de lencontre alçà també la llança. E Tirant,
ab molta desesperaciò, llançà la sua llança en terra per ço com no sera pogut venjar de la injúria,
dels ducs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del Conestable los que lEmperador ho havia
manat perquè no se nanàs. E allí vengueren los jutges e ab molta dhonor lo portaren al cadafal de la
Sibil-la, e aquí li llevaren lelm del cap.Totes aquelles deesses, lo reberen ab alegria inestimable, fent-li
la més honor que els era possible.
Com saberen que aquell era lo Gran Conestable assiguerenlo en la cadira on seia la sávia Sibil-la,
i ella ab totes les altres lo serviren de col-lació e de viandes e de totes les coses necessáries; Luna lo
pentinava, laltra li torcava la suor de la cara; cascuna daquestes lo servia en lo que podia.
E així com feren daquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava, e havia destar en la dita
cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seia.
Com lEmperador sabé que aquell era lo Conestable pres molta consolació en si, e IEmperadriu e
totes les dames que allí eren. Com Estefania véu la murmuració de la gent, e tingué natural notícia
que aquell era lo Conestable, tan gran fon lo delit damor que pres en la sua vista que lo cor li defallí
e perdé tot lo record. Los metges, que allí prop de IEmperador estaven, donaren prestament reme¡ a
son mal; e per co dix bé Aristótil que així ve gran dan a les donzelles per molta amor com per molta
dolor.
Aprés demaná IEmperador a Estefania de qué li era vengut aquell mal, e responent dix:
-Per ço com portava la gonella massa estreta.
Lo Conestable estigué tot aquell dia. asseit en la cadira, que no shi troba negú qui llançar-lo en
pogués.
Com la nit fon venguda junyien ab moltes antorxes. Aprés dues hores de la nit (e tots havien sopat)
vengueren les danses e momos e diverses maneres dentramesos, que molt ennoblien la festa. Açò durá
tres hores. Passada mitja nit, IEmperador e tota la gent se nanava a dormir.
LEmperador, perqu¿ no hagués a tornar al palau, havia feta en lo mercat aparellar una bella
posada on se més ab totes les sues dames, que poguessen be festejar de dia e de nit.
E duraren aquestes festes huit dies. Lendemà molts cavallers treballaren per llanqar de la cadira
42
al Gran Conestable. Vengué al reng un cavaller, parent de IEmperador, qui es nomenava lo Gran
Noble, lo qual venia molt be en orde, e portava en les anques del cavall una donzella de peuse tenia-li
los braços damunt los muscles, e lo cap seu pujava tot sobre lelmque tota la cara mostrava, el portava
un escrit en Iescut ab lletres dor qui deien:
Enamorats, mirau-la bé,
que en lo restant millor no hi se
Era vengut un altre cavaller, primer daquest, qui portava altra donzella: així com Sant Cristófol
porta en lo muscle a Jesucrist, així portava la donzella aquell cavaller. E portava en los paraments e
en lo cap del cavall un escrit qui deia, per go com sa enamorada havia nom Lionor:
Enamorats, feu-li honor,
puix de totes és la millor.
Tirant junyí ab lo Gran Noble, e donaren-se molts encontres; e a la fi on quasi mortal lencontre,
que Tirant lencontrà en lo revol de Iescut, e rompe lo maniple e rebaté en Ielm, e féu-lo caure per
les anques del cavall; e així com era gran e pesat, al caure que féu doná tan gran colp de costat que
dues costelles se trencá dins lo cos. E ell encontrà a Tirant un poc dessús les cordes de lescut, e la
llança que portava era tan grossa que no es pogué rompre, e tan gran fon lencontré que los dos se
donaren que lo cavall de Tirant aná atrás tres passos e donà dels genolls en terra. Com Tirant lo senti
caure tragué los peus dels estreps, e fon-li forçat de posar la mà dreta en terra. Ajudaren-li sens que
no caigués lo cos tot en terra, e lo cavall de continent esclatá allí. Al Gran Noble fon forqat, ab tot son
mal, fos portat al cadafal de la sàvia Sibil.la, e allí fon batut no tant com hagueren fet, per esguard de
les costelles rompudes. E a Tirant, per tant com era caigut ab lo cavall e li era mort, e havia tocat ab
la má en terra, los jutges jutjaren, per no ésser caigut tot lo cos en terra sinó la mà, que junyís daquí
avant sens parament, e no portás en les juntes esperó dret, ni en la mà manyopa.
Havent vist Tirant que per falta del seu cavall era estat envergonyit, féu vot en tota sa vida no
junyir pus, si ja no hi junyia rei del rei.
Aprés, lo Conestable avallà de la cadira on estava, e posaren-nhi un altre en lloc seu. E lo
Conestable fon taulatger en lloc de Tirant. E en tots los huit dies que duraren les festes, tan nobles
foren lo darrer dia com lo primer, e ab tan gran abundancia de totes coses, així daventures com
dentrameso singulars viandes, com de totes altres coses.
Lendemà que Tirant se fon lleixat de junyir, ixqué vestit dun manto dorfebreria brodat sobre vellut
negre, dun arbre qui es nomena seques amors, qui fa un petit fruit blanc quesen fan patemostres, ab
aquelles calces que havia junt, luna brodada e laltra no, e per lo semblant la sabata qui havia tocat
la cosa que ell més desítjava. E ans que ixqués de la sua posada féu emparamentar lo millor cavall que
ell tenia, e ab aquells paraments que ell havia junt, larnèss, la cimera, e tot quant en les juntes ell
portava, ho trames tot al Gran Noble, e aquell lin féu gràcies infinides. Fon estimat que valia passats
quaranta mília ducats.
Tirant cascun dia era en la cort parlant e solaqant ab tots e ab lEmperador e molt més ab les
dames. E cascun dia se mudava de robes, mas no les calces. Un dia la Princesa li dix:
-Digau, Tirant, sí Déu vos done honor -en manera de burla-, aquesta gala que vós usau de portar
Iuna calça brodada e laltra no, ¿usàs en França o en quina part?
I era lo dia que eren complides les festes. E lo novèn dia, que anaven a la ciutat de Pera, en lo camí
la Princesa lo hi dix, present Estefania e la Viuda Reposada. Respós Tirant:
-E com, senyora! ¿No sap la majestat vostra aquesta gala quina és? ¿La celsitud vostra no és en
record daquell dia que vengué lEmperadriu, e jo estava amagat e cobert ab la roba de les vostres
donzelles, i lEmperadriu fallí poc que no sassigués sobre lo meu cap? Aprés vingue vostre pare i en lo
petit retret amagás-me entre los matalafs, e aprés que sen foren anats, jugant ab vostra altesa, puix
les mies mans bastar no hi pogueren, la cama ab lo peu hi hagueren a suplir, e la mia cama entrá
entre les vostres cuixes, e lo meu peu tocá un poc més avant lla on la mia amor desitja atényer felicitas
complida, si en aquest món at¿nyer-se pot. Mas jo crec que los pecats meus no em consentirán que jo
puga tanta glória atényer.
43
-Ai, Tirant! -dix la Princesa-. ¡Bé só en record de tot lo que mhas dit, que senyal ne tinc en la
persona mia daqueixa jornada! Peró temps vendrá que alxí com ara thas brodada Iuna cama, que
les dues te porás brodar, e les porás posar a ta llibertat lla on desitges.
Com Tirant li oí dir semblants paraules, de tanta amor acoml)anvades, prestament fon descavalcat
en excusa que los guants li eren caiguts, e, besá-li la cama sobre la gonella, e dix:
-Lla on és atorgada la gràcia deu ésser besada e acceptada
44
Part VII
Consells de Plaerdemavida a Tirant
45
Capítol 13
CCXIV. Parla Plaerdemavida.
-Capità senyor, com sou nafrat de la virtut de paciència! ¿E no sap la senyoria vostra que aprés de
pecar se segueix penedir? Vós sou vengut en les cambres de ma senyora, qui són sepultura per a vós,
puix no trobau misericòrdia. Jo us suplic, per mercè: no shi ha de perdre lesperança, car Roma no
es pogué fer en un dia. ¿E per un no-res que ma senyora vos ha dit, estau ja esmaiat? En les forts
batalles sou vós un animós lleó e tostemps sou vencedor, ¿e temeu una senyora sola, que ab esforg e
ajuda nostra vos darem della vencedor? A la gent darmes dau gran esforç e a nosaltres toleu lo poder,
mas jo veig temor e pietat contrasten als cruels ardiments. Par-me que Déu vos paga segons vostres
mèrits. ¿Sou en record daquella plasent nit del castell de Malveí, que jo somiava, e lo que vós dieu ab
quanta misericòrdia en aquell cas obràs? E per ço se diu en la nostra terra un exemple vulgar- Qui
és piadós e puis se penit, no deu ésser piadós dit. Ja no vull més dir daquesta raó sinó que totes
vos ajudarem perquè la senyoria vostra sia contenta. E lo darrer remei jo lo hi sé quin és: que shi té
a mesclar una poca de força, car la temor, qui ve de poc saber, fos apartada de si. Car cosa és lletja
a les donzelles, com són requestes damor, no hagen a dir aquell espantable mot. Bé em plau. Oh,
com me par mal mot per a donzella! E per ço jo us promet, a fe de gentil dona, e per la cosa que més
ame en aquest món, encara que jo en sàpia la creu al coll portar, en dar-hi tota aquella endreça que jo
poré. En aquell cas jo seré dita justa remuneració menor que el treball, per què, senyor, faça la mercè
vostra que jo sia conservada en lamor del meu Hipòlit. Mas gran dubte em fa que, com jo comence a
veure los seus rebordonits passos on volrien anar, no em contenta molt son fet. E per ço me tem jo de
Iesdevenidor perill, car conec que ell serà bon esgrimidor, que no cura de tirar a les cames, mas tira
al cap. Més sap que jo no li he mostrat.
Tirant salegrà un poc ab les burles de Plaerdemavida, e llevàs en peus e dix-li:
-Donzella, segons me par, vos no amau encoberta a Hipòlit, ans voleu que tots ho sàpien qui
saber-ho volran.
-¿Què em fa a mi -dix Plaerdemavida- que tot lo món ho sapia, puix Déu mha dat n lo bon gat ab
lesperança ensems? E per ço vosaltres, hòmens, moltes voltes sou desconeixents, que volríeu cobrir la
culpa vostra ab dissimulació dhonest parlar, pensant que som donzelles e no tendrem atreviment de
dir-ho. E teniu de propietat que en lo principi sou bons e en la fi sou mals, així com és la mar, qui
entrant-hi troba hom laigua suau: aprés, com sou molt dins, és fortunal. Així és en lo principi damor,
que sou blans, aprés aspres e terribles.
E estant en aquestes raons, vengué lEmperador e pres per la mà al Capità e traguél de la cambra,
e parlaren molt sobre la guerra. Com fon hora de sopar, Tirant ab los seus ana a la sua posada.
E venint la nit, que la Princesa se volia en lo llit posar, la Reposada Viuda li féu principi de
semblants paraules:
-Senyora, si la majestat vostra sabia lextrema passió que Tirant passa per causa de vostra altesa,
e les coses que ens ha dites a totes ensems, nestaríeu admirada. Aprés a mi, apartant-me a una part,
les coses que mha dites de Iexcel·lència vostra, que tinc fastig de recitar-les-vos, mostrant en les sues
vils paraules lo poc bé que us vol. E la sua ficció a manifestarse tenia: que la divina Providència no
permet que les coses mal fetes ni mal pensades sien de llonga duració.
La Princesa salterà molt del parlar de la Viuda Reposada. Desitjosa de saber-ho, tomàs a vestir
la gonella, e posaren-se dins un petit retret perquè de negú no fossen oïdes; e primerament li recità
46
tot lo que Tirant havia dit a totes, e com les volia totes col·locar de matrimonis honorosos, ab les
promeses preciosas que los donadors acostumen de fer. Aprés, ab gran maldat e decepció, féu principi
a sa malícia la mala Viuda.
47
Part VIII
La Viuda malparla de Tirant a Carmesina
48
Capítol 14
CCXV. Lo mal consell e reprovat que la
Viuda Reposada donà a la Princesa
contra Tirant.
-Experiència manifesta mostra a les persones qui tenen bona discreció que deuen usar més del seny que
de la voluntat. E com les persones són de major altesa e dignitat, tant deuen ésser mes virtuosas e de
més perfecció. Emperò encara que un home sia de més alt enginy e més prátic que altre, així com és
Tirant en les armes, no resta que tots los hòmens naturalment no tinguen enclinació en malparlar de
les dones e pitjor obrar. E havent nosaltres tal coneixença, devem usar de nostres remeis, e no voler
seguir les coses voluntàries; car negú no pot ésser senyor ni conservar-se en la posseïda senyoria si no
té saviesa; car fent lo contrari és dit foll. Quants cavallers sap bé vostra altesa que desitgen e han
desitjat lo que Tirant volria, qui són savis e ab molta discreció; e aquest Tirant es home cruel e gran
homeier, qui tot sol té ulls. Bé sé que no veu més que los altres, mas en follia té major atreviment; ni
té mes saviesa que los altres, mas té menys vergonya e més atreviment. E si vostra altesa sabia lo que
diu de vós jamés li deuríeu voler bé.
-Digau-mho prest -dix la Princesa-, e no em façau tant penar.
-Ell mha dit en gran secret -dix la Viuda Reposada- e mha fet posar les mans sobre los Evangelis
daçò jo no diria res a negú. E per quant sou ma senyora natural, qui seria venir contra la fidelitat,
quinsevulla sagrament que jo haja fet, no val res, per ço com es contra caritat. Primerament mha
dit com Estefania e Plaerdemavida son ab ell dacord com per forga o per grat ell passarà a vostra
majestat; e si fer no ho volreu per grat e a tot son voler, que us passarà lespasa per lo coll donant-vos
cruel mort; e après farà per semblant a vostre pare, e robant tot lo tresor, se posarà en les galeres sues
e iran-sen en la llur terra; e ab lo tresor que sen portaran, robes e joies, trobaran allà de més belles
donzelles que vostra altesa no és; car diu que vós no semblau sinó mossa dhostal, que sou donzella ab
molt poca vergonya, e que en la mà lo portau dient qui el vol. ¡Mirau, senyora, per vostra virtut, lo
traïdor celerat, quines coses pensa de vostra altesa! E diu encara més lo reprovat ab poca fe, que no
era vengut ell en aquesta terra per fer armes, e que tantes vegades es estat nafrat, e que per mala sort
ha conegut a vós e a vostre pare. Què us par, senyora, de tal parlar de cavaller? ¿Com pensa ell en la
honor de Iexcel·lència vostra ni de lEmperador, qui tants béns e tantes dhonors li haveu fetes? Allà
foc qui el crem, qui semblants coses diu. ¿Sabeu encara què diu més? Que no ama ni vol bé a dona
del món sinó per sos béns, més que per la sua persona. Daquestes coses diu moltes, e daltres moltes
maldats. E so en record que em dix que si jamés altra nit shi veu tal com aquella de Malvel, posat
cas ell vos fes mil sagraments, no tendrà negú: per forqa o per grat, ell passarà a vos, aprés vos farà
tres figues e les vos posarà en la barba; aprés vos dirà: Na mala dona, ni grat ni gràcies, ara que nhe
hagut lo que desitjava. ¡Ai, senyora, la mia ànima plora gotes de sang, com hi pens en tantes maldats
com ha dit de vostra altesa! E per ço, senyora, vos vull dar un consell, si bé no el me demanau. Aprés
de lhonor de vostre pare e mare, no és negú qui tant se dega dolre de vós com faç jo. Per ço com
tant de temps vos he tengut en los meus braços, e mamat haveu de la mia llet, tinc desig de cercar-vos
honors e delits; e vostra altesa sés de mi amagada per fer festa en aquest reprovat de Tirant, donant
més fe en Estefania e Plaerdamavida que no a mi; i elles porten-vos traïda e venuda. Ai, trista de vós!
49
¡I com vos ha difamada e farà més dací avant! Estefania bé fa: volria trobar companyia en sa gran
culpa. Deixau-vos de semblants amistats, puix sou informada de la veritat, car jo no us diria sinó tant
com és IEvangeli. Aquestes coses que a la majestat vostra he dites, és necessari vos me jureu de jamés
dir-ne res a persona del món, car he dubte que si lo traïdor de Tirant ho sabia no em fes matar, e
aprés iria-sen. Vós, senyora, dissimulau la cosa, e a poc a poc apartau-lo de vostra amistat, per co que
faça la guerra per vostre pare; car si promptament vostra altesa lo llança de si, pensarà que jo ho he
dit. E aquestes altres son dignes de disciplina, però no tot en un dia. E guard-se lexcel·lència vostra
de fiar delles; aqueixes vos trairan. No veu vós Estefania com té lo ventre gros? E jo estic admirada
lEmperador com no lo hi coneix. E tal mateix se farà Plaerdemavida.
La Princesa estava molt adolorida, car nova dolor li tenia ocupat lo sentiment; e decorrent dels seus
ulls vives llàgrimes, acompanyades de molta ira, féu principi a semblant lamentació.
50
Part IX
Esposalles de Diafebus i Estefania.
Facècies de Plaerdemavida
51
Capítol 15
CCXX. Resposta feta per lEmperador a
Tirant.
-Llig-se en un tractat que Sèneca fa dient que neguna cosa no es més carament comprada com és
aquella qui ab pregáries e suplicacions se demana. E per co, Capitá, a mi no és plasent que vós me
facau moltes pregaries del. que nosaltres devem esser pregats. E tot mon lloc e poder jo done a ma
filla, que ací present es que ho fara ab consentiment de sa mare.
E partís dells sens dir-los més, e lleixáls la Princesa ab ells. Com Estefania véu que lEmperador
sera partit dells així estroncadament, presumí que a lEmperador no plaïa que es fes lo matrimoni, e
sens mes pensar-hi lleixà la companyia de la Princesa e de Tirant, del Conestable e de Plaerdemavida,
e sola se nentrà en una cambra, e aquí comenrà de plorar e fer gran dol.
Tirant pres del braç, a la Princesa, e acompanyats del Conestable e de Plaerdemavida, anaren a
la cambra de IEmperadriu, e Tirant e la Princesa suplicaron a lEmperadriu que volgués consentir en
aquest matrimoni, puix lEmperador nera content, la qual responent dix que ella era molt contenta. E
prestament feren ajustar tota la cort perque fossen a les esposalles dEstefania. E tots estaven ajustats
en la gran sala, e un cardenal que hi havien fet venir per esposar-los. E trameteren per Iesposada que
vingués, e trobaren-la que encara estava plorant, que no en sabe res fins que la vingueren a cridar que
IEmperador e - tots lesperaven. E totes les altres donzelles pensavenque estava en la sua cambra per
abillar-se, e ella se fartava de plorar.
Fetes que foren les esposalles ab gran triümfo, ab danses e singular col-lació, volgué IEmperador
que en Iendema se fessen les bodes per co que no detinguessen la partida de Tirant; e aixi fon fet. E
foren-hí fetes molt grans festes de juntes, e danses e momos e molts altres entramesos qui ennobliren
la festa; e tothom estava content sino lo miserable de Tirant.
La primera nit que donaren la novia al Conestable, Plaerdemavida pres cinc gats petits e posals
en la finestra on dormia la novia, e tota la nit jamés feren sinó miolar. E Plaerdemavida, aprés que
hagué posats los gats, ana-sen a la cambra de IEmperador e dix-li:
-Senyor, anau cuitat a la cambra de la novia, que lo Conestable haurá fet mes mal que no es
pensava, que grans crits hi he sentits; gran dubte em fa que no haja morta a vostra cara neboda, o,
almenys, mal nafrada; e vostra majestat, qui li és tan afix parent, vaja-Ii ajudar.
Tant li foren plasents a IEmperador les raons que li dix Plaerdemavida que es tomá a vestir, e los
dos anaren a la porta de la cambra de la novia e escoltaran un poc. Com véu Plae rdemavida que no
deia res, pres-se a dir:
-Na novia, com estau vos ara que no cridau ni dieu res? Par-me que ja us es passada la dolor i la
major pressa de la batalla: dolor que et vinga als talons!, ¿no pots un poc cridar aquell saborós ai?
Gran delit es com se ou dir a les donzelles. Senyal és, com tu calles, queja thas enviat lo pinyol. Mal
profit te faça, si no thi tornes. Vet ací lEmperador que testa escoltant si cridaras, car té dubte que
no et facen mal.
E lEmperador li dix que callás e que no digués que ell fos alli.
-A bona fe no faré dix Plaerdemavida-, ans vull que sápien que vos sou aci.
Llavors la novia se pres a cndar dient que li feia mal, e que estigués segur. Dix Plaelrdemavida:
-Senyor, tot lo que diu la novia es manllevat, car les paraules que diu no ixen de lánima, ans me
52
par que sien fictes, e per ço a mi no em plaen.
LEmperador no es podia detenir de riure de les raons saboroses que dia dir a Plaerdemavida. Dix
llavors la novia, com los sentia aixi riure:
-Qui ha posats alli aquells mals de gats? Jo et prec que els vulles posar en altre lloc, que no em
lleixen dormir.
Respòs Plaerdemavida e dix:
-Per ma fe no faré, si Déu majut. ¿E no saps tu bé que jo sé traure de gata morta gatons vius?
-¡Oh daquesta massa sentida -dix lEmperador-, e com cau en grat al meu esperit les coses que en
diu! Jo et jur per lo sobiran Altisme que si jo no tingués muller no en pendria altra sino a tu.
LEmperadriu ana a la cambra de lEmperador e troba la porta tancada, que no hi havia negú
sino un patge que li dix com lEmperador era a la porta de la cambra de la novia; e anà devers aquella
part e trobàl ab quatre donzelles que estaven ab ell. Com Plaerdemavida véu lEmperadriu venir, ans
que negú parlás dix:
-Moriu-vos prest, senyora, vejau qué mha dit lo senyor Emperador, que si no tingués muller que
no en pendria altra sino a mi; e per lofensa que vos me féu, moriu-vos prest i molt prest.
-Ai filla de mal pare! dix lEmperadriu-, ¿e tals paraules me dius? -E fon-se girada devers
lEmperador-: I vós, en beneit, ¿per a qué voleu altra muller, per dar-Ii esplanissades e no estocades?
Guardau que jamés morí dona ni donzella de joc desplanissades.
E aixi burlant ab molta alegria sen tomaren a la sua cambra, e lEmperadriu ab les donzelles se
nanaren en ses cambres.
Lendemà per lo matl tothom salegrà e feren molta dhonor al Conestable e a la novencana.
Portaren-los en la major esglèsia, on diren la missa ab molt gran honor. Com hagueren dit levangeli,
lo sermonador pujá en la trona e féu un solemne sermó preïcant de vicis e de virtuts. E aprés, en la fi
del sereno, per manament de lEmperador féu la següent oració per posar en esperanza a tots los qui
de bon cor lo servien.
53
Part X
Estefania i Plaerdemavida confidents i
mitjanceres de Carmesina i Tirant.
Diàlegs sobre lamor.
54
Capítol 16
CCXXVIII. Raonament que fa la
duquessa de Macedònia a la Princesa.
-Si la noblea de llinatge e nom de generosa mouen a vostra altesa la fe per vós a mi promesa, ixca avant
e vinga en efecte, car cosa manifesta porta testimoni de veritat, e cosa amagada, així com la Viuda fa,
mostra malvestat e fellonia. E son vassall no pot tolre ni difraudar res a son senyor: e per ço ho dic,
com la Viuda és ma vassalla e deurias guardar denutjar-me, car jo desitge la sua mort per ço com los
seus actes dignes de gran punició sónne mereixedors.
-Duquessa mia -dix la Princesa-, jo us ame en extrem grau, e faré per vós tant com raonablement
per una germana se pot ne deu fer i encara molt més avant; e deixau estar la Viuda, que encara que sia
vassalla vostra no hi té culpa en res. E us demane en grácia que no cureu della, car jo no poria,tant
fer per vós com meritau. E altra cosa no em posa en mal pensament sinó lo meu cor, qui té molts
dubtes, per ço com és cos mortal, per qué tinc dubte que la mia desaventura no em done passions de
donzella mortal. Per què us prec que no em vullau tolre lo que dar no em poríeu car vós li podeu dar
robes, joies per vostra gentilea, e diners per a despesa. E per ço, germana mia, vós, qui sou tota plena
de paciència, no cureu de mon parlar e deixau estar aqueixes cortesies per al dijous de la Cena.
Dix la Duquessa:
-Senyora, responeu-me en lo fet de Tirant, que us he dit: voleu que vinga aquesta nit? I será aquella
que ell espera ab tan gran desig. No em diguésseu de no, ¡per tan cara com teniu la vida!
-Jo seré bé contenta -dix la Princesa- que vinga en la nit, car ací lesperaré e dansarem, e si res me
volrà dir jo lescoltaré de bona voluntat.
-¡Ai, na beneita -dix la Duquessa-, i com sou tota plena de llealtea! En un cos humà no ès posat
tan gran saber com és lo de vostra altesa. Ara em voleu mudar lo joc. Guardau, senyora: qui moltes
nerra i nesdevé una, no pot dir totes sien errades. Jo no us dic sinó si voleu que us vinga a veure
aquell virtuós de Tirant, lo qual sens ell bé ni honor no us pot venir, així com féu aquella plasent nit
del castell de Malvei: ¡vejam ara si mentendreu!
-Tot lo meu pensament fon, com me parlàs de Tirant -dix la Princesa-, no fos altra cosa sinó volerme
dir tot son mal, lo qual jo tinc tots dies davant los meus ulls adorrnits de dolor e de pensament.
Bé és trista aquella donzella qui ab plors en va fatiga la sua persona. E podeu bé dir a Tirant que
jo el suplic, com a cavaller digne de fè e de virtut, se vulla deixar de temptar la mia ànima, la qual
duns dies ençà plora gotes de sang. Mas que, aprés de la sua venguda, jo seré aquella que consentiré
a major part que ell no pensa.
-Oh senyora! -dix la Duquessa-, negú no deu plorar sinó sos pecats, e deu perdre treballs e oblidar
aquells. E si ell fos mort en vista de vostres ulls, pus prest ho haguéreu, oblidat. E si la celsitud vostra
ab Tirant vol contendre, tomau davall los seus braços ab aquella mateixa temor que estàveu aquella
nit de Malveí ab les prometences e jures que la majestat vostra li féu, e dallí poreu dir e raonar tots
los vostres singulars actes que fets haveu. A lhome que és mort no li cal fer llonga esperança -dix la
Duquessa-, e de tota virtut e de, gran gentilea, semblant donzella com vós, ornada de corona imperial,
no és en tota la crestiandat ni menys en la pagania. E puix no fall bellea, no us deu fallir virtut de
promesa fe.
-Voleu que us diga, germana e senyora mia? - dix la Princesa- La fama e lhonor vull guardar tant
55
com la vida macompanyarà, tostemps en aquest propòsit me trobareu, car la donzella honesta deu
amar sobre totes coses, e així ho faré jo, si serà plasent a Déu.
La Duquessa sen partí ab molt gran enuig, e com véu Tirant recitá-li tot lo mal propòsit de la
senyora. Tirant multiplicà en sa dolor en major grau que no solia.
E com lEmperador hagué sopat, sabent que Tirant era en la cambra del Duc, tramès per ell e dix
a la Princesa:
-Trameteu per los ministros per ço que los cavallers salegren, puix la partida és tan presta.
-No - dix la Princesa-, senyor: més tinc gana de jaure que de dansar.
E prestament pres comiat de son pare e retragués dins la sua cambra per ço que no hagués a parlar
ab Tirant. La Viuda Reposada, qui semblants paraules li oí dir, fon molt contenta del que fet havia.
Plaerdemavida anà a la cambra de la Duquessa e dix a Tirant:
-Capità senyor, en aquesta senyora no tingau esperanza neguna tant com la Viuda li estiga de prop.
Ja es són ara retretes dins la sua cambra a soles parlant de vostres afers, e jamés haureu res en ella si
no feu lo que jo us dic: demà fa lo bany, e jo us hi daré tal endreça que al vespre vos posaré en lo seu
llit e trobareu-la tota nua, majorment ara que jo dorm ab ella en lo seu llit. Feu lo que jo us dic, que
jo sé que jamés dirà res, car en aquell lloc que dormia la Duquessa, en absència sua, jo succeesc, e en
aquell cas deixau fer a mi.
-Donzella- dix Tirant-, infinides gràcies sens les primeres faç a la vostra molta gentilea del que em
dieu, e vull que sapiau tant de mi que per cosa en lo món jo no posaria força en dona ni donzella si
sabia que degués ésser en ira e avorrició de totes, encara que en sabés perdre la corona de lImperi grec
ni romà ni la mundana monarquia. ¿Qui pot pensar jo fes tal força contra voluntat de tal donzella,
la qual ame més que a la mia pròpia ànima? E com jo la ves plorar ni congoixar en semblant cas,
voldria dar lànima a lenemic ans que li fes una centilla denuig ni dan. Com só en les forts batalles
e tinc algun mortal enemic en terra per tolre-li la vida, e em demana mercè , li perdone; e açò faç
per sola pietat que men ve, e sé que es enemic infel, que no té poder de perdonar a mi, e deixar-lhe:
¿quant més a ma senyora faré jo lúltim dan qui a elles més plau guardar? Dic-vos que per res no ho
faria denutjar sa majestat; e posat cas ho volgués fer, lànimo no mho consentiria. Més estime estar
e passar tota ma vida dolorejant ab la noble esperança que tinc, en fer-li honors e servirs, armat o
desarmat, a peu e a cavall, de nit e de dia, estant en contínues suplicacions agenollat davant laltesa
sua, que vulla haver mercè de mi. Car no vull que per vanagloria e per mon delit jo sia cridat traïdor,
car natura i honor me fan haver pietat. ¡Es com està poc en segur qui altri deshereta a tort! E tota
hora que los servidors cometen algun lleig cas contra llurs senyors, caen en gran infàmia intolerable, e
son dignes de gran punició; e per ço jo vull passar aquesta pena e treball en suplicar-la, com jo crega
certament que ella es estada creada en paradas, segons mostra que la sua agraciada persona par mes
angèlica que humana.
E féu fi en son parlar. Plaerdemavida, mostrant ésser malcontenta de Tirant, féu principi a un tal
parlar.
56
Capítol 17
CCXXIX. Com Plaerdemavida donà
esforç a lànimo de Tirant.
-Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força
no hi mesclau, majorment com no ho volen fer. Puix teniu esperança bona e gentil e amau donzella
valent, anau a la sua cambra e gitauvos en lo llit com ella hi sia nua o en camisa, e feriu valentment,
que entre amics no hi cal tovalla. E si aixi no ho feu, no vull ésser de vostra batlia, car jo sé que molts
cavallers, per tenir les mans prestes e valents, han hagut de ses enamoradas honor, glòria e fama. ¡Oh
Déu, quina cosa és tenir la donzella tendra en sos bragos, tota nua, dedat de catorze anys! ¡Oh Déu,
quina glòria és estar en lo seu llit e besar-la sovint! Oh Déu, quina cosa es com es de sang real! ¡Oh
Déu, quina cosa és tenir pare emperador! ¡Oh Déu, quina cosa és tenir lenamorada rica e liberal,
quitia de tota infàmia! E lo que jo més desitge es que fésseu lo que jo vull.
E per ço com era passada gran part de la nit e volien tancar lo palau, a Tirant li fon forgat de
partir-sen. E com hagué pres comiat de la Duquessa, que ja se nanava, Plaerdemavida li dix:
-Capità senyor, no trobaria jo qui tant fes per mi: anau a dormir e no us gireu de laltre costat.
Tirant se pres a riure e dix-li:
-Vós sou la natura angèlica, que tostemps donau bons consells.
-Qui dóna consell - dix Plaerdemavida- forçat es que hi pose del seu.
-Digau, donzella - dix Tirant- , ¿e no sabeu vós que moltes voltes sesdevé que qui mal consell creu
no pot ésser que alguna volta no lin vinga dan e deshonor?
E així es partiren.
En la nit Tirant pensà en tot lo que la donzella li havia dit. Lendemà per lo matí lEmperador
tramès per lo Capità , e ell ana-hi de continent e trobal que es vestia, e la Princesa era venguda per
servir-lo i estava en gonellà de brocat e no portava drap en los pits, e los cabells un poc deslligats
qui plegaven quasi prop de terra. Com Tirant fon prop de lEmperador, fon admirat de veure tanta
singularitat en un cos humà com en aquell cas en ella se mostrava. LEmperador li dix:
-Nostre Capità, per Déu vos prec façau en totes maneres que sia presta la vostra partida ab tota
la gent.
Tirant estava alienat, que no pogué parlar per la vista de tan singular dama; e havent estat per
bon espai recordàs e dix:
-Pensant en los turcs com he vista vostra majestat, no he comprès lo que dit mhaveu; per què
suplique a laltesa vostra voler-me dir què vol que faça.
LEmperador, admirat de la sua vista com la hi véu així alterada, e lo poc entendre qui havia fet,
cregué que fos així, car per espai de mitja hora estigué sens record. E tornà-li a dir lEmperador la
primera raó. Respòs Tirant:
-Senyor, la majestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida certa
per a dilluns, e hui és divendres. Així, senyor, la partida nostra és molt presta, e quasi tothom és ja
en punt.
Tirant se posà detràs lEmperador, per ço que no el ves, e les mans davant la cara en vista de la
Princesa. Ella ab les altres donzelles alçaren molts grans rialles, e Plaerdemavida davant lEmperador
dix semblants paraules com encara tenia les mans davant la cara:
57
-Qui vol haver senyoria complida, és de necessitat haja pondre e de deixar ço que ama, o son vassall
, car sens poder senyoria poc val.
E pres per lo braç a lEmperador e féu-lo girar envers ella e dix-li:
-Si tu res has fet digne de premi, a Tirant sesguarda, que desconfí e vencé al Gran Soldà en bella
batalla campal, e li féu perdre la sua ficta e temerosa follia que tenien de senyorejar tot lImperi grec;
encara que ab belles paraules ell pensà vençre lantic Emperador, que ací tenim present, e desemparant
los reis turcs e lo Soldà, recorregueren a son segur, ço és, a la gran fortalea de la ciutat de Bellpuig,
no ab suaus passos, car la temor en llurs peus portava. Aquest ha guanyat premi ab mérit de própia
virtut, e si jo tingués ceptre real, o de lImperi grec jo fos senyora e de les mies entramenes Carmesina
fos eixida, bé sé jo a qui la donara per muller. Mas la follia de totes nosaltres, donzelles: no desitjam
altra cosa sinó honor, estat e dignitat, e per causa daqó ne van tantes per mal cap. ¿Qué em valria a
mi que fos ajustada al llinatge de David, e per falta de bon cavaller perdre lo que tinc? E tu, senyor,
hages desig darmar lánima, puix tens estalvi lo cos de les passades batalles, e no tingues esperança
de dar a ta
filla altre marit. . . dir-ho he? No faré. . . forçat és que ho diga: al virtuós de Tirant. Hages
aquesta consolació en ta vida, e no esperes que aprés los teus benaventurats dies shaja de fer, car les
coses que natura consent e per Déu són ordenades, sies consent en aquelles, e hauràs glòria en aquest
món e paraís en laltre. E jo no vull més recitar de mos actes, perquè no pertany a donzella dir lo
que ella desitja ésser, mas naturalment als hòmens ho atorga. No vull desmenuir lo premi de mos
treballs. Mira, poderós senyor, e dels reis lo més crestianíssim, no vulles tu fer així com féu aquell rei
de Proença que tenia una molt bellíssima filla qui fon demanada per muller per lo gran rei dEspanya,
e tant mostrà lo dit Rei amar-la, que no la volgué jamés casar en sa vida. Seguis que per discurs de
temps ella senvelli en casa del Rei son pare, e com fon vella morí lo Rei, e no trobà qui la volgués
per muller; llevaren-li la terra, i a ella feren morir fora del regne, e morí en lhespital dAvinyó, e la
ignocent donzella consentí a la pietat del pare.
Giràs llavors devers la Princesa e dix-li:
-Tu, qui est dalta sang eixida, pren marit tost e ben tost; e si ton pare no ten dóna, si no jo ten
daré; e no et daré sinó a Tirant, car gran cosa és, marit e cavaller, qui el pot haver en sa vida. Aquest,
de proesa passa a tots los altres, car moltes voltes sés seguit que per un sol cavaller són estats fets
molts actes singulars, e portades a fi moltes conquestes qui de principi anaven a total destrucció. Si
no, veja la majestat vostra lo desorde del vostre Imperi ni lo punt en què estava ans que Tirant vingués
en aquesta terra.
-Callau, donzella, per mercé -dix Tirant-, e no vullau dir tantes demesiades paraules de mi.
-Anau a les batalles -dix Plaerdemavida- e deixau-me a mi estar en les cambres de salut.
Respòs lEmperador:
-Per los ossos de mon pare emperador Albert, tu seràs la més singular donzella del món, e com més
va més de bé et vull. E ara de present te faç donació de cinquanta mília ducats destrenes damunt lo
meu tresor.
Ella donà dels genolls en terra e besà-li la mà. La Princesa estava molt torbada del que havia dit,
e Tirant estava mig empeguit. LEmperador, quan se fon acabar de vestir, se nanà a missa. Aprés
Tirant tornà acompanyar a lEmperadriu e,a sa filla. Eixint de missa, Tirant hagué avinentea de parlar
ab la Princesa e dix-li paraules de semblant estil.
58
Capítol 18
CCXXX. Les raons que passaren entre
Tirant e la Princesa, e Plaerdemavida.
-Qui promet en deute es met.
-La promesa -dix la Princesa- no es féu ab acte de notari.
E Plaerdemavida, qui prop della era e oí la resposta de la Princesa, prestament li dix:
-No, senyor, que promesa de compliment damor ni en exercir aquell no hi cal testimonis,ni menys
acte de notari. ¡Ai tristes de nosaltres, si cascuna vegada shavia de fer ab escriptura! No hi bastaria
tot lo paper del món. Sabeu com se fa? A les escures, que testimonis no hi haja, car jamés se pot errar
la posada.
-Oh, desta folla! -dix la Princesa-. ¿E tostemps me parlaràs a la mà?
Tant Tirant no li dix, tant no la suplicà, jamés volgué fer res per ell.
Com foren dins la cambra, lEmperador cridà a Cannesina e dix-li:
-Digau, ma filla, les paraules que Plaerdemavida ha dites, de qui les ha?
-Segurament, senyor, jo no ho sé -dix la Princesa- ni jamés de tal cosa li parlí; mas és folla e atrevida
en parlar e diu tot lo que li ve a la boca.
-No és folla -dix lEmperador-, ans és la més sentida donzella que en la mia cort sia, i és donzella de
molt de bé e dóna tostemps de bons consells. ¿E no veus tu com véns al consell, com jo la faç parlar,
com parla ab gran discreció? Tu volries al nostre Capità per marit?
E la Princesa tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir. E aprés un poc espai, recobrat ànimo,
dix:
-Senyor, aprés que el vostre Capità haurà complida la conquesta dels moros, en aquell cas jo faré
tot lo que la majestat vostra me manarà.
Tirant sen passà a la cambra de la Duquessa e tramès per Plaerdemavida, e com li fon present
dix-li:
-Oh gentil dama!, jo no sé quin remei pendre puga en mos fets, car la mia ànima se raona ab lo
cos,e així bé desitge la mort com la vida, si vós remei no donau a ma dolor.
-Jo el vos daré en aquesta nit -dix Plaerdemavida-, si vós me voleu creure.
-Digau, donzella -dix Tirant-, sí Déu vos augmente lhonor: les paraules que digués en presència
de lEmperador, de la senyora Princesa e de mi, qui us pregà que les diguésseu? En gran pensament
posat mhaveu, que ho desitge molt saber.
-Aqueix propi pensament que vós teniu -dix Plaerdemavida- té ma senyora, hoc encara lEmperador,
com ell mho ha demanat, e jo li he fetes altres pus forts raons com vós sou digne dhaver la Princesa
per muller. ¿E a qui la poden dar millor que a vós? E si en les coses del món no hi ha principi, tampoc
no hi pot haver fi. E, res que jo diga, tot mho pren en bé. Lo que es causa daçò jo us ho diré en
secret. Ell se fa enamorat de mi, e volriam alçar la camisa si jo lo hi consentía, e ham jurat sobre
los sants Evangelis que si lEmperadriu se moria, de continent me pendria per muller, e ham dit: Per
senyal de fe besem-nos, e aquell besar seria poca cosa, mas serà més que no res. E jo li responguí
¿Ara que sou vell sou luxuriós, e com éreu jove éreu virtuós? E no ha moltes hores passades que
mha dat aquest rastre de grosses perles, e ara està ab sa filla demanant-li si us desitja per marit. ¿E
sabeu per qué lo hi diguí? Per ço que si vós entràveu de nit en la sua cambra e fos mala sort,s erràs e
59
em volguessen dar càrrec negú, que tinga pavès ab què cobrir-me puga, dient: Senyor, ja ho havia dit
a vostra majestat. La Princesa me maná que jo el fes entrar. E per aquesta forma tothom haurà de
callar.
Dix Tirant:
-Sàpia jo la forma com sha de fer, que molt ho desitge saber.
No tardà Plaerdemavida a fer principi a tal parlar.
60
Part XI
Tirant contempla Carmesina durant el
bany
61
Capítol 19
CCXXXI. Com Plaerdemavida posà a
Tirant en lo llit de la Princesa.
-Lesperança que tinc del vostre propi delit mobliga en servir-vos, encara que conega que passe los
límits la granea de ma culpa, emperó augmenta en mi l´ ús de raó, coneixent sou mereixedor de tal
premi. E perquè conegau ma benvolença, quant és lo desig que tinc de servir e honrar la senyoria
vostra, en lhora que lEmperador volrà sopar, vostra mercè trobar-se deixe, lleixant a part los forts
pensaments, car jo us promet de posar-vos en lo retret de ma senyora, i en la reposada nit pervenen los
solaços a les persones enamoradas, ab doble poder combatent a la sol-licitud tenebrosa, on augmentarà
vostre delit.
E estant en aquestes raons, lEmperador, qui sabé que Tirant era a la cambra de la Duquessa,
tramès per ell e torbarenlo de ses raons.
Com Tirant fon ab lEmperador en lo consell, parlaren molt de la guerra e de les coses necessàries
en aquella; e ja en aquella hora tots anaven vestits del que es pertanyia a guerra.
Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquessa; e com lEmperador sopava ab les
dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà-sen , lo qual
anava vestit ab gipó de setí carmesí, ab manto abrigat e ab una espasa en la mà. E Plaerdemavida lo
posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués alendar. Lo
bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren ab
los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e lEmperador se retragué
en la sua cambra, e les donzelles se nanaren e deixaren a la Princesa dins en lo seu retret, en aquell
on Tirant estava, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap
de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixàla un poc oberta e posà roba dessús perquè neguna de les
altres no ho vessen. La Princesa es començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo siti que venia en
dret que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela
encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat e deia-li:
-A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans així com jo faç, jo pens que ell ho
estimaria més que si el faïen senyor del realme de França.
-No cregues tu això -dix la Princesa-, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu
fas.
-Oh Tirant senyor, e on sou vós ara? ¿Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la
cosa que més amau en aquest món ni en laltre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora
Princesa; jo els bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca: jo
la bese per tu. Vet ací les sues cristal-lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu: mira
com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant vet aci lo seu ventre, les cuixes e lo secret.
¡Oh trista de mi, que si home fos, aci volria finir los meus darrers dies! Oh Tirant, on est tu ara? ¿Per
què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar aci on jo
toque, e altri no, car aquest és bocí que no es negu que no sen volgués ofegar.
Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida
ho raonava, e venienli de grans temptacions de voler eixir de la caixa.
Com hagueren estat així un poc burlant, la Princesa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que
62
es despullàs e que entràs dins lo bany ab ella.
-No ho faré sinó ab una condició.
-Quina serà? -dix la Princesa.
Respòs Plaerdemavida:
-Que comporteu que Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau.
-Calla, que est folla! -dix la Princesa.
-Senyora, feu-me tanta la mercè que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres
no ho sabés, e el trobàsseu al vostre costat, qué diríeu?
-Qué li tenia de dir?- dix la Princesa-. Pregar-lo hia que se nanàs, e si anar no sen volia, ans
deliberaria de callar que ésser difamada.
-A la mia fe, senyora -dix Plaerdemavida-, així ho faria jo .
E estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, e la Princesa la pregà que es banyàs ab ella.
La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermelles e al cap un capell de lli. E encara que ella
tenia molt bella persona e ben disposta, empe les calces vermelles e lo capell al cap la desfavoria tant
que pana que fos un diable, e certament qualsevulla dona o donzella qui en tal so la mireu vos parrà
molt lletja per gentil que sia.
Lo bany acabat, portaren a la Princesa la col-lació, que fon dun parell de perdius ab malvasia de
Candia e aprés una dotzena dous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo llit per dormir.
La Viuda anà-se´n en la sua cambra ab les altres donzelles sinó dues qui dormien dins lo retret.
Com totes foren adormides, Plaerdemavida llevàs del llit i en camisa tragué a Tirant de la caixa, e
secretament lo féu despullar que neguna no ho sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li
tremolaven.
-Quina cosa és aquesta? -dix Plaerdemavida-. No és home en lo món que sia animós en armes que
no sia temerós entre dones. En les batalles no teniu temor de tots los hòmens del món, e ací tremolau
per la vista duna sola donzella. No temau cosa neguna, que jo seré tostemps ab vós e no men partiré.
-Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content dentrar en lliça, en camp clos,
a tota ultrança ab deu cavallers, que no cometre semblant acte.
E tostemps ella posant-li esforç e animant-lo, ell esforçà sa calitat. La donzella lo pres per la mà, i
ell tot tremolant la seguí e dix:
-Donzella, la mia temor és de vergonya per lextrem bé que vull a ma senyora. Més estimaria
tomar-men que anar més avant, com pens que la majestat sua no té sentiment negú daçò; e no és
menys, com veurà així gran novitat, tota no saltere en si, e jo desitge ans la mort que la vida que fer
ofensa a sa majestat. Adquerir la volria ab amor més que no ab dolor; e com veig que ab tan gran
desorde que la granea de ma benvolença, que ab il.lícites pràtiques lhaja de conquistar, lo meu voler
ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per mercè vos prec, virtuosa donzella, a vós plàcia que ens ne
tomem, car jo delibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desitjat, que si faïa
cosa que en res lagreujàs. Encara me par molt gran càrrec, que ans dhaver errat sia ací vengut, que
per tal defalt deuria jo ésser fet homeier de la mia persona. E no penseu, donzella, que jo per sola
temor ho deixe, mas per lextrema amor que a sa altesa porte. E com ella serà certa que jo tan prop
li sia estat, e que per amor só estat de no enutjarla, en major compte mho pendrà dinflnida amor.
Plaerdemavida pres molta ira en les paraules de Tirant, e essent molt malcontenta dell, féu principi
a paraules de semblant estil.
63
Part XII
Plaerdemavida introdueix Tirant al llit de
Carmesina
64
Capítol 20
CCXXXII. Reprensió que fa
Plaerdemavida a Tirant.
-Vós sou major en cap dels vicis, e primer en orde de les culpes mortals. E som ara en temps de dir
moltes raons? E si vós açò no feu, sereu ocasió de fer-me viure en dolorosa vida e abreujar-me los
dies. E per testimoni de vostres fictes e dissimulades paraules, jo parlaré clarament, e seran manifests
los vostres mals qui demanen piadós enginy, per ço que los qui moiran ni ho sabran sien moguts a
misericòrdia envers mi, avisant-vos que essent fallida en mi lesperança que ab raons forts, si us recorda,
me pregàs al que fugiu ara, tals paraules sembràs, present la Duquessa, que de donzella que és la faríeu
tornar dona, e sabeu bé que jo no hi doní tarda, mas fui presta, segons experiència mostra, que us he
portat en aquesta delitosa cambra, més plasent que perillosa, e veig ara que el vostre rebuat cor, que
per les mies mans vos tinc que haveu de passar, per haver atès ço que dun cavaller vençut sateny. E
sobre aquest cas veure vull la fi, e ja só farta desperar vostra demanda, e par -me que més vos han
altat paraules que fets, e més cercar que trobar. E per ço com a mi és deguda cosa de fer, vos faç
cert que per lo tant esperar ab loferta dessús dita, puix vos contenten vanes paraules e dubtau la fi,
a grans crits cridaré mostrant a lEmperador i als altres com per força sou ací entrat. Oh cavaller de
poc ànimo!, ¿temença de donzella vos espanta dacostar-vos a ella? Oh malaventurat Capitá!, ¿ab tan
poc esforç estau que em goseu dir semblants paraules? ¡Feu lesforç com lÈmperador vendrà, quina
raó empaliada li direu? E jo us faré conèixer, Dèu e lo món coneixerà que haveu parlat mal, i en vós
sajustarà en aquest cas amor e temor , e record-vos que en aquest cas perdeu vostra honor e fama .
Feu lo que us dic , e jo dar-vos he vida segura e us faré portar la corona de limperi grec, car ja és
venguda lhora que no us puc altra cosa dir sinó que aneu prestament a fer aquells honorosos passos
destar prop de la princesa, que us serà en altre compte pres, e feu dací avant vostre camí.
Tirant, veent lo parlar obert de plaerdemavida, ab veu baixa féu principi a un tal parlar.
65
Part XIII
Conseqüències. Tirant es trenca la cama
66
Capítol 21
CCXXXIII. Rèplica que fa Tirant a
Plaerdemavida.
-Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar paraís men aquest món e repós en l´altre, emperò
diré lo que em par, que en temps dadversitat los parents e amics tomen enemics. E lo meu ignocent
desig no és pus sinó ab amor fer serveis en aquella de qui sò e seré tant com la vida macompanyarà, e
ab aquest article de fe vuil viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne
seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui es representen a la mia vista, no és pus sinó temor
de vergonya, e és nit escura, car no puc veure lo que desitge; per fe hauré a creure que sa majestat
sia . En aquest cas jo em despulle la temor e vergonya, e abriguem damor e pietat, per què us prec
que anem sens pus tardar, e veja jo aquest cos glorificas: puix llum no hi ha, ab los ulls de la pensa lo
veuré.
-Puix ab tants ginys vos he portat -dix Plaerdemavidaen defensa de ma honor, e delit e profit
vostre, restau per aquell qui sou.
E soltàl de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida lhavia deixat, e no sabia on era perquè
llum en tota la cambra no havia, e així lo féu estar per espai de mitja hora en camisa e descalc: e tan
baix com podia la ctidava, e ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu
que prou lhavia fet refredar, pres-lin gran pietat, acostàs a ell e dix-li:
-Així castiga hom los qui són poc enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella li puga
desplaure, vullas sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desitjosa que sia amada? E
aquell qui més vies honestes, ço és secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar,
aquell elles lo tenen per millor. ¡Força que em desplauria a mi que Hipòlit fes semblant! Que, duna
amor que ara li porte, llavors lin portaria quaranta. E si estar no volia segura, no em desplauria que
em prengués per los cabells, e per força o per grat, rossegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot
lo que ell volgués. E molt lo nestimaria més que jo conegués que és home e que no fes així com vós
die, que no la voldríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir; mas,
que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ¿No sabeu vós, com
diu lo psalmista, manus autem? És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella no vullau vergonya ni
temor haver; e si ho feu , no us tendran per millor.
-Per la mia fe - dix Tirant-, donzella, vós mhaveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet
jamés negun confessor per gran mestre en teologia que fos! Prec-vos que em porteu prestament al llit
de ma senyora.
Plaerdemavida lo hi portà e féu-lo gitar al costat de la Princesa. E les posts del llit no aplegaven
a la paret envers lo cap del llit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que estigués segur e no es
mogués fins a tant que ella lo hi digués. E ella se posà al cap del llit estant de peus, e lo seu cap
posà entre Tirant e la Princesa, e ella tenia la cara devers la Princesa; e per ço que les mànegues de la
camisa lempedien, despullà-les, e pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell
tocà-li les mamelles, lo ventre e dalli avall. La Princesa despertás e dix:
-Val-me Déu, i com est feixuga! Mirau si em pot deixar dormir.
Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí:
-Oh com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc
67
gran delit en tocar-les.
-Toca on te vulles -dix la Princesa-, e no poses la mà tan avall com fas.
-Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cos que meu és -dix Plaerdemavida-, que jo só ací en
lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, e on est tu? Que si tenies la má lla on jo la tinc, e com series
content!
E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la Princesa, e Plaerdemavida tenia la sua má sobre lo cap
de Tirant, e com ella coneixia que la Princesa sadormia, fluixava la má e llavors Tirant tocava a son
plaer; e com ella despertar-se volia, estrenyia lo cap a Tirant i ell estava segur. En aquest deport
estigueren per mes espai duna hora, i ell tostemps tocant-la.
Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixá del tot la má a Tirant, i ell volgué
temptar de paciencia de voler dar fi a son desig, e la Princesa se comenga a despertar, e mig adormida
dix:
-Que, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que
és contra ta natura?
E no hagué molt estat, que ella conegué que era més que dona, e no ho volgué consentir e començá
a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca, e dix-li a lorella perqué neguna de les altres
donzelles no ho oïssen:
-Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona: he gran dubte que no ho senta la senyora
Emperadriu; callau, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se deixará morir.
-Oh!, maleita sies tu -dix la Princesa-, ¡e no has haguda temor de mi ni vergonya del món! ¡Sens jo
saber res, mhas posada en tan gran treball e difamació!
-Ja, senyora, lo mal fet és -dix Plaerdemavida-; dau remei a vós e a mi: e par-me que lo callar es
lo mes segur e lo que mes pot valer en aquests afers.
E Tirant ab baixa veu la suplicava tant com millor podia. Ella, veent-se en tant estret pas, de luna
part la vencia amor, e de laltra tenia temor, mas la temor excel-lia lamor e deliberá de callar e no dir
res.
Com la Princesa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada, e hagué plena noticia que la
causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella; pensá que si Tirant passava
a la Princesa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom callava, e la Princesa no deia
res, sinó que es defenia ab paraules gracioses que la plasent batalla no vingués a fi.La Viuda sassigué
al llit e donà un gran crit e dix:
-I què és lo que teniu, filla?
Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor, e venc a notícia de lEmperadriu. Totes se
llevaren cuitadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuitats passos anaren a la porta de la cambra,
la qual trobaren molt bé tancada, e a grans crits demanaren llum. E en aquest instant que tocaven a la
porta e cercaven llum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartàl de lla on volguera finar sa
vida e posàl en lo retret e féu-lo saltar en un terrat que hi havia e donà-li una corda de cànem perqué
sacalàs dins lhort, e dallí podia obrir la porta, car ella hi havia ben proveït perquè quan vingués, ans
del dia, sen fos pogut anar eixint per una altra porta.Mas tan gran fon lavalot e los grans crits que
daven les donzelles e la Viuda que no el pogué traure per lo lloc on ella havia pensat, e fon forçat que
el tragués per lo terrat, e donà-li la corda llarga, i ella prestament sen tornà, e tancà la finestra del
retret e anà on era sa senyora.
E Tirant donà volta e lligà fort la corda, e ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut no
pensà la corda si bastava en terra; deixàs anar per la corda avall e fallia-sen més de dotze alnes que
no plegava en terra; fon-li forçat de lleixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cos, e
donà tan gran colp en terra que es rompé la cama.
Deixem a Tirant, que està de llarg, gitat en terra, que no es pot moure.
Com Plaerdemavida sen fon tornada, portaren la llum e totes entraren ab lEmperadriu, i ella
prestament li demanà quin avalot era estat aquell, per quina causa havia cridat.
-Senyora -dix la Princesa-, una gran rata saltà sobre lo meu llit e pujàm sobre la cara, e espantàm
tan fort que haguí de cridar tan grans crits que fora estava de tot record; e ab lungla ham arrapada
la cara, que si mhagués encertat en lull, quant mal mhaguera fet!
E aquell arrap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.
68
LEmperador se fon llevat, e ab lespasa en la mà entrà per la cambra de la Princesa, e, sabuda la
veritat de la rata, cercà totes les cambres.Emperò la donzella fon discreta: aprés que lEmperadriu fon
entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament llevà la corda e sentí plànyer a Tirant.
Prestament presumí que era caigut, e no dix res e tomà-sen dins la cambra. E havia tan gran remor
per tot lo palau, daquells de la guàrdia e dels oficials de la casa, que açò era cosa de gran espant de
veure ni de sentir, que si los turcs fossen entrats dins la ciutat no shi fera major fet. LEmperador, qui
era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cercà, e totes les finestres
féu obrir; e si la donzella un poc se fos tardada en llevar la corda, lEmperador lhaguera trobada.
Lo Duc e la Duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que
Tirant era estat sentit. Pensau lo cor del Duc quin devia estar, que ves a Tirant en tan gran congoixa
ésser posat, car pensava que lhaguessen mort o apresonat; armàs prestament, que allí tenia les sues
armes per ajudar a Tirant, e dient entre si:
-Hui perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.
-¿Què faré jo -dix la Duquessa-, que les mies mans no tenen forma per vestir-me la camisa?
Com lo Duc fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber on era Tirant; e
anant trobà lEmperador que sen tornava a la sua cambra, e lo Duc li demanà:
-Què es açò, senyor? ¿Quina novitat tan gran es estada aquesta?
Respòs lEmperador:
-Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons mhan recitat, es passada sobre
la cara de ma filla e, segons ella diu, ha-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi
cal anar.
Lo Duc tornà-sen a la sua cambra e recità-ho a la Duquessa, e prengueren los dos gran consolació
com res de Tirant no era estat. Dix llavors lo Duc:
-Per nostra Dona, jo anava ab tal deliber, que si lEmperador hagués pres a Tirant, que ab aquesta
atxa jo haguera mort a lEmperador e a tots los qui fossen de sa voluntat; e aprés, Tirant o jo fóra
estat emperador.
-Però més val que així sia estat -dix la Duquessa.
Llevàs corrent e anà a la cambra de la Princesa. Com Plaerdemavida la véu dix-li:
-Senyora, jo us clam mercé que estigau ací e no consintau que negú diga mal de Tirant, e jo iré a
veure qué fa.
Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar per ço que no fos oïda de negú, e sentí que ell se planyia
fort e deia en forma de semblants paraules.
69
Part XIV
Els amors dHipòlit i lemperadriu
70
Capítol 22
CCXLVIII. Lo principi dels amors
dHipòlit e de lEmperadriu.
Acabada descriure la lletra, Tirant la donà a Hipòlit e pregàl la donàs a la Princesa present Plaerdemavida,
e cobràs resposta, si fer podia. Hipòlit donà la lletra així com li era estat manat, e la Princesa
la pres ab gran plaer. E per ço com en aquell cas lEmperadriu venia per veure a sa filla e ella no la
pogué tan prest llegir, però com ella conegué que lEmperadriu estava a raons ab Hipòlit demanant-li
del mal de Tirant e ell responent-li, la Princesa se llevà de lla on seia i entrà-sen en la cambra ab
Plaerdemavida per llegir la lletra.
LEmperadriu dix a Hipòlit, aprés moltes raons que de la malaltia de Tirant tengudes havien:
-La tua cara, Hipòlit, veig tota alterada, flaca e descolorida, e no sens causa, car la malaltia dun
tan valentíssim cavaller com és Tirant, tota la sua parentela ne deuen estar ab molta dolor; car sí em
faç jo, que molta dolor nhe passada e passe, car en la nit me desperte amb aquella pròpia passió com
si em fos marit, fill o germà o algun acostat parent. Aprés que em só recordada i he pensat en son mal
tornem de bon grat a dormir.
Prestament Hipòlit li respòs:
-Si jo estigués prop dalguna senyora, que em trobàs en lo seu llit, per gran dormidora que fos no
la lleixaria tant reposar com vostra majestat fa. Però de vostra altesa no en tinc admiració, perquè
dormiu sola e negú no us diu res, ni voltejant no us fa cercar lo llit: e açò és lo qui causa, senyora, la
flaquea e alteració de la mia cara, e no gens la malaltia de mon senyor Tirant. E cascun dia de bon cor
suplic a Nostre Senyor que em vulla llevar aquests pensament tan adolorits que la mia persona sosté.
No té negun sentiment quina cosa és mal sinó sol aquells qui senten quina cosa és amor.
LEmperadriu tingué presumpció que Hipòlit devia amar, e tota la tristor que la sua cara manifestava
no devia altra cosa ésser sinó passió damor. E més, pensà que Plaerdemavida, que en presència
de moltes ho deia que amava a Hipòlit, que no fos aquell lo seu mal. E no es tardà lEmperadriu ab
estil de semblants paraules interrogar a Hipòlit qui era la dama qui tal pena li feia passar sens haver-li
mercè.
71
Capítol 23
CCXLIX. Com lEmperadriu demanà a
Hipòlit qui li feia aquell mal.
-Sí Déu te deixe complir ton desig en aquest món i en laltre paraís haver, digues-me, qui et fa tants
mals passar?
-La mia trista sort -dix Hipòlit-, qui em fa desconèixer a Déu i a tots los sants. E ací on estic no
pensa la majestat vostra sia ma vida menys perillosa que la de Tirant.
-Si vols bé fer -dix lEmperadriu-, no deus haver vergonya de dir la glòria de tos actes. Posat cas
ho manifestes a mi, lo premi dhonor me farà tostemps callar.
-¿Qui és qui gose manifestar la sua dolor -dix Hipòlit- a una senyora de tan gran excel.lència? ¿Què
fall a vostra majestat sinó que portàs diadema de santa e per vós se cantàs Te Deum laudamus e totes
les esglésies fessen festa de dotze lliçons, per ço com deveu ésser nomenada per lo món deessa de la
terra?
-No és cos humà -dix lEmperadriu- no dega escoltar, vulles sia de bé o de mal, lo que cascú vol
dir, car franca llibertat ha donada lo Donador de totes coses; e quant és major en dignitat tant deu
escoltar ab més humilitat.
-Senyora -dix Hipòlit-, jo bé atorg lo que laltesa vostra diu, si no meu raonar fos compost de
batafalua daurada, ço és, en lleis de justícia; mas que jo no tinc vassalls, béns ni heretatge que davant
la majestat vostra hagués a venir. E puix tant saber ho voleu, amor és, amor, lo que tinc, e no és roba
que em puga despullar.
-A mi no em fall coneixença - dix lEmperadriu- del que dius, però cové que la paraula e la mesura
daquella sia segons que la cosa requir. Tu dius que ames, e jo demanan-te: a qui?
-Los cinc senys corporals me fallen -dix Hipòlit- per dir-ho.
-Oh fallit denteniment! -dix lEmperadriu-. ¿Per què no manifestes lo que a tu fa dolre?
-Quatre coses són -dix Hipòlit- qui per llur excel.lència excel.leixen totes les altres, e la cinquena
és notícia de veritat; e com la majestat vostra sia aquella per aquella qui en lo cel és pronosticat jo us
dega amar e servir tots los dies de la mia vida. . .
E dit açò no gosà tenir més cara; anà-sen, que més no dix. LEmperadriu lo credà com se nanava;
e de vergonya no gosà tornar e pensà en si, Hipòlit, que si li demanava per què no era tornat, que
diria no haver-la oïda. Anà-sen envers la sua posada fent estima que havia mal parlat e pitjor obrat,
e penedís molt del que dit havia.
Lemperadriu restà ab molt gran pensament de ço que Hipòlit li havia dit, e jamés li isqué del cor
tant com en lo món visqué.
Com Hipòlit sabé que lEmperadriu se nera tornada en la sua cambra, havent vergonya e temor
del gran atreviment que hagut havia, penedís en si, e desitjava ésser partit per no venir davant
lEmperadriu. E fon-li forçat de tornar al palau per cobrar resposta de la Princesa; entrà dins la
cambra e trobà-la que estava gitada en les faldes de Plaerdemavida, ab altres donzelles qui hi havia,
les quals eren afectades a Tirant. Hipòlit la suplicà li donàs resposta de la lletra que portada li havia.
No tardà la Princesa en fer a Hipòlit, de paraula, la següent resposta.
72
Capítol 24
CCLX. Resposta feta per lEmperadriu a
Hipòlit.
-La tua molta virtut e condició afable me força passar los límits de castedat, per veuret digne désser
amat. E si ab juraments dignes de fe me faràs segura que no ho sabrà lEmperador ni altri per report
de la tua llengua, elegeix tot lo que plasent te sia. E si vols acabat delit atènyer, no penses los perills
esdevenidors, car seria cruel seguretat, si lo contrari es seguia, en veurem en perill, dolor e carregosa
difamació, e la vida mia que no seria prou segura; emperó jo confie de la tua molta virtut que tot
seràs fet al plaer meu, e faràs així que en la callada nit, qui dóna alleujament als treballs e repòs a
totes les creatures, sies cert desperar-me en aquell terrat prop la mia cambra. E si hi véns, no tingues
esperança dubtosa, car jo, qui en extrem tame, no faré tarda la mia venguda, si ja la molt no mho
tolia.
E Hipòlit volgué demanar un dubte que li ocorria, e lEmperadriu li dix que de gran flaquea dànimo
venia pensar tots los perills si tanta damor tenia com les sues paraules feien demostració.
-Fes lo que jo et dic, e no cures a present daltra cosa.
Hipòlit respòs:
Senyora, jo só content de fer tot lo que la majestat vostra me mana.
E posà-la en segur de tot lo que ella dubtava.
Complit lo raonament, lEmperadriu se partí de la posada de Tirant ab totes les altres dames. Com
foren dins lo palau, dix lEmperadriu:
-Anem a vesitar lEmperador.
Com foren ab ell estigueren un poc solaçant. Aprés lEmperadriu se llevà ab la congoixa de la nova
amor qui la portava, e dix a Carmesina:
-Resta tu ací ab aquestes donzelles e faràs companyia a ton pare.
I ella fon contenta.
LEmperadriu se nanà a la sua cabra e dix a les sues donzelles que li fessen venir los cambrers per
ço com volia mudar les cortines de ras e posar-nhi unes altres de seda totes brodades, dient:
-LEmperador mha dit que vol aquesta nit venir ací, e desitge-li fer una poca de festa per ço com
ha gran temps que no hi és vengut.
Féu prestament desfer tota la cambra, e féu-la emparamentar tota de draps de brocat e de seda;
aprés féu molt bé perfumar la cambra e lo llit.
Com hagueren sopar, lEmperadriu se retragué dient que lo cap li dolia, e dix-li una donzella, qui
es nomenava Eliseu, en presència de totes les altres:
-Senyora, ¿vol vostra altesa que faça venir los metges perquè us donen remei?
-Fes lo que et vulles- dix lEmperadriu -, mas dóna orde que lEmperador no senta res perquè no
sexcusàs de venir ací esta nit.
Prestament vengueren los metges e tocaren-li lo pols e trobaren-lo-hi molt mogut per lo moviment
que tenia, que sesperava entrar en lliça de camp clos ab cavaller jove, e dubtava la perillosa batalla.
Digueren los metges:
73
-Bo serà, senyora, que la majestat vostra prenga uns pocs de canyamons confits ab un got de
malvasia, e alleujar-vos han lo cap e faran-vos dormir.
Respòs lEmperadriu:
-Jo pens bé que serà molt poc lo meu dormir, per lo gran mal que sent, e molt menys lo reposar,
car segons la disposició que em sent, jo crec cercaré tots los racons del llit.
-Senyora - digueren los metges -, si tal cas era com la majestat vostra ha raonat, trameteu prestament
per nosaltres; o si preneu plaer que façam la vetla a la porta de la vostra cambra o ací dins,
perquè dhora en hora vos pugam mirar en la cara, e així passarem tota la nit.
-Tal servei - dix lEmperadriu - no accepte a present, ni tal proferta, car tot lo llit vull tenir per
meu, e no vull que negú de vosaltres me mirà en la cara si en negun delit estava, car tal mal com jo
tinc no comporta vista de negú, e ab aquesta vos ne podeu anar, car jo em vull posar en lo llit.
Los metges se partiren. Com foren a la porta li digueren que no soblidàs los confits e aquells
remullàs bé ab la malvasia que gran bé li farien en lo ventrell. E lEmperadriu fon obedient, que
una gran capsa sen menjà; aprés los remullà molt bé. E manà que perfumassen molt bé lo llit, i en
los llançols i en los coixins féu posar algàlia. Com açò fon fet, ella ben perfumada, manà a les sues
donzelles que se nanassen a dormir, e que tancassen la porta de la cambra sua.
E en la cambra de lEmperadriu havia un retret on ella sacostumava de lligar, e en lo retret i havia
una porta que eixia en un terrat, on Hipòlit estava. E al llevar que ella es féu, Eliseu ho sentí e llevàs
prestament pensant que tingués algun mal, e trobant-se en la cambra dix-li:
-Què té laltesa vostra que així us sou llevada? ¿Sentiu-vos més mal que no fèieu?
-No - respòs lEmperadriu -, ans me sent molt bé, mas eram oblidat de dir aquella devota oració
que jo acostume cascuna nit de dir.
Dix Eliseu:
-Senyora, feu-me tanta de mercè que vostra altesa lam vulla dir.
-Só contenta - dix lEmperadriu -, e és aquesta: que en la nit, la primera estela que veuràs, agenollat
en terra e diràs tres paternostres e tres avemaries en reverència dels tres Reis dOrient, que els plàcia
voler-te recaptar gràcia ab lo gloriós Déu Jesús e ab la sua sacratíssima mare, que així com ells foren
guiats e guardats anant, vetlant, dormint e estant de les mans del rei Herodes, que els plàcia voler-te
recaptar gràcia que sies lliberada de vergonya e infàmia, e que totes les tues coses sien prosperades e
augmentades en tot bé; e sies certa que obtendràs tot lo que vulles. E no em trobes de ma devoció.
La donzella sen tornà al llit, e lEmperadriu entrà en lo retret. E com conegué que la donzella era
en lo llit e sentí tocar lhora de lassignació, vestís sobre la camisa una roba de vellut verd forrada de
marts gebelins; e oberta la porta del terrat, véu estar a Hipòlit estès per lo terrat perquè no pogués
ésser vist per neguna part; tingué-ho a molta glòria pensant que aquell guardaria molt la sua honor.
Com Hipòlit la véu, si bé es feia la nit molt escura, llevàs prestament e anà devers ella, e donant
dels genolls en la dura terra, besà-li les mans e volia-li basar los peus. Mas la valerosa senyora no ho
comportà, mas besàl moltes voltes en la boca, pres-lo per la mà mostrant-li infinida amor, e dix-li que
anassen a la cambra. E dix Hipòlit:
-Senyora, la majestat vostra mhaurà de perdonar, que jamés entraré en la cambra fins a tant que
lo meu desig senta part de la glòria esdevenidora.
E pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren lúltima fi damor.
Aprés, ab grandíssima letícia, se nentraren en lo retret. Hipòlit mostrant molta gran contentació,
donant-li pau verdadera, ab alegre ànimo e gest amorós li féu principi a un tal parlar.
74
Capítol 25
CCLXI. Com Hipòlit mostra de paraula la
contentació que té de sa senyora.
-Si gosàs dir la glòria que mos sentiments en aquesta hora senten en haver atès la gran perfecció que
en la majestat vostra tinc coneguda, no crec jamés la mia llengua fos suficient en poder referir tanta
gentilesa com en lexcel·lentíssima persona vostra se troba. No sé ab quin mitjà ni art de paraules vos
puga manifestar quanta és lamor que us porte, e quant dhora en hora augmenta en mi, car certament
no és en ma potència la menor part daquella recitar-vos pogués, ni menys volria que per boca daltri
hagués a sentir vostra altesa en quina possessió em té, car pensant-me dar espai de tan penada vida,
mos mals doble dolor pendrien.
No tardà lEmperadriu, ab cara e gest afable, en fer-li semblant resposta.
75
Capítol 26
CCLXII. Rèplica que fa lEmperadriu a
Hipòlit.
-Encara que la mia pensa sia estada turmentada, no resta que no em trobe en lo més alt grau de
coneixença de tu, la qual cosa, per no ofendre tanta singularitat que en tu jo trobe, no em clamaré de
tu ni menys de Déu ni de mi mateixa, puix ab tan gran partit meu the sabut guanyar.
-Senyora -dix Hipòlit-, no és ara temps de fer moltes raons, sinó que us deman de molta gràcia e
mercè que anem al llit, e allí parlarem daltres negocis que augmentaran lo vostre delit e serà molta
consolació mia.
E dit açò, Hipòlit prestament fon despullat, anà a la gentil vella e despullà-li la roba que vestia,
e restà en camisa. E tenia la sua noble persona de tanta gentilea e disposició, que coneguera, qui en
tal so la ves, com era donzella que posseïa tanta bellea com en lo món trobar-se pogués. E sa fila
Carmesina en moltes coses li era semblant, mas no generalment en totes, car aquesta en son temps
lexcel·lia. Lo galant la pres al braç e pujà-la en lo llit, e aquí estigueren parlant e burlant així com de
persones enamorades sacostuma. Com fon passada mitja nit, la senyora llançà un gran sospir.
-Per què sospira vostra majestat? -dix Hipòlit-. Digau-mho, jo us clam mercè, si Déu vos deixe
tot vostre desig complir. Seria estat per poca contentació que tingau de mi?
-Tot lo contrari és del que dius -dix IEmperadriu-, car ans més augmentada la voluntat, per ço
com en lo principi te tenia en figura de bo, ara de molt millor e més valent. Mas la causa del meu
sospir no és estar per pus sinó que em dolc de tu que et tendran per heretge.
-Com, senyora! -dix Hipòlit-. ¿Quines coses he fetes jo que per heretge mhagen a tenir?
-Certament -dix lEmperadriu- sí poden fer, per ço com test enamorat de ta mare e has mostrada
la tua valentia.
-Senyora -dix Hipòlit-, negú no té notícia del vostre molt valer sinó jo, qui mire la vostra galant
persona qui té compliment de tota perfecció, e no veig res qui desmesiat sia.
Daquestes coses e moltes altres passaren los dos enamorats, ab tots aquells delits e llepolies qui
solen passar per los qui bé es volen, e no dormiren de tota la nit, que quasi lo dia volia venir. E bé
dix veritat lEmperadriu als metges, que poc seria aquella nit lo seu dormir. E ja cansats de vetlar,
adormiren-se que ja era de dia.
Com fon ja gran dia, la donzella Eliseu, que ja sera acabada de vestir, entrà en la cambra de
lEmperadriu per demanar-li com estava, ni si volia res manar-li. Com se fon acostada al llit, véu un
home al costat de lEmperadriu qui tenia lo braç estès, e lo cap del galant sobre lo braç, e la boca en
la mamella.
-Ai Santa Maria val! -dix Eliseu-. ¿Qui és aquest traïdor renegat qui ha decebuda ma senyora?
Fon en temptació de cridar grans crits, volent dir:
-¡Muira lo traïdor que ab cautela e ab decepció és entrat en aquesta cambra per posseir lo goig
daquest benaventurat llit!
Aprés pensà que negú no tinguera tan gran atreviment dentrar allí sens voluntat sua, e lemparamentar
de la cambra no era estat fet sens gran misteri. E feia son poder de conèixer-lo e no podia, per
ço com tenia lo cap baix e no el podia bé devisar. Tenia dubte que les altres donzelles no entrassen en
la cambra per servir a lEmperadriu, així com havien acostumat. Eliseu entrà on dormien e dix-los:
76
-La senyora vos mana que no ixcau de la cambra perquè no façau remor, perquè no ha prou
contentats los seus ulls del seu delitós dormir en què està.
Aprés mitja hora passada, los metges vengueren per saber lEmperadriu com estava. La donzella
anà a la porta e dix com la senyora reposava per ço com en la nit havia un poc congoixat.
-Nosaltres estarem ací -digueren los metges- fins a tant que sa majestat sia desperta, car així nos
ho ha manat lo senyor Emperador.
La donzella, no sabent pendre remei en si, ni sabia si la despertàs o no, estava en aquell pensament,
e durà-li tant fins que lEmperador tocà a la porta de la cambra. La donzella, enutjada e no ab prou
paciència ni ab molta discreció, anà cuitadament al llit e cridà ab veu baixa:
-Llevau, senyora, llevau, que la mort vos és veïna: lo trist de vostre marit toca a la porta e sap
que ab desllealtat, en per-juí de la sua pròspera persona, lhaveu indignament ofès sens causa ne raó
alguna.¿Qui és aquest cruel qui tanta dolor ab si porta que prop de vós estiga? És rei no conegut? Prec
al sobirà Déu que corona de foc al cap li veja jo posar. Si és duc, en car´re perpètua lo veja jo finar.
Si és marquès, de ràbia les mans e los peus li veja jo menjar. Si és comte, de males armes dega morir.
Si és vescomte, ab espasa de turc lo cap fins al melic lo veja jo en un colp partir. E si és cavaller, en
fortuna vàlida, en la mar, tota pietat a part posada, en lo més fondo fine sos dies. E si en mi habitàs
tanta virtut com poseïa la reina Pantasilea, jo el ne fera penedir, mas lo trist costum és dolre e plorar.
Com lEmperadriu se véu despertar en tal mal so, pitjor que de trompeta, lànimo no donà esforç a
la llengua que pogués parlar, ans restà immoble que no pogué parlar. Hipòlit no entengué les paraules
de la donzella sinó la veu, e per no ésser conegut, posà lo cap davall la roba e véu la gran congoixa
que la senyora tenia, posà-li lo braç damunt lo coll e féu-la abaixar davall la roba e demanà-li què era
la causa de la gran passió que tenia.
-Ai, lo meu fill! -dix lEmperadriu-. En aquest món no es pot atènyer un goig complit. Lleva?t;
vet lEmperador a la porta; la tua vida e la mia en aquesta hora en les mans de Déu està. E si jo no
et puc parlar, o tu a mi, perdonam de bon cor, car sí em faré jo a tu, que ara veig que aquest dia serà
estat lo principi e fi de tota la tua felicitat e delit, e darrer terme de la tua vida e de la mia. Molt
serà cosa enutjosa a mi que aprés la tua mort jo no puga banyar lo teu sepulcre ab les mies adolorides
llàgrimes e portar los meus cabells arrubats. No em poré llançar sobre lo teu cos mort dins lesglésia,
e pendre daquell freds besars, trists e amargs.
Com Hipòlit oí dir semblants paraules a lEmperadriu, presli gran pietat de si mateix, així com
aquell qui en semblants negocis jamés sera vist; e ab poca edat que tenia, féu companyia a lEmperadriu
servint-la de llàgrimes més que de consell ni remei. Emperò pregà a la donzella que li fes gràcia que li
portàs lespasa qui en lo retret estava, e dix, cobrant ànimo:
-Ací vull pendre martiri davant la majestat vostra a retre lesperit, e tendré la mia mort per ben
espletada.
En aquell cas lEmperadriu no sentí remor neguna. Dix a Hipòlit:
-Vés, fill meu, salvat en aquell retret, e si és cosa de gran importància, jo els tendrè a noves e tu
poràs dar passament a la tua vida, la qual desitge ab honor e estat visques en aquest món.
-Qui em dava tot lImperi grec e quatre voltes més que no és, jo no desempararia la majestad
vostra. La vida e tot quant he vull abandonar ans que partir-me de vostra altesa, e suplicvos que em
beseu en senyal de fermetat -dix Hipòlit.
Oint dir lEmperadriu les paraules dessús dites, li augmentà la dolor, e així com augmentà en molta
dolor, necessitat la requerí que augmentàs en molta amor. E no sentí remor neguna; anà a la porta de
la cambra per escoltar si sentiria gent darmes o altre indici de mal, e véu, per una poqueta fenella que
en la porta era, a lEmperador e als metges qui del seu mal disputaven, e així hagué plena notícia que
lo fet no era res. E tornà corrent devers Hipòlit e pres-lo per les orelles e besàl estretament e dix-li:
-Lo meu fill, per la molta amor que el porte te prec que vages en aquell retret fins a tant que
lEmperador ab los metges jo els puga donar alguna justa causa dexcusació.
-Senyora -dix Hipòlit-, en totes les coses del món seré pus obedient a la majestat vostra que si
mhaguésseu comprat per catiu, però no em maneu partir-me dací perquè jo ignore si vénen per algun
mal a fer en la vostra persona.
-No dubtes en res dix lEmperadriu, car gran tumult fóra per tot lo palau e jo conec bé que no és
res del que Eliseu mha dit.
77
Hipòlit prestament se nentrà en lo retret, e lEmperadriu se tornà al llit e féu obrir les portes de
la cambra.
LEmperador e los metges vengueren al llit e parlaren ab ella demanant-li del seu mal ni com sera
trobada aquella nit. LEmperadriu respòs que la dolor del cap ab la passió del ventrell no lhavien
deixada en tota la nit dormir ni reposaar fins que les esteles del cel se foren amagades:
-E en aquell cas, los meus ulls no podent comportar la vetla, madormí, e sent-me ara molt pus
alegre e contenta que no en lo principi. E fon-me semblant que si més hagués durat aquell plasent
dormir, lo qual me paria que la mia ànima en una nit tanta consolació sentís. Però en aquest món
la persona no pot atènyer sol un dia o una nit goig complit, car en lo dolorós despertar que aquesta
donzella mha fet me só tant alterada que lo meu esperit és restat ab la major passió que dir no es
poria. E si jo podia tornar en aquell cas mateix, me seria molt gran consolació podent tocar e tenir en
los meus braçps les coses que ame i he amades en aquest món, e crec que podent jo atènyer açò, me
seria paradís en aquest món e compliment de glòria. E podeu creure, senyors, que si jo podia tornar
en aquell gloriós repòs, la mia ànima seria tan contenta que jo seria prestament guarida.
Dix lEmperador:
-Digau, senyora, ¿què era lo que en los vostres braçps teníeu?
Respòs lEmperadriu:
-Senyor, lo major bé que en lo món jo he tengut, e encara lame sobre totes les persones del món. E
puc dir ab veritat que jo estant en la piadosa vetla madormí, e prestament medonà de parer que estava
en camisa ab una roba curta forrada de marts gebelins, de color de vellut verd, e que era en un terrat
per dir loració que acostume dir als tres Reis dOrient, e complida que haguí la beneita oració, oí una
veu qui em dix: No ten vages, que en aquest lloc hauràs la gràcia que demanes. E no tardà que viu
venir lo meu tan amat fill acompanyatde molts cavallers tots vestits de blanc, e portava a Hipòlit per
la mà, e acostant-se a mi me prengueren les mans los dos e besaven-les-me, e volien-me besar los peus,
e jo consentir no ho volia. E asseguts en lo païment del terrat passam moltes raons de consolació en
les quals jo prenguí molt gran delit, e foren tals e tan delitoses que jamés del cor meixiran. Aprés nos
nentram en la cambra tenint-lo per la mà, e mon fill e jo posam-nos en lo llit, e jo posí-li lo meu braç
dret dejús les seues espatles, e la sua boca besava les mies mamelles. Ja més tan plasent dormir no
sentí, e deiam lo meu fill: Senyora, puix a mi no podeu haver en aquest miserable de món, teniu per
fill a mon germà Hipòlit, car jo lame tant com faç a Carmesina. E com deia aquestes paraules estava
girat prop de mi, e Hipòlit per obediència estava agenollat enmig de la cambra. E jo li demaní on era
la sua habitació, e dix-me que en paradís era col.locat entre los màrtirs cavallers per ço com era mort
en batalla contra infels. E no li poguí més demanar per ço com Eliseu me despertà ab més adolorit do
que de trompeta.
-¿No us ho dic jo -dix lEmperador- que tot son partlar no era sió de son fill?
-¡Ai senyor -dix lEmperadriu-, que a negú no costà tant com a mi! En aquest braç lo tenia jo; la
sua plasent boca tocava los meus pits, e los somnis que en la matinada se fan, molts nixen verdaders.
E jo pens que encara no sen deu ésser anat. Volria experimentar dormint si em tornaria a parlar, e
que tornàs en lo delit que estava.
-Jo us prec -dix lEmperador- que no us poseu aqueixes follies en lo cap, e llevau-vos del llit si bé
estau, car tals coses com vós raonau qui més hi met més hi perd.
-Jo us suplic, senyor -dix lEmperadriu-, que per la salut mia e per lo delit que jo espere aconseguir
vos plàcia lleixar-me un poc reposar, car tots los ulls tinc entelats de poc dormir.
-Senyor - diguerem los metges-, bé sen porà anar la majestat vostra, e deixem-la dormir, que si
aquest delit li llevam seria poca admiració no augmentàs la sua malaltia en major grau que no és.
LEmperador se partí, e feren eixir totes les donzelles de la cambra sinó Eliseu que hi restà.
Com les portes foren tancades, lEmperadriu féu tornar a Hipòlit en son lloc e dix a la donzella.
-Puix la sort ha pemès tu has hagut a sentir en aquests afers, done orde que de tot ton poder vulles
servir a Hipòlit més que a la mia persona. E posat en aquell retret fins tant hajam un poc dormit, e
tu seràs en ma openió e més favorida de totes les altres, e jo et casaré més altament de totes; aprés
Hipòlit te darà tant de sos béns, que tu en seràs ben contenta.
-Ja no majut Déu -dix Eliseu- si jo tinc voluntat neguna a Hipòlit de servir-lo ne menys en amar
ne honrar-lo, mas per suplir al que em mana la majestat vostra ho faré; altrament no em volria ésser
78
abaixada en terra per pendre una agulla per ell, ans vos dic jamés portí més mala voluntat a home del
món com faç a ell des que lhe vist en tal so estar prop de vostra altesa: ¡lleó famejant voldria que li
menjàs los ulls e la cara e encara tota la persona!
Respòs Hipòlit:
-Donzella, jamés pensí en fer-vos enuig que ab deliberada pensa ho fes. E jo us vull amar e fer per
vós sobre totes les donzelles del món.
-Feu per les altres -dis Eliseu-, que de mi no hajau cura, car no em plau acceptar res que de vós
sia.
E prestament se nentrà en lo retret e allí se pres fortment a plorar.
E los dos amants restaren en lo llit tant que ja era quasi hora de vespres com ells se llevaren e
trobaren la donzella que encara estava plorant. Com los véu entrar per lo retret cessà son plor, e donà
remei a la sua dolor lEmperadriu aconsolant-la e pregà-la no es donàs res en lo fet dHipòlit; e açò
feia havent dubte que no descobrís llur fet.
-Senyora -dix la donzella- no dubte la majestat vostra de mi que jo pendreia pacientment la mort
ans que jo parlàs res sense manament vostre a persona del món, caar jo veig la pèrdua de vostra altesa
seria tanta que tot martiri ne passaria e més cruel que no donaren a nengú dels apòstols. Lo segon
dubte no temau: en presència o en absència ja faré tots els serveis que poré a Hipòlit per contemplació
de la majestat vostra.
LEmperadriu restà contenta, lleixà Hipòlit en lo retret, e tornàs al llit, fent obrir les portes de
la cambra. E prestament fon aquí sa filla e totes les dones e donzelles e lEmperador e los metges; e
tornàls a recitar lo plasent somni que fet havia.
Lo dinar fon prest a lEmperadriu menjà així com a persona cansada de molt caminar, e la donzella
posà sa diligència en molt ben servir a Hipòlit e donà-li a mejar un parell de faisans e tot lo que li fon
mester per la humanal vida, e tenint-lo a prop de col.lacions singulars perqué no senutjàs; e com no
volia menjar, pregaval-ne de part de sa senyora. Hipòlit la posava en noves ab moltes burles, i ella
jamés li responia sinó en lo que tocava a son servir.
Així estigué lEmperadriu, que no es llevà del llit fins a lendedemà, que lEmperador ja sera dinat.
E com se fon lligada, entrà en la capella per oir missa, e fon gran contradicció entre los capellans si a
tal hora devien consagrar, com lo migjom los passat.
En semblant ventura e delit estiguté Hipòlit dins lo retret per una setmana. Com la senyora conegué
que prou lhavia espletat, donà-li comiat dient-li que altre dia, com se seria descansat, poria tornar
dins en la cambra e poria pendre della tot lo que plasent li fos. E IEmperadriu tragué duna caixa on
tenia les sues joies, un collar dor fet a forma de mitges llunes, e en les puntes de cascuna lluna havia
dues grosses perles, una en cascun cap, e alt enmig de la lluna un gros diamant, e davant venia una
cadeneta dacer ab una pinya dor tota esmaltada, e la meitat era oberta e laltra closa, e los pinyons
qui dins eren, grossos robís. No crec tan saborosos pinyons jamés foren vists: aquesta sabor sabia
Hipòlit, qui gustada lhavia. E en la part de la pinya que estava closa, en cascuna clofolla havia un
diamà, o un robí, o maragda, o safir, e no penseu que fos de tan poca estima que no valgués passats
cent mília ducats. E lEmperadriu, de ses mans, la hi posà al coll, e dix-li:
-Prega a Déu, Hipòlit, que jo et visca, car poca admiració serà que jo no et faça, ans de molts anys,
corona real portar. Ara açò per amor de mi portaràs, e com te serà present a la vista, seràs en record
daquella qui tama tant com a la sua vida.
Hipòlit sagenollà en terra e féu-li infinides gràcies, e besà-li la mà e la boca, e dix-li:
-Senyora, ¿com vol la majestat vostra deseixir-se duna tan singular joia per donar-la a mi? Car si
jo la tenia la daria a vostra altesa, en qui seria mills espletada, per què un suplic que la cobreu.
Respòs lEmperadriu:
-Hipòlit, no refuses jamés res que ta enamorada te done, car regla comuna és: qui és major en
dignitat, la primera vegada que prenen amistat, deu donar a laltre, qui no ho deu refusar.
-Doncs, senyora, què ordenau de ma vida? ¿Què voleu que faça?
-Prec-te que et plàcia voler-ten anar, car jo tincgrandíssim dubte que lEmperador demà no entràs
en aquest retret e no el trobàs ací. Vés-ten ara, que aprés altres dies seràs a temps a poder-hi tornar,
e deixa passar aquest dubte que tinc.
Hipòlit se pres a riure, e ab cara afable e humil gest li presentà paraules de semblant estil.
79
Capítol 27
CCLXIII. La comparació de la vinya que
fa Hipòlit a lEmperadriu.
-Conegut tinc que ab gran desegualtat só amat de vostra altesa, per vós ésser certa de la molta amor
que us porte, com sia tanta que passa més del que ordena ma vida humana, e en açò mobliga la molta
gentilea que en vostra majestat tinc coneguda; mas tinc-me per desert com pens en lo poc amor que
em mostrau, o poca contentació que teniu de mi, com així em dau comiat, car com pens en labsència
vostra, que no us veuré així com he fet en aquests benaventurats dies, se causa dins mi una extrema
dolor inremeiable. E per venir prest al que vull dir, ne pren a la majestat vostra així com féu a un
home que era molt congoixat de cruel fam, així com jo damor; e anant per son camí perdé aquell, e
pervenc en una gran espessura darbres, no podent daquell lloc eixir fins al matí. E mirant a totes
parts si veure poria alguna població qui prop fos e anant tot 1o dia, vila ni lloc jamés pogué veure, e
la fam que tenia era en tanta cantitat i tan extrema que ab fatiga gran anar podia; fonli forçat per
la nit daturar-se e pendre posada en sòl de terra. Lo següent dia, lo cel molt clar e net, ab lo major
esforç; que li fon possible pujà alt en una muntanya qui a poca distància li era veïna, e véu un castell
lluny; tingué son dret camí devers aquella part ab inestimable fam que ab si portava; e pervengut prop
del castell, lo senyor daquell, que era un cavaller, estava en una finestra, e de lluny véu venir lhome
e tingué-ii esment de quina part venia ni on anava. Com fon prop del castell, véu una vinya ab moits
raïms, deixà lo camí que anava devers 1o castell e entrà-sen dins la vinya. Com lo cavaller lo hi véu
entrar, cridà u de sos servidors e dix-li: Vés prestament a la vinya e trobaràs allí un home; guarda
no li digues res, mas prente guarda què fa, e prestament mho torna a dir lestament en què està. Lo
servidor fon tornat e dix: Senyor, vós lo trobareu gitat en terra, e ab les mans pren los raïms sens
romprels del cep, e a mossos los està menjant e no cura mirar si són verds ni madurs: així els se
menja. Senyal és, dix lo cavaller, que bons li saben. Torna-hi e veges què fa. Lo servidor fon tornat
e dix a son senyor: A grapades los cull e així els se menja. Deixal estar, que bons li saben. Torna-hi
altra volta. Lo servidor fon tornat, e dix: Senyor, ja no els menja ab aquella sabor; ara los pren de
quatre en quatre e de cinc en cinc. Deixal estar, que encara hi troba sabor. E altra vegada que hi
tornà dix: Senyor, ja cerca los que són bé madurs e posals-se en la boca e menjas la molla de dins e
llança la pellofa. Ab grans crits li dix: Vés, cuita, e digues-li que ixca de la mia vinya, que ara lam
tala tota. Tal demostració fa la majestat vostra, senyora, a mi, que só entrat en aquesta cambra, e
menjava los raïms a mossos i a grapades, de quatre en quatre e de cinc en cinc, e laltesa vostra no
cm deia que me nanàs, ni lEmperador que degués venir ni entrar ni reconèixer vostres cambres. Mas
ara, que menge los grans du en u, me donau comiat e dieu-mie que men vaja. Jo só content dobeir
lo manament de vostra altesa.
Com Eliseu hagué oït lo parlar d´Hipòlit, li caigué tant en grat e féu-ne tal rialla del plaer que hi
pres que fon cosa de gran admiració, per ço com en tots aquells dies no l´havien vist poc ni molt riure
ne alegrar fins en aquella hora que ab cara afable féu principi a tal parlar:
-Hipòlit, senyor, tant és lo plaer que he pres en lo que haveu dit a ma senyora car conec com a
home de bon sentiment li haveu coneguda la calitat, per què us promet, a fe de gentil dona, que tots
los dies de ma vida vos seré tan parcial e favorable com és Plaerdemavida a la Princesa, e quant més,
no de menys, e guardar-vos tot lo dret vostre que no sia d´altri, puix la bona sort vostra vos hi ha
80
portat.
E girà´s devers l´Emperadriu e suplicà-la humilment fos de sa mercè lo deixàs estar tant e tan
bastantment com a ell serà plasent. E l´Emperadriu lo hi atorgà per fer plaer a la donzella. Hipòlit
se llevà del costat de la senyora e anà devers Eliseu e abraçà e besà-la, e li féu infinides gràcies de la
gràcia que per mitjà d´ella havia obtesa. e així fon feta la pau.
E estant un dia Hipòlit en lo retret, l´Emperadriu e Eliseu estaven parlant d´ell. Dix la donzella:
-¿Com, senyora, tenint vostra altesa un cavaller per enamorat, consentireu que ell estiga ab Tirant?
¿E la majestat vostra no basta per a sostenir-lo e dar-li de vostres béns tant e tan abundantment
que no s´haja emprar de negú? jo, qui s´o una pobre donzella, me tendria per desaventurada, que si
tingués enamorat jo li ajudaria tant com me seria possible, encara que en sabés empenyorar la gonella
per socórrer-lo; quant més l´altesa vostra qui sou tan gran senyora e tan riquíssima. Car les dones
virtuoses se deuen ajudar de sos remeis.
Dix l´Emperadriu:
-Puix tu m´ho conselles, jo só contenta de fer-ho, per bé que aquests estrangers, com los teniu
molta amor e els haveu dat de vostres béns, ven-se´n, o tornen massa ergullosos o són difamadors.
-No, senyora -dix Eliseu-, que aquest no és tal, car de poca edat l´haveu vist en vostra cort.
-Hages-ne tu les gràcies -dix l´Emperadriu-, per ço que ell t´ame més.
Hipòlit havia estat en lo retret quinze dies, e un dia ans de la sua partida, estant en la cambra e
tenint Hipòlit lo cap en les faldes de l´Emperadriu, ell la suplicà que cantàs una cançó per amor sua,
la qual cantava ab molt gran perfecció e de bona gràcia. la senyora, per fer-li plaer, cantà un romanç
ab baixa veu, de Tristany com se planyia de la llanzada del rei Marc; e a la fi dix: Dona, restaràs sola
sens lo teu Hipòlit. E ab la dolçor del cant destil.laren dels seus ulls vives llàgrimes. Eliseu, perquè
no venguessen a noves de res que tristor ni dolor portàs, féu-los llevar d´allí on estaven, e féu-los entrar
dins lo retret, e aquí ella pres les claus de les joies e obrí la caixa on estaven. E l´Emperadriu posà
prestament la mà sobre la coberta perquè no l´acabàs d´obrir fins a tant que li hagués dit lo que dir-li
volia, e no tardà en fer principi a un tal parlar.
81
Part XV
La Viuda declara el seu amor a Tirant.
Difamacions i maquinacions de la Viuda:
el negre Lauseta i el fals avortament de
Carmesina
82
Capítol 28
CCLXIV. Com lEmperadriu ordenà la
vida dHipòlit.
Com Tirant estigué bé de la cama, anava sovint al palau sens ajuda de negú, sinó que los metges no li
donaven tanta llicència com ell volguera. ElEmperador sovint los demanava dins quants dies lo darien
per guarit, que la cama fos ben reforçada per poder partir. E ells li deien que molt prest seria en bona
disposició per cavalcar. Sabent Tirant quant era sol.lícit lEmperador de la sua partida, estava ab gran
congoixa com no podia son cor complir o almenys restà en algun apuntament ab la Princesa.
Lextrema passió que la Vidua Reposada portava ab si fins en aquella hora no sera manifestada, car
com, per paraules dites per lEmperador, ella sentí que la partida de Tirant devia ésser molt presta,
penà si ab les sues paliades paraules poria induir a Tirant danar-sen ab ell al camp en excusa de
sevirlo; e si açò bo podia obtenir, ab lo seu enteniment diabòlic que tenia deliberà de sembrar en la
cort duna molt bona llavor qui es nomena sisània mesclada ab mala voluntat perquè millor esplet no
pogués eixir. Anàsen a la Princesa, e dix-li:
-¿No sabeu, senyora, com Tirant mha dir, com eixien de missa, que volia molt parlar ab mi per
gran útil e profit meu? E jo li respoguí que seria molt contenta si la majestat vostra men dava llicència,
e que ho hi pensaria, e si es podia fer ho faria de bona voluntat. E dónam de parer que açò no és pus
sinó que ell veu la sua partida molt presta, e voldria experimentar si poria cometre alguna infidelitat ab
vostra altesa; llevant aquest compte: que si lencerta, bé està; si lerra, així com féu laltre dia, partir
se nha, e passat lo riu no tendrà record de vós; car així mho deia, com si de la sua boca ixqués alguna
gran virtut que hagués feta; que ell a mi totes coses me diu, vulles sien de bé o de mal. E tal home
com aquest no us deu plaure per bellea ni menys per bones costumes, car les sues mans a tota tració
són dispostes; si no, ateneu a latreviment que laltre dia féu. Déu lon premià segons sos mèrits. E diu
més: que per amor de dones no deu home pendre armens, ni deu lleixar lexercici daquelles per bella
donzella que en lo món sia. E parla com a prohom, mas no com a cavaller enamorat, car los gloriosos
fets de les armes, dignes són de renom e fama, car tots són estats fets, o la major part, per dones.
-Doncs façam així -dix la Princesa-; parlau ab ell e vejam si té alguna tració al cor. E vós me donau
bon consel, que jo èm dec ara guardar molt dell.
-Emperò, senyora -dix la Viuda-, és de necessitat, perquè jo el puga descobrir a tot mon plaer, no
ixcau daquesta cambra fins que jo torne.
La Viuda ixqué en la sala, pres un patge, e dix-li:
-Digues a Tirant que la senyora Princesa està ací en la cambra de parament e té gran desig de
parlar ab ell; si voldrà venir, serà a son plaer, o li faça perdre lesperança que té.
Lo patge prestament lo hi anà a dir. Com Tirant sabé que sa senyora lo trametia a cridar que
per son delit degués venir, no esperà negú que ab ell anàs. E la Viuda, que tenia bona guarda quan
vendria, com lo véu en la cambra de parament, féu demostració que en aquell punt eixia de la cambra
de la Princesa, e acostàs a ell e féu-li gran reverència e honor, e dix-li:
-Lesperit maligne de lEmperadriu en aquest cas se nha portada la Princesa dins en la cambra, e
estàvem ací parlant de moltes coses. Jo diguí-li fos de sa mercè trametés per vós, car així com Jesucrist
il.luminà los seus apòstols, així il.luninau vós a totes quantes són, com entrau per aquest palau, e lhora
que vós ne partiu totes restam tristes e adolorides. E ja Déu no em done alegria del que li demane, que
83
com vos veig, la mia ànima per trista que sia ne rep molt gran consolació en veure la vostra plasent
vista, e en aquell punt se parteix de mi qualsevulla manera denuig e tristor qui tinga. E si no us dic
veritat, en lo pas de la mia fi no puga regonèixer Déu. E per quant ma senyora mha manat que jo
vingués ací per tenir-vos companyia fins a tant que lEmperadriu sen sia anada, e par-me que bé ens
porem seure fins que sa altesa vinga, per ço com no volria que la vostra cama per causa mia sagreujàs
de res.
Assegueren-se en lestrado, e Tirant féu principi a paraules de semblant estil.
84
Capítol 29
CCLXV. Raonament que fa Tirant a la
Viuda Reposada.
-Reduint-vos a memòria, senyora, lo que ara mhaveu dit, la consolació que vós en ma vista preniu,
e que per mi és il.luminat lo fosc palau de la mia deessa, jo us ho tinc a molta gràcia del que em
dieu, per bé que conec que la mia trista sort no consent que puge al terç ni al quart graó de lescala.
E si egualment lo vostre voler posseís, lhonor e los béns vos volria haver dats, e negú més de mi
benaventurat dir no es poria. E pensant, senyora, que los precs que a Nostre Senyor puc referir, e aprés
a vós, que per mitjà vostre obtenir pogués la salut mia, per tant benefici com per vós me seguirà, de
ma treballosa vida remeiat descans aconseguir, e de tal remei ésser-vos molt obligat; car de la passió
que fora pensava ésser, ara veig en mi molt més augmentar. E si la fortuna mera pròspera en fer-me
atènyer tant de bé quant de vós ma vida espera, e latreviment vull me sia llevat e de no voler pus ab
vós contendre, mas a la bona voluntat que us tinc satisfaré recitant-vos dun mercader un exemple, qui
era nomenat Gaubedí, anant per mar, lo qual era partit daquella gran e magnífica ciutat de Pisa, e
navegant per les mars dEspanya, tot lo seu cabal e sustància havia posat en un barril de jocs de naips,
pensant que ab aquell arribaria a port salvador, e que la sua mercaderia vendria en gran augment de
la sua sustància; e aplegat en les mars del Roine prop lo port dAigües-Mortes, en lescura nit la nau
tocà en un escull de roca, que tota sobrí. Tots los mariners ab lesperança perduda, se llançaran en
mar per restaurar la vida. Aquest pobre mercader, pensant en restaurar més lo barril que la vida,
davallà sots la coberta e véu la nau mitja daigua que se nentrava a fons; ab gran fatiga e major perill,
tragué lo barril de la sua mercaderia, llançàl en mar i ell aprés dell, e aferrs ab lo barrill per poder-lo
traure en terra; e tant esforç no féu, que dos o tres voltes perdent e cobrant lo barril, pensà perdre la
vida. A la fi, a mal grat seu, lhagué de sesemparar; e anant per aconseguir a terra, ab tota lesperança
perduda de recobrar son barril, encontràs ab una gran caixa; e per lo gran treball així de la mar com
del perdut barril, li fon forçat de sostenir la sua persona en la caixa, e a poc instant la mar los llançà en
terra. Laflegit mercader, assegut sobre la caixa, féu aquí grans lamentacions, dolent-se de la perduda
mercaderia dels naips; e trobant-se nu, sens camisa, desitjava més la mort que la vida. Com per bon
espai se fon lamentat, partís de la caixa com a home desesperat e anà dos tirs de ballesta, e pensant
en lo menys dan, tornà a la caixa per veure si hi hauria alguna cosa de què es pogués vestir; e rompent
aquella, trobà moltes robes de brocat e de seda, e molts gipons e calces, e tot lo sòl de la caixa cobert
de ducats e de fermalls e de moltes pedres precioses, que valia tot un infinit tresor. Si bé, senyora,
açò sia poca glòria a lestima del vostre valer, e dicvos ab pura veritat que, en semblant lloc, me vull
sots-escriure jo ésser la caixa, e perdent vós lo barrril sereu pròspera e benaventurada en aquest món.
E ans que de vós haja resposta, vos prec porteu aquesta cadena per lamor mia, perquè mirant aquella
siau en record de mi, qui desitge fer molt per vós.
No tardà la Viuda daurada de fer principi a un tal parlar.
85
Capítol 30
CCLXVI. Resposta que fa la Viuda a
Tirant.
-Per no restar en tal pensament, só forçada respondre al vostre dir, car lo darrer terme de vostres
paraules jo bé lentenc, mas presumesc descansar la mia llengua, e posar en repòs lestima de ma honor
en un sepulcre secret, per ço com ara entre esperança e temor fa dubtar la mia llengua en dir lo contrari
del que en altre temps ha dit. E per satisfer a vostra demanda, vos dic e suplique, si amau la vostra
vida e honor, que tragau lo peu de tan desaventurat llindar e tan perillós pas en què està. Car jo tinc
gran dubte no us tolguen la llum de la vostra vida, que veig-vos embolicat en lo fang de perpetual dolor.
Car no és negú qui ignore lo vostre mal de la cama com sés seguit; e perquè la necessitat requir de no
descomplaure-us ne enutjar-vos per causa de la guerra, dissimulen e fengeixen no saber-ne res; e si ells
tenien seguretat de pau, Carmesina seria la primera qui us portaria al corral de perpetual e amarga
dolor. ¿E tan poc és lo vostre sentit, que no basteu a conèixer les pràtiques vils e deshonestes que en
aquest palau se mantenen e es ginyen e tracten? Però, com me par cosa molt odiosa e abominable, jo
no hi consentiria per res, e per causa daçò só mal volguda, car jo sé certament que vós no sou amat
segons sou mereixedor. E si voleu que us dure vostra bella enamorada, cercau-la que sia de major
estament ni superba, car diu lo bon exemple verdader que la bona companyia feta entre dos se deu
blanament concordar en fets e en dits e en virtuoses obres. Digau, ¿no seria millor per a vós amar dona
qui fos destra en lart damor, honestíssima encara que no sia verge? Aquesta vos seguirà per mar e
per terra en totes les parts on vós ireu, així ab guerra com ab pau; e en les vostres tendes vos servirà
de dia e de nit, e aquesta jamés no pernsarà sinó com porà contentar la vostra virtuosa persona.
-Digau, senyora - dix Tirant -, sí Déu vos done honor, ¿qui és la dama qui tan assenyalats serveis
me fes com vós dieu?
-Oh trista de mi! - dix la Viuda -, e no he dit prou? Per què em voleu donar més pena de la
que tinc? No vullau dissimular lo que tan clarament enteneu; e jo em só esforçada atenyèr en aquesta
millor part hora disposta perquè ma dolor vos fos manifesta, no per mitjà de negú, mon mal qui tant
de temps celat he tengut, daquell adolorit dia que en aquesta ciutat vós entràs. E dónam de parer
que prou clarament vos he descoberta ma intenció, e bé es deu tenir per benaventurat tal cavaller qui
per gràcia tal do li és atorgat.
No tardà Tirant en fer-li semblant resposta.
86
Capítol 31
CCLXVII. Resposta que féu Tirant a la
Viuda Reposada com lo requerí damors.
-Per satisfer a vostra demanda delibere respondre a les vostres gracioses paraules, e tinc enuig com
no puc suplir en aquelles per ésser acompanyades de tanta amor. E ja lo meu esperit nafrat de tan
enamorada vida no està en llibertat mia poder-ho fer, com tinga cativat lo franc arbitre; e posat cas
que hom temptàs de voler-ho experimentar, los cinc senys corporals no mho consentirien. E per una
poca dabsència que faça, combaten tan fort ma pensa que, sols lo penedir, més en mi no habita; e ara
sé què és amor, que de primer no ho sabia. Qui em llunyarà de sa altesa, llunyat lo veja de tot bé; e
per no més atribular la mia fatigada pensa, vos prec, senyora, vos plàcia posar tot lo pensament vostre
en altre cavaller, per ço com ne trobareu infinits de major esforç e virtut, de dignitat e senyoria que no
só jo. E parle-us ab tota veritat, que si jo hagués posat mon voler en vós així com he en aquella que
del món mereix portar corona, no us poguera per res fer ofesa neguna. E daçò me deveu sentir grat,
car si altri fos, per vós ésser tan gentil dama, vos porien molt prometre e poc donar, e del blanc vos
farien groc perquè en lloc apartat poguessen haver notícia de vostra gentilea. E pens qui a vós amàs e
us deixava per altra, ab paciència comportar no ho poríeu. Però en vós conec moltes virtuts, que sou
digna de molta llaor, car ab honestat singular haveu subjugats los vicis seguint les virtuts.
E no li dix més. No tardà la Viuda, ab esforçat ànimo, pintar semblants paraules.
87
Capítol 32
CCLXVIII. Replica la Viuda al parlar de
Tirant.
-No he temptat degualar les lleis divines ab les humanes, e ab gran fatigapodia regir la mia llengua per
jo ésser ignorant del que ignorar devia, ço és, per saber clarament lo fet, vos si teníeu pes e mesura en
vostra benevolença; e si ho feu, guanyareu premi ab mèrit de pròpia virtut. Mas tot lo que jo us he dit
no és estat pus sinó provar-vos de paciència, e perquè conegau, senyor Tirant, quant vos desitge servir,
que ab la mia indústria vos faça venir a notícia de totes les coses que ignorau, e que en los fets de la
Princesa no siau decebut en vostra opinió, com ella se sia despullada de tota pietat, e de lhonor sua,
de son pare e de sa mare, no guardant dret ni envers. Sabent ella un cavaller així valentíssim e vistuós
com vós sou, e molts altres qui della són enamorats, poguera sos apetits honestament complir, mas lo
pecat per ella comès (e comet cascun dia), los cels, la terra, la mar e les arenes se nabominen. ¡E com
la benignitat de Nostre Senyor permet e no puneix prestament un tant nefandíssim crim dadulteri!
Que si vós ho sabíeu com jo sé, li escupiríeu en la cara, e aprés a totes quantes dones són en lo món, per
causa della. Mas, ¿per què vull ab tan supèrflues paraules encarir crim de tan gran lletgea? La qual,
planament raonada, més feredat de tan espantable crim que admiració porta ab si, que és impossible;
los qui ho oiran sens gran alteració dormir ni menjar reposadament no poran. E aprés que en son
servei molt temps de mon adolorit viure despès tenia, mos cansats pensaments de dol se són vestits; e
per ço ma dolor no consent que eternament ho cobre. Una erros és, la qual moltes voltes és coberta ab
dissimulació dhonestes paraules, e les males alegren-se de son pecat. És ver que hi ha moltes maneres
de pecats: uns són venials,altres són mortals, però aqueset és així gran que ja la mia llengua, cansada
de molt parlar, no em dóna esforç de poder-ho recitar. Cert és: la llei mana que les doner serven
honestat, e si no ho fan que reben punició, e majorment les casades; e si lo pecat se comet que almenys
no sia ab home fora de la llei, car lo pecat que es comet contra la llei és molt abominable a Déu, e
és més lleig a les donzelles. Emperò si la Princesa volrà dir ella ésser estada decebuda per ignorància
sots color de bé, e diga que no té culpa e no sia senyora de si, tal raó no ha lloc, car les coses qui són
de pública infàmia de deshonestat negú no les ignora; e per ço són donades a les donzelles virtuoses
dobles honors, e penes en lo contrari, del que fan. Car lo principi de la virtut en nosaltres lluu, e los
vicis prestament són públics a totes les gents. Per ço, si vós me volreu creure, apartau-vos della lo més
prest que poreu, que serà molt lloable cosa per a vós, com ella se sia embolicada ab lo Lauseta, que es
nomena, esclau negre, comprat e venut, moro per sa natura, hortolà que lhort acostuma de procurar.
E tot lo que jo us he recitat no pense la senyoria vostra que sien faules, car si men deveu haver grat
e ho teniu secret,ab los vostres ulls corporals vos ho faré veure. Oblidant-se lo nou hàbit de virtut,
deixant la companyia de reis, ducs e grans senyors, llong temps ha que em fa viure ab aquesta tant
estrema pena. Però açò no és cosa que la mia llengua degués recitar, sinó que la gran deshonestat que
comet me força dir-ho; car per molt que lin diga, estar no sen vol. E laltre dia se cenyia sobre viu. E
què us diré desta ventura? Ja la sua boca forçada prenia poques viandes, lo dormir no li era plasent,
e la nit li paria un any. E jatsia ella dolor sentís, e lo meu cor lamentava: la color era absentada de
la sua cara, magrea havia debilitats los seus membres, ¡quantes e de quines herbes só anada a collir,
e ab ardida mà les hi he posades per destruir lo prenyat del seu ventre, de molta infàmia digne! ¡Ai
trista, que lo mesquí és punit per lo meu pecat! E lo seu cos, no soterrat, sinó pr lo lriu avall, ha
88
fet son viatge. ¿Què podia jo altra cosa fer que millor fos, perquè tal nét no prevengués davant la de
lEmperador, son avi? Ella pren lo delit, si dir-se porm e jo porte la culpa. E per ço cové a mi que us
ho diga, perquè no us vullau del tot perdre ne us vullau ofegar en tèrbola bassa doli pudent. Les altres
coses celaré per no ésser prolixa, e volria, vós qui teniu lo ceptre de la justícia, li donàsseu condigna
pena per apartar-la de tan gran defalt. E jo moltes voltes li dic: Filla mia, ara és temps de resestir a
tan gran mal; llança de tu tota manera de viltat e amor corrupta, e segura restaràs e vencedora; e pots
veure, ma filla, si laltea del lparentat teu, e la fama de la virtut tua, e la flor de la bellea, e lhonor del
món present, e totes les altres coses que a donzella de tanta dignitat pertanyen te deuen ésser cares,
e sobretot la gràcia dun tal enamorat, qui et desitja més servir e amar com a muller que a totes les
dones del món. E per aquest negre perdrel desitges! Car plaure no et deu, e pens que dací avant no
et plaurà si sàvia est, majorment si ab tu mateixa te conselles; doncs, oblida los falsos delits permesos
a la sutza esperança. llança-los fora de tu! Dic-vos, senyor Tirant, no hi val res per molt que li diga.
Sol miracle de Déu seria elaa sen pogués estar. E ja daquesta hora avant negun pensament de bé
porà haver lloc en ella.
No tardà Tirant, ab tota la malencolia que tenia, en per principi a un tal parlar
89
Capítol 33
CCLXIX. Replica Tirant a la Viuda,
ignorant la sua maldat.
-Oh escura ceguedat daquells qui desordanadament amen! ¡ Ab quin ànimo, ab quina sol.litud e
diligència treballen ensems lànima e la vida perdre! ¡Oh animosa temor daquells qui recelant temen
los perills de viciós morir e viure, e ab invencible e discret ànimo per lo regne del cel la vida abandonen
! Aquestes paraules, senyora Viuda, me són entrades en lo miserable cor, e em donen majors penes
que jamés sentí, e és estada la primera hora que tals dolors sien causa de més agreujar la vida mia.
Mas dací avant, per los desorde que referit mhanaveu, si visc, tota la vida mia passaré ab infinides
llàgrimes, e encara que per mi no acostumades sien, tots los meus dies seran sens consolació. E en
aquest punt mil maneres de pensaments corren per la mia pensa, e quasi tots determenen en u, ço és,
que puix ellla ama a altri, jo dó senyal de ma persona llançant lo meu cos daquesta torre avall, o en la
profunda mar ab los peixos fes companyia. Per què us prec, virtuosa senyora, vos plàcia que los meus
ulls vegen la mia dolor, car jo no daria fe neguna en paraules que sien tan contràries a natural raó, car
tinc per imposible que lo seu cos celestial posàs la sua bellea en llibertat dun salvatge negre, e tothom
coneixeria que la bella de sa majestat seria miserable do per a qui virtuosament viure desitja. Oh tu,
senyora Princesa!, ¿on reposa ara lo reu pensament? Vine, e oiràs lo que dien de ta altesa. Oh senyora
Princesa, tu sola est la beatitud mia!
E dels pits de Tirant un suau sospir sortí que acompanyat venia daquestes paraules:
-Oh piadosa fe! Oh reverendíssima vergonya! ¡Oh castedat e pudícia inestimable de les honestes
donzelles! ¿ Qual persona pot ésser en lo món qui et vulla o puga per parentesc de sang o per acostada
amistat tame així com jo? Mal creus si aií creus vanament que negú tame així com jo. Doncs si jo
més tame, més pietat merite.
Callà e no volgué més dir, e la Reposada Viuda fon posada en gran pensament perquè Tirant no
havia dada plena fe en les sues fictes paraules.
E estant ells en les dessús dites raons entrà per la cambra lEmperador, e véu allí a Tirant e pres-lo
per la mà e entrarense en una cambra per parlar sobre los fets de la guerra. La Viuda restà sola e
pres-se a dir en si:
-Puix Tirant no ha dat fe en les mies paraules, no ha lloc lengan qui havia principiat; però jo faré
tant que jo el faré venir al que desitge, encara que en sàpia dar la pura ànima al diable per eixir ab la
mia intenció, car en altra manera no tendria cara ab què pogués jamés venir davant ell, e seria poca
admiració que ell no ho digués a la Princesa, e jo en aquest cas restaria ab la maldat. . . Mas vull-lo
esperar ací fins que ixca ab lEmperador del consell. -E pres-se a dir-: Oh antiga ira!, sies certa on
que vages jo et seguiré protestant que serà tota pietat a part posada, e jo proceiré en la benaventurada
obra ja per mi començada, perquè no perda lo premi e virtut de la mia gloriosa fama. Doncs, ¿per
què tant tarde, que dubtar no dec en res? Car poderosa e destra só per a cometre semblant maldat,
e major que no aquesta. E altra cosa no cm dol, per dar compliment a mon delit, com dies ha no
comencí a fer un tan singular acte.
Ab gran fúria se nentrà en la cambra on la Princesa era; ab fengides rialles li mostrà la cadena
dor que Tirant li havia dada, la qual passats deu marcs pesava, e dix-li:
-Si vós, senyora, vésseu lúltima voluntat sua, admirada nestaríeu, e si jo volia consentir en la sua
90
gran culpa que vol cometre: que vol fer adobar una galera, e de nit, per força, que us prenga, e vol-vos
portar en la sua terra. E tot quant diu lin pren així com aquell qui té la boca plena daigua e bufa al
foc, e pensa encendre-lo, e apagal ab laigua. -Fengint e dient semblants paraules quasi a manera de
burla.
La Princesa, qui véu que es burlava de Tirant, pres-hi molt gran enuig en si mateixa, partís dallí
e entrà-sen dins lo seu retret. Començà a pensar molt en Tirant per la gran amor que li portava e los
grans donatius que dava a les sues donzelles per causa sua. E ella, com pensava en lextrema amor que
ella li portava, causava en si molts pensaments e amargues dolors. Com hagué molt pensat, lligàs e
eixí en la cambra de parament per parlar ab Tirant e per fer-Ii festa per ço com sabia que molt presta
devia ésser la sua partida per anar al camp.
La Reposada Viuda esperà a la porta del consell a Tirant, e dix-li:
-Senyor Capità, jo em volria assegurar de vostra mercè que, a burles ni a de veres, lo que jo us he
dit en gran secret no ho sabés ma senyora la Princesa, car no passaran de les hores vint-e-quatre que
jo us ho faré veure de vostres propis ulls.
-Senyora Viuda -dix Tirant-, això us hauré jo a molta gràcia que mho façau veure. E per ço que
de mi siau ben segura, vos promet per lo benaventurat lo senyor Sant Jordi, lo qual jo en nom seu la
honor de cavalleria tinc, de no dir-ne res del que mhaveu dit a persona del món.
LEmperador fon-se girat e véu la Viuda; li dix:
-Anau prestament e digau a lEmperadriu e a ma filla que de continent vinguen a lhort, que allí
les esperaré.
E molt prestament totes les dames foren on era lEmperador, e aquí parlaren de moltes coses e com
lEmperador havia tramès al camp perquè venguessen dos mília llances per acompanyar al Capità. La
Princesa, com oí dir semblant nova, estigué tota alterada, mostrant lo cap li feia mal, e dix:
-Ja per açó no estaré, per bé que lo Capità sia ací present, no em deslligue davant ell.
Llevàs tot lo que tenia al cap, e restà en cabells, los més bells que jamés donzella tingués. Com
Tirant la véu ab tanta resplandor estava admirat e doblà-li lo voler. E estava devisada aquell dia la
Princesa ab brial de domàs blanc, e sobre lo brial portava una tabardera qui era de tela de França, e
totes les costures eren de trenes dor molt amples; en aquell cas mostraven les sues mans barallar-se ab
la cordonera del seu brial, descordant-se a gran pressa, mostrant grandíssima congoixa, passejant-se
sola per lhort. Lemperador li volgué demanar de son mal, e si volia los metges vinguessen. E ella
respòs que no, que:
-Lo meu mal no fretura de metge ne medecina.
En açó la Viuda Reposada llevàs dallí on seia e pres una companyona ab si e dos escuders perquè
lacompanyassen, e anà a casa dun pintor e dix-li:
-Tu, qui est lo millor qui sia en lart de la pintura, ¿poriesme fer a ma voluntat una cara encarnada,
qui fos sobre cuiro prim negre posada, qui fos tal com lo Lauseta, hortolà del nostre hort, ab pèls en la
cara, uns blancs e altres negres? Car ab gomes se poran bé tenir; per ço com som prop de la festa del
Corpus Christi, e volria fer aquell entramès, ab guants en les mans per ço que tot mostràs ésser negre.
-Senyora -respòs lo pintor-, ell se pot ben fer, mas al present jo tinc molta faena. Però si vós me
pagau bé, jo contentaré la voluntat vostra, que deixaré tot lo que tinc a fer perquè vós siau servida.
La Viuda se posà la mà en la bossa e donà-li trenta ducats en or perquè anàs bé. E féu-lo pròpiament
tal com era Lauseta.
Com la Princesa per bon espai se fon per lhort passejada, véu la Lauseta que estava adobant un
taronger, per ço com ell tenia càrrec dadobar lhort; aturàs a parlar ab ell. La Viuda, la qual era ja
tornada, estava mirant a tirant, e féu-li senyal que miràs a sa senyora com larlava ab lo negre Lauseta.
E Tirant se fon girat, que estava al costat de l´Emperador, e véu la Princesa estar parlant a grans
raons ab lo negre hortolà, e dix en si:
-Oh, d´aquesta mala dona reprovada de Viuda! ¡Encara farà, ab sos falsos ginys, fer-me creure
lo que m´ha dit ésser ver! E per molt que ella faça ni diga no és presumidor que tan gran defalt la
Princesa fes, e jo per res fe no hi és presumidor que tan gran defalt la Princesa fes, e jo per res fe no
hi daria si de mos ulls no era vist.
En açò l´Emperador cridà una donzella e dix:
-Vine, Pràxidis - que així havia nom -, vés a ma filla e digues-li que cride al Capità, e diga-li que
91
ella lo prega que ell dega prestament partir per anar al camp, car moltes vegades s´esdevé que los
cavallers jóvens fan més per les donzelles que per hom mateix.
E la Princesa respès que ho faria, puix sa majestat lo hi manava. Com hagué estat per bon espai
parlant ab lo Lauseta dels tarongers e de les murteres, tornant en son deport passejant-se per l´hort,
com fon en dret de l´Emperador cridà a Tirant e dix-li com estava tota cansada e que la prengués de
braç e així es passejarien per l´hort. Sap Déu Tirant quanta consolació pres com la Princesa de tal
socors l´havia emprat. E com se foren un poc llunyats, Tirant féu principi a paraules de semplant estil
acompanyades.
92
Part XVI
Matrimoni secret no consumat entre
Tirant i Carmesina
93
Capítol 34
CCLXXI. Resposta que la Princesa fa a
Tirant.
-Descriure no es deixen les passions ab què amor la mia atribulada pensa turmenta, car la fi d´un mal
és a mi principi d´altre. E jo per amor só dita benaventurada, per no conèixer les mies misèries, e
passe treball en vans pensaments per ornas la mia joventut, e passe penitència del mal que no m´he
fet. Car la passió que ara em dóna amor no m´era acostumada, ni menys los treballs que la mia ànima
ara posseeix. E per ço que los meus mals hagen fi e la mia pensa reposada estiga ab major repòs,
ab paraules de present asseguraré la tua demanda. Dóna´mla tua mà dreta, e ajustaré aquella ab la
mia. -E com les mans foren ajuntades, dix la Princesa-: Perquè açò sia verdader matrimoni, dic jo
ab japaules de present: jo, Carmesina, dó mon cos a vós, Tirant lo Blanc, per lleal muller, e prenc lo
vostre per lleal marit.
E les mateixes paraules dix Tirant, o semblants, segons és acostumat. Aprés dix la Princesa:
-Besem-nos en senyal de fe, puix Sant pere e Sant Pau ho manen, los quals en semblant cas facen
testimoni de veritat; e aprés, en nom de la Santa Trinitat, qui és Pare e Fill e Sant Esperit, te done
plena potestat que faces de mi com de muller qui és companyona del marit. E done la fe als sants
jurats, Sant pere e Sant Pau, e ab aquesta esperança de seguretat pots creure que tens en mi muller e
castedat. E jur-te per los sants nomenats, que tant com seran los teus dies e los meus, de no desconèixer
la tua persona per negun altre home qui en lo món sia, e et seré tostemps lleal e verdadera sens màcula
alguna. Tirant, senyor, no dubtes en res del que t´he dit, car encara que tingues creença que l´esperit
meu no sia estat tostemps conforme ab lo teu; e tostemps t´he amat e contemplat en lloc d´una déu, e
sé´t ben dir que així com augmente en edat, augmente en amor. Mas temor d´infàmia me fa guardar
l´honor de castedat, la qual deuen guardar molt les donzelles e dubtar, per ço que ab puritat puguen
aplegar a tàlem de benedicció, e així la vull jo guardar tant com a la tua senyoria serà plasent. E ara
és atès lo temps que poràs haver plena notícia de mi si t´ame, car d´hui avant jo et vull dar premi
de l´amor que m´has portat; per què reposa ab bona esperança, jo et clam mercè, e la mia honestat
vulles haver per tan cara com la tua vida. Entre tots los mals, lo que més m´atribula és l´absència
que per alguns dies tendré de tu, e per ço no tinc alegria per mostrar-te la infinida amor a la qual
justament lo teu merèixer mobliga, e per ço esperaré temps en lo qual sens temor jo et puga mostrar
com tinc en poc ma vida.
Callà e no dix més. Mas Tirant, mostrant ésser molt content del bon conhort e gràcia singular que
de la Princesa obtesa havia, ab cara afable e gest humil li dix paraules de semblant estil.
94
Capítol 35
CCLXXII. Com Tirant pres jurament de
la Princesa que li compliria lo matrimoni.
En alegria de goig inefable fon posada lànima de Tirant com se véu en camí per poder posseir la corona
de lImperi grec per mitjà de les novelles esposalles, veent que lexcelsa senyora ab tanta liberalitat e
amicícia li havia volguda mostrar la infinida amor que li portava, e ab verdadera fe e sencer esperit
lhavia tractat. E Tirant tenia lo món en no res per haver-lo a conquistar aba aquella glòria que sentia,
e tenint gran desig de poder-ho manifestar a son cosín germà Diafebus, duc de Macedònia, estimant
que, així com ell, a cascuna persona devia plaure la contentació que ell tenia. E encara per major
seguretat sua pres un reliquiari que ab si portava en què havia del Lignum crucis on lo Fill de la casta
donzella havia posades les sues precioses espatles, e féu-hi posar les mans a la Princesa, conjurant-la
com ella ab pura fe e sencera intenció demanava lo matrimoni. E ella ab molta alegria féu lo jurament,
e Tirant li dix:
-Senyora, la majestat vostra demana egualtat en aquest matrimoni, per viure en segur de mi, e per
ço que faç consemblant sagrament désser-vos lleal e verdader e no oblidar-vos per neguna altra qui en
lo món sia.
E la Princesa renuncià a totes les lleis imperials, e a totes les coses que a ella poguessen valer ni a
ell noure.
E fet tot lo dessús dit, Tirant donà dels genolls en la dura terra e volgué-li besar les mans perquè més
que a negun sant temia de fer-li ogensa; e ella no ho permès, e ell li féu infinides gràcies de la gràcia
que della havia obtesa. E esperant altra vegada oir de la majestat sua paraules qui manifestassen
lestament de sa vida, no tardà la Princesa en fer principi a semblant parlar.
95
Capítol 36
CCLXXIII. Rèplica que fa la Princesa a
Tirant.
-Encara que la mia poca edat e temor de restar envergonyida mhagen detenguda fins ací, que no
he pogut ne tenia atreviment de poder-vos manifestar tot mon voler, emperò acompanyada dinfinida
amor e de dolorosos pensament, só estada forçada datorgar-vos part del premi que mereixedor sou,
com per la mia honor e fama a mantenir me reserve la part per vós més desitjada, la qual vos serà
tan guardada com los ulls. E aprés lo triümfo de vostra pròspera victòria, ab benaventurat repòs, sens
temor collireu aquell dolç e saborós fruit damor qui en lo sant matrimoni sacostuma de collir, que us
farà portar durant la vostra benaventura vida aquella pròspera corona de lImperi grec, la qual vós,
per la vostra molta virtut, haveu recobrada. E suplic-vos no us enutgeu de tant esperar, car la glòria
e delit daquest món miserable no sateny ni es pot atènyer sinó ab treballosos actes; emperò la major
delectació que la mia ànima pot sentir és en amar a vós, qui sou lo major bé que jo puc posseir. Mas,
¿qui serà aquella desaventurada persona qui dues voluntats tan conjuntes e unides jamés puga separar,
si doncs no era per culpa vostra? E moltes coses vos volria recitar, sinó que no gose per dubte que no
sien sabudes; e ací podeu conèixer quant és lo bé que us vull, que ab cosa que en lo món sia no es pot
acomparar. E lo més mal que la mia pensa pot cogitar és com pense en l vostra absència, que estareu
per algun temps que no us veuré; mas pensant així mateix en la ferma esperança que tinc de la vostra
pròspera e presta tornada, maconsella e em dóna algun tant remei a ma dolor. E ja no us puc més
altra cosa dir sinó que maneu de mi com a senyor que us he fet de la mia persona, tot lo que plasent
vos sia.
Tirant volgué satisfer a les afables raons de la Princesa, e ab veu tremolant, més de sobreabundant
letícia que de dolor ni temor, féu principi a paraules de semblant estil.
96
Capítol 37
CCLXXIV. Rèplica que fa Tirant a la
Princesa.
-Més glòria sent que jamés sentida he, com pens la majestat vostra és de tanta gratitud que ha volgut
haver per acceptes los meus treballs, e encara que tota ma vida la celsitud vostra jo hagués servida,
no seria de tanta estima lo premi de la mia servitud com és lestima de la vostra noble e agraciada
persona. E per bé que ledat vostra sia de pocs dies, ella és antiga de molt saber, acompanyada de
molta discreció, segons manifestament haveu mostrat de voler-me dar premi tna gran com és de la
vostra virtuosa persona, fent compensació de tan pocs serveis que jo fets he a la celsitud vostra, e
havent esguard a la vostra gran dignitat, qui no pot donar sinó coses de gran estima. E per bé que
jo tinga en gran compte lesperança graciosa de posseir en esdevenidor la cosa que més desitge en
aquest món, tanta és la voluntat que tinc de present de posseir-la, que em par cascuna hora mil anys
dobtenir-ho; e crec per mos pecats jamés ne veuré la fi. Per què us hauria a molta gràcia que, ans de
ma trista partida, jo pogués sentir part dalguna centilla daquella singular glòria que per la majestat
vostra més estada ab molta benignitat atorgada, e per mi, besant-vos les mans, acceptada, que, si era
possible poder-se mudar, lo temps esdevenidor que fos fet present. Açò seria la major gràcia que jo
en aquest món poria atènyer, oferint-vos ab jurament de no passar los límits de vostra voluntat, com
aquella qui us tinc per deessa de ma vida, la qual adore com a Déu, de qui espere haver salvació a la
mia pecadora ànima.
No tardà la Princesa ab gest afable fer principi a un tal parlar.
97
Capítol 38
CCLXXX. Rèplica que fa Tirant a la sua
Princesa.
-Senyora, molt me tarda vos ves en camisa o tota nua en lo llit. Jo no vull vostra corona ni la
senyora daquella; dau-me tots mos drets a mi pertanyents segons mana la santa mare Església, dient
semblants paraules: Si les donzelles ab treball són ajustades a matrimoni verdader, qui pot e no ho
fa, peca mortalmentsi en lo matrimoni no shi segueix còpula; e par a mi, senyora, que si vós amau
lo cos, també devéu amar la mia ànima, e laltesa vostra no deu consentir jo voluntàriament hagués a
pecar, e sabeu bé sabeu que lhome qui va en armes estant en pecat mortal, Déu no li vol haver mercè.
E per les paraules no estava Tirant de començar-la a despullar la roba e a descordar la gonella
besant-la infinides vegades, dient:
-Una hora me par un any que siam en lo llit; puix Déu mha donat tant de bé, tinc dubte de perdre
aquell.
Dix Plaerdemavida:
-Ai, senyor!, per a què voleu esperar lo llit? Sinó damunt les sues robes perquè facen més verdader
testimoni. E nosaltres tancarem los ulls e direm que no havem vist res; car si a sa altesa esperau que
es sia despullada, dací el matí nhi ha. Aprés Nostre Senyor poria-us demanar les penes de cavaller
repropi damor; si en semblant cas fallíeu, o inconvenient negú se seguia, no ho volríeu per tot lo món,
e per vós ésser tan civil enamorat Nostre Senyor no es volria més dar tal bocí ni tendria més que dar
per a vós, car no sé home en lo món qui no el se nenutjàs encara que fos cert que sen degués ofegar.
Respòs la Princesa:
-Calla, enemiga de tota bondat. No pensaran jamés de tu, Plaerdemavida, que tinguesses tanta
crueldat, car fins al dia de hui the tenguda en compte de mare e de germana, e ara et tinc en compte
de madrastra per los reprovats consells que dónes contra mi.
En aquest punt Tirant lhagué acabada de descordar, e al braç la posà sobre lo llit. Com la Princesa
se véu en tant estret pas que Tirant despullat sera mès al seu costat e treballada ab lartelleria per
entrar en lo castell, i ella veent que per força darmes no el poria defendre, pensà si ab los ulls destil.lant
vives llagrimes féu principi a una tal lamentació.
98
Capítol 39
CCLXXXI. Lamentació que fa la Princesa
estant en los braços de Tirant.
-Ab mà tremolant eixugaré los meus trists ulls ans que res te diga.¡Oh quantes piadoses paraules the
ofert e no et plau acceptar-les! Moga´t a pietat la mia error e nova vergonya dinfinida culpa, car
treballes dapartar de mi la molta amor que et porte, volent tu usar de poder absolut devers mi, e
d´infinida ira agreujar la mia ànima. Gran seria lofensa que tu em faries e set ben dir que tant
menyscabarà la mia amor en tu que nestaràs admirat, així com Llucifer, qui caigué de lalta cadira .
E no volria que tu caiguesses en tan grandíssima error. E no haja a presumir que més estimes lo teu
delit que la glòria e honor mia . Però jo seré tostemps obedient a tu, e de mi poràs fer tot lo que et
plaurà, e jo ho comportaré ab molta dolor, sol per la poca amor que mhauràs mostrada. No plàcia
a Déu que en esperit francès e de la casa de Bretanya tan poca amor puga habitar. Tirant, obre los
ulls de lenteniment a la gran desaventura que tespera, he reconeixen-te dóna lloc a la raó e desvié e
refrena de desitjosos apetits tempra los volers no savis en altres obres, endreça los teus pensaments,
e resesteix en aquest principi de libidinosa voluntat. Car les lleis damor són de major força que no
algunes altres; elles rompen no solament aquelles de lamistat, mas encara les divines que poden ésser
dites de marit e de muller. Plàciat, senyor Tirant, no em vulles donar causa dira e davorrir-te, car
grandíssima virtut és resestir a les males inclinacions de delit.
E totes aquestes e semblants lamentacions feia la Princesa ab los seus ulls destil.lants vives llàgrimes
en gran abundància.
Com Tirant véu les abundants llàgrimes e les discretes e piadoses paraulas de sa senyora, acompanyades
de tanta amor deliberà contentar-la aquella nit en seguir sa voluntat, per bé que en tota aquella
nit fon poc lo dormir dels dos amants, mas jugant e solaçant, adés als peus, fent-se moltes carícies,
mostrant cascú en aquell cas molt gran contentació. E com fon quasi prop del dia, que ja la gent del
palau se llevaven, dix la Princesa:
-Per contentació mia no volguera que lo jorn fos vengut tan prest, e al plaer meu fóra que aquest
delit un any duràs o jamés sacabàs. Lleva, Tirant, senyor de lImperi grec, que demà, o com a tu serà
plasent, poràs tornar en lo mateix lloc.
E Tirant ab gran dolor se llevà e dix:
-A mi plau de fer lo que em manau, mas tinc temor que lo meu voler jamés haja compliment, e lo
meu pensament està molt dubtós.
E per no èsser sentit ni fos vist per negú, partís ab molta passió e congoixa, donant-li a la partida
infinits besars sens orde. Com sen fon anat, Plaerdemavida estava tan atribulada que més no podia.
La Princesa tramés per ella, e féu venir la donzella de Montblanc, e present elles per ço com sabien en
tot lo que entre ella Tirant era passat:
-Mal bé hi meta Déu! -dix Plaerdemavida-. Vostra altesa nha lo plaer, e Tirant lo delít, e jo nhe
lo pecat; mas tant me dol com no sés fet, que de ràbia pense morir.¡Deixau-lom veure al flac e abatut
cavaller, e veureu què li diré! Que jamés faré res per ell, ans li nouré en tot lo que a mi serà possible.
-Per la mia fe -dix la donzella de Montblanc-, ell ha usat de gran virtut com a valentíssim e cortès
cavaller que ell és, que més ha estimat perdre son delit que enutjar a ma senyora.
99
Part XVII
La ficció de la Viuda Reposada
100
Capítol 40
CCLXXXIII. Ficció que féu la reprovada
Viuda a Tirant.
-No só admirada si lo món voleu conquistar, que a mi teniu cativada. Car la fortuna, enmiga de pau,
té abrigat lo meu flac e dèbil cos damor que porte a vostra senyoria, e açò és lo que em fa parlar, car
veig que ab los ulls oberts voluntàriament vos voleu ofegar en bassa doli, e vos, com a home adolorit e
fora de camí, no trobau qui us empare ni us haja pietat. Jo vull ésser aquella, la qual havent pietat de
vostra mercè , vos vull emparar e traure-us dels llims de perpetual dolor e infàmia, e per ço poreu dir
que lo meu cos és clar e net, e no és tan escur com lapocalipsi. Si veure volreu vostra dolor o vostra
salut, goig e alegria qui en lesdevenidor temps venir-vos deu, car en tots los temps millors de la vostra
vida tengut sou a Déu fer-li gràcies e pregar per mi, car tinc per foll qui en aquesta present vida se
percaça la ira de Déu e de gents; per què, senyor Tirant, si a les dues hores tocades volreu ésser en lloc
secret, poreu veure tot lo que he dit vos he.
Dix Tirant que era molt content, e tota hora que li fos plasent, que seria prest.
La Viuda se partí prestament de Tirant, e tenia les espatlles de lhort una casa ja concertada duna
dona molt ansiada, e féu-la molt bé emparamentar ab un llit que hi féu posar segons a Tirant se
pertanyia.
E per lo poc dormir que la Princesa havia fet, fon-se despullada per millor dormir a son plaer.
Com la rabiosa Viuda conegué lhora ésser disposta, anà a Tirant molt secretament e pres grans
juraments dèll e féu-lo desfressar, e los dos tots sols anaren a la cambra de la vella. En la cambra havia
una petita finestra que mirava dins lhort, e tot quan se feia se podia bé veure. Emperò la finestra era
molt alta que, sinó ab escala, no shi podia mirar. La Viuda hagué dos espills grans: lu posà alt en la
finestra, laltre posà baix en dret de Tirant i en dret de laltre, e tot ço que es mostrva en lo de dalt,
tot resplandia en lo de baix puix luna lluna de lespill estava en dret de laltra. E per dar-ne major
experiència: un home té una nafra en les espatles, com la porà veure? Prenga dos espills e pose lu
en la paret, e laltre en dret daquell espill que vós lo pugau veure; e la plaga representa en lo primer
espill, e daquell representa en laltre.
Com la Viuda hagué fet açò e hagué fet açò e hagué deixat en la cambra Tirant, cuitadament se
nanà al palau, e trobà la Princesa, que estava dormint en lo llit, e dix-li:
-Llevau, senyora, que lo senyor Emperador vos tramet a dir per mi com per manament dels metges
vos lleveu e no durmau tant, car lo molt vetlar que haveu fet en la nit passada, venint ara lo molt
dormir després dinar, i en temps de calor, engendren-se moltes malalties qui darien dan en la vostra
delicada persona.
E obrí les finestres de la cambra perquè no dormís la qual cosa atorgà la Princesa per les piadoses
paraules de son pare. Com se fon llevada, vestís una gonella de brocat, e tota descordada, sens drap
de pits, ab los cabells escampats per les espatles, li dix la Viuda:
-Los metges tenen per bo que devallàsseu en lhort per veure aquella verdor, e farem allí molts jocs
perquè us passe la son, car jo tinc unes vestidures, de la festa del Corpus Christi, ressemblant al vostre
hortolà; e Plaerdemavida, qui en semblants afers és molt sentida e plasent, vestir-les sha e dirà-us de
ses acostumades plasenteries.
La Princesa ab la Viuda e ab les dos donzelles davallaren a lhort, e Tirant estava contínuament
101
mirant en lespill, e véu venir la Princesa ab ses donzelles, e fon-se asseguda prop duna séquia daigua.
E la Viuda havia bé proveït en tot lo que mester li feia, e guinyà que el negre hortolà en aquell cas no
fos en lhort, ans lo féu anar a la ciutat de Pera; e la Viuda ajudà a vestir a Plaerdemavida ab la cara
que li havien feta pròpiament com la del negre hortolà; e ab les sues robes que vestia, entrà per la porta
de lhort. Com Tirant lo véu entrar, verdaderament pensà que fos aquell lo moro hortolà, e portava
al coll una aixada e començà a cavar. A poc instant ell sacostà envers la Princesa e assigués al seu
costat, e pres-li les mans e besà-les-hi. Aprés li posà les mans al pits e tocà-li les mamelles, e feia-li
requestes damor; e la Princesa feia grans rialles, que tota la son li féu passar. Aprés ell sacostà tant e
posà-li les mans dejús les faldes, ab alegria que totes estaven de les coses plasents que Plaerdemavida
deia. La Viuda girava la cara envers Tirant e torcias les mans, escupia en terra, monstrant tenir gran
fastig e dolor del que la Princesa feia.
Pensau lo mesquí desaventurat de Tirant, que la un dia estava tan pompós e tant content dhaver
atesa tan alta en dignitat senyora per esposada, la cosa que ell més desitjava en aquest món, aprés
veure de sos ulls son dol, son plant e sa dolor! E pensant en si, tingué dubte que los espills no li
representassen fals lo que havia vist, e trencà los espills mirant dins si havia alguna cosa maliciosa que
fos feta per art de nigromancia, e no trobà res del que pensava. E volgué pujar alt en la finestra per
veure si veuria més e a quina fi vendrien aquells afers, e veent que no tenia escala, car ja la Viuda
tement-sen les havia apartades, Tirant, no tenint altre remei, pres lo banc davant lo lluit e dreçàl
en alt, e pres una corda que tallà de la cortina, e passà-la per la biga, e ell pujà alt, e véu com lo
negre hortolà sen portava per la mà a la Princesa en una cambra que dins lhort havia, a on tenia la
sua artelleria per a conrear lhort e per a son dormir. E Plaerdemavida posà-la dins la dita cambra;
cercaren-li una caixa on tenia la sua roba de vestir, e tot qunt tenia li regonegueren. Aprés un poc
espai ella ixqué, e la Viuda ab duna docella passejava prop de la cambra. Com la veren eixir, la Viuda
sacostà a la donzella, dona-li un drap de cap, e dix-li, per fer-lo joc que fos complint de rialles:
-Posa-lo-hi davall les faldes de la Princesa.
La donzella, així com la Viuda lhavia assinestrada, com fon davant sa altesa agenollàs en terra e
posà-li lo drap davall les faldes: e ignorància de la Princesa donà lloc a la malícia de la Viuda.
Havent vist Tirant un cas tan nefandíssim fon posat en un cruel pensament, e ab veu miserable,
plena dinestimable dolor, se pres a dir una tal lamentació:
-¡Oh fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desitgen! ¿Per què has permés
que los meus desaventurats ulls hagen pogut veure cosa que tots los vivents no vist, ni porien pensar
que un tal cas fos possible qui fer-se pogués, si doncs a la femenil condició no li és res imposible que
de mal sia? Oh adversa fortuna! ¿En què the jo ofesa, que en les batalles me fas ésser victoriós
e triümfant, e en amar só lo més malfadat home que jamés naixqués? Que ara que havies lligat en
matrimoni tal, e de tan gran dignitat, que atesa la condició mia jo no nera mereixedor sinó per esguard
de mos treballs e ab lajuda tua jo el mhavia percaçat, e tu, per més avilar-me, has permès que jo
sia estat deshonrat per home de la més vil condició e natura que pogués ésser trobada, e enemic de la
nostra santa catòlolica fe.¡Oh senyora Princesa, ab quanta indiscresió reposa la tua ànima, que hages
tant agreujat que no hi tingues temor de Déu e de ton pare, ni menys de mi, qui et só marit, a qui més
linterès toca! No creguera jamés que en donzella de tan poca edat hagués tan poca vergonya e tant
atriviment, que sens temor cometés un tan abominable crim . ¡Oh fortuna, com est malcontenta de
mi, que en uns casos mexalces e en altres me baixes tant! Ajustes-me a les penes novelles ànsies. Tu,
sorda de poc amor, assegura los meus plants e mitiga les mies lamentacions dinfinita dolor, perquè no
tinga de fer cas que aprés mhagués a penedir. Oh trist desaventurat! Qualsevulla que jo sia, en les
grans coses sés mostra e no podent senyorejar ànimo cruel que els pròspers casos sesguarda, que a
mi, desaventurat petit servent, só tornat abominable puix só de ma senyora refusat.
En aquest punt entrà la Viuda reposada, qui, aturada per bon espai a la porta, havia oïdes recitar
totes les lamentacions de Tirant, e dix:
-Ara tenen lloc les coses per mi principiades.
Com fon dins la cambra, véu que estava molt adolorit ab lo coixí ple de llàgremes, continuant ses
lamentacions; fon-se asseguda prop dell posant-se en avinentea, si Tirant li volia dir res destar presta
a tot lo que li manàs. Com véu la Viuda que Tirant no mudava de so, començà-li de fer un tal conhort
en paraules de semblant estil.
102
Capítol 41
CCLXXXIV. Conhort que fa la Viuda
Reposada a Tirant.
-Moguda daquella extrema amor a la qual naturalment deu hom ésser inclinat damar a les persones
virtuoses, considerant en mi la pèrdua gran de vostra honor e fama, no podent-men a conhortar veent
la vostra persona, de tanta singularitat acompanyada e dinfinides virtuts, e haver fetes tantes e tan
assenyalades cavalleries com la mercè vostra han fetes per persona qui ho té poc conegut ni menys
estimat, e amant més plom que or digna és de molt gran reprensió, amadora de tota deshonestat,
no volent advertir a la gran infàmia que lin seguirà portant tan abominable vida, que per precs ni
menaces estar no sen vol, sinó alegre de complir son desig, trista de mi!, què farè? No trobe remei que
ajudar-me puga. Ab aquestes mamelles- les quals se tragué defora perquè Tirant les ves- he donat a
mamar a aqueixa senyora.
E tingués-les així per bon espai, mostrant que ab les lamentacions que li feia, les shavia oblidades
destotjar. Més dix:
Senyor Tirant, preniu aquell conhort que los miserables solen pendre en llurs misèries acompanyades
de molta compassió. Oh senyor totpoderós, Trinitat verdadera! Així mostrava jo ab quanta furiosa ira,
e ab quantes llàgremes, ab quanta congoixa de la mia ànima quasi cascun dia tals pensaments passaven
per lo meu enteniment. Emperò amor tèbea e esperança en pura dolor me feren canviar lo primer desig,
e la mia cara, tornada groga, feia tota la mia cambra malenconiosa, parlant de mi diverses desvarions,
e los meus dubtosos pensaments me portaven causa de dolrem. Mas venint la nit, fatigada de tantes
dolors, me trobaven en la mia cambra sola, eixugant los meus plorosos ulls ab drap destopa perquè
major pena sentís.
No tardà Tirant en fer-li present de tal resposta.
103
Part XVIII
Tirant i Carmesina consumen el
matrimoni secret
104
Capítol 42
CDXXXIV. Com Tirant anà a
Contestinoble per parlar ab lEmperador.
Tengut lo consell per lo vistuós Tirant ab los magnànims reis, ducs, comtes e barons sobre la resposta
faedora als ambaixadors del Soldà e del Turc, per tot lo consell fon deliberat que la majestat de
lEmperador ne fos consultada. Pensà lo valerós Tirant ésser atès al terme que desitjaba, ço és, tenir
justa causa dexcusació per anar a veure e fer reverència a aquella per la qual tenia la sua ànima cativa.
E pensant coms aquest negoci era de gran importància e era cosa que tocava més a l´honor sua que de
tots los altres, deliberà que secretament, sol, anàs a la noble ciutat desitjada per parlar ab la majestad
de lEmperador e saber la volutat e deliberació sua, de què es poria seguir molt gran benefici de pau e
tranquil·litat en lImperi grec, e a ell tranquil·le repòs en los braços de sa senyora.
E venint la nit escura, parlà ab lo rei de Sicília e lo rei de Fes e comanàls lo camp, e recollís e una
galera e feren la via de Contestinoble, qui destava vint milles del camp de Tirant.
Com lo virtuós.Tirant fon al port e la galera fon surta, eren deu hores de la nit. Desfressàs e sol
ab un altre ixqué en terra. Manà al patró de la galera que no es partís dallí, e com fon al portal de la
ciutat dix a les guardes que li obrissen, com era un setvidor de Tirant qui venia a parlar ab la majestat
del senyor Emperador. Les guardes prestament li obriren, e féu la vida del palau de lEmperador.
Com fon dins li digueren com lEmperador sera mès al llit. Tirant anà a la cambra de la reima de
Fes e trobà-la dins un retret, que feia oració. Com la Reina lo véu, prestament lo conegué e correguél
abraçar e besar, e dix-li:
-Senyor Tirant inestimable és lo plaer e sobrega alegria que tinc de la vostra desitjada venguda, e
ara ab major afecció tin causa de regracia a Déu, que de mi, indigna, vol oir les justes plegàries. No
us puc dir quant és gloriosa la mia ànima per la consolació de vostra vista, pensant que a la fi de les
mies devotes oracions haja obtès lo major bé que desitjava, ço és, la vostra presència, enemiga de tota
tristor. No crec jo que los meus mèrits, mas los vostres, han inclinada la divina Bondat, que dient jo
les darreres paraules de les mies piadoses pregàries, no sé si mans dangels o celestials moviments han
girat la mia feixuga e trista persona vers la porta del meu desaconsolat retret, on he pogut veure a vós,
senyor, qui sou la més alta persona en virtuts i merèixer que entre tots los mortals contemplar-se puga.
Veniu, senyor, digne de tota glòria: hora és ja que prengau la paga e satisfacció de vostres honoroses
treballs ab delitós repòs en los braços daquella on és lo terme de vostra felicitat, e ocasió de vostres
amgmànimes empreses, car jo crec que, si vós voleu, jo daré compliment al que tant haveu desitjat. E
si ara no feu la voluntat mia, creeu ab jurament que jamés façau compte de mi, ans lo més pres que a
mi serà possibles, men tornaré en les mies terres.
No lleixà més parlar lo valeròs Tirant a la Reina, mas fés principi a semblants paraules:
-Germana senyora, si en algun temps vos só estat inobedient, suplic-vos per mercè que em perdoneu,
car jo us promet e us jur, per lórdre que de cavalleria tinc, que no serà cosa en lo món que per vós me
sia manat, que jo no us sia obedient, encara que fos cert la mort nhagués a pendre, car só ben cert
que sempre me donàs bons consells, si jo los hagués sabuts pendre.
-Arar, doncs -dix la Reina-, veurem què sabreu fer, que lexperiment se´n veurà, que en lliça de
camp clos teniu dentrar, e no us tindré per cavaller si doncs no us veig vencedor de la delitosa batalla.
Aturau ací en lo retret, que jo iré a parlar ab la Princesa, e suplicar-la he que vinga ací a dormir esta
105
nit ab mi.
Prestament se partí la Reina de Tirant e anà a la cambra de la Princesa e trobà-la que es volia
posar al llit. Com la Princesa veu a la reina dix-li:
-Què és açò, germana, que tan cuitada veniu?
La Reina fengí molt gran alegria e acostant-se a lorella de la Princesa dix-li:
-Senyora, feu-me tanta mercè que esta nit vingau a dormir ab mi a la mia cambra, car de moltes
coses tinc a parlar ab la majestat vostra, que una galera és venguda dels camp de Tirant e és eixit un
home en terra que ha parlat ab mi.
E la Princesa, molt alegre, li dix que era contenta, car ja daltres voltes hi havia acostumat de
dormir, e la Reina per semblant, a la sua cambra. E açò elles feien com volien parlar a llur plaer per
no acusar sospita a lemperadriu e a les donzelles.
La Princesa pres per la mà a la Reina, e així anaren a la sua cambra, la qual trobaren molt bé en
orde e ben perfumada, que la Reina hi havia fet ja proveir. La Princesa se posà molt prestament al
llit per la gran voluntat que tenia de saber noves de Tirant; e les sues donzelles lajudaren a despullar.
Com fon en lo llit la Princesa, donaren-li la bona nit, la qual aparellada estava incogitadament.
Com les donzelles foren fora de la cambra, la Reina posà la balda en la porta e dix a les sues
donzelles que anassen a dormir, que ella tenia de dir una poca doració e que aprés e que aprés ella
se posaria al llit, que no volia negú. Les donzelles se nentraren totes en una alatra cambra, en què
dormien. Com la Reina hagué dat comiat a totes, entrà-sen en lo retret e dix al virtuós Tirant:
-Cavaller gloriós, despullau-vos en camisa e descalç anauvos a posar al costat daquella qui us ama
més que a la sua vida; e feriu fort dels esperons, car així es pertany de cavaller, tota pietat a part
posada. E en açò no em façau raons, que no les vos admetria, ni poseu dilació, car jo us jur, a fe de
Reina, que si no feu lo que us he dit, que jamés a tota vostra vida tal gràcia acosnseguireu.
Tirant, oint les tan afables paraules de la Reina, ficà los genolls en la dura terra e volgué besar los
peus e les mans a la Reina, e dix-li estil de semblants paraules.
106
Capítol 43
CDXXXV. Gràcies damor que fa Tirant
a la Reina.
-Senyora e germana, de forts cadenes apresonau ma llibertat; cosa feu per mi per la qual restant-vos
catiu, i servint-vos los dies de ma vida, és impossible fer-vos catiu, i servint-vos los dies de ma vida,
és impossible fer-vos jo satisfacció que a la molta obligació que us tinc acomparar-se puga. Vós me
donau la vida, vós me donau la glòria; vós, lo bé; vós, lo delit; vós paraís en cos mortal feu posseir
a la mia cansada ànima. Quant me resta del viure, ni quant poria conquistar, que ensems ab lo que
fortuna mha donat, donant-ho jo a vós,no seríeu premiada. Sols amor vos ha de pagar, amant-vos jo
daquell verdader amor que us ha acompanyat en fer per mi tan senyalada gràcia. E no muira jo fina
que de mi vejau semblant experiènia de la voluntat que en vós així manifestament tinc coneguda.
-Senyor tirant -dix la Reina-, no tingau temps, que lo temps perdut no es pot cobrar. Despullau-vos
prestament.
Lo virtuós Tirant llançà roba en mar, que en un moment fon despullat, descalç e en camisa. La
Reina lo pres per la mà e portàl al llit on era la Princesa.
La Reina dix a la Princesa:
-Senyora, veus ací lo cavaller vostre benaventurat, que la majestat vostra tant desitja. Així sia
de vostra mercè que li façau bona companyia, tal com de vostra excel·lència sespera, car no ignorau
quants mals e treballs ha passats per atènyer la felicitat de lamor vostra. Usau sàviament, puix
sou la discreció del món, que vostre marit és. E no pense la majestat vostra sinó en lo present, que
lesdevenidodr signora quin serà.
Respòs la Princesa:
-Germana falsa, no pensava jo jamés de vós així fos traïda. Mas tinc confiança de la molta virtut
de mon senyor Tirant, que suplirà al vostre gran defalt.
E no penseu que durant aquest parlament Tirant no estava ociós, ans les sues mans usaven de llur
ofici. La Reina los lleixà estar, e anà-sen a dormir en un llit de repòs que havia en la cambra. Com la
Reina sen fon anada, la Princesa dreçà les noves a Tirant, qui lo combat li estrenyia, e féu-li principi
de tals paraules.
107
Capítol 44
CDXXXVI. Com Tirant vencé la batalla e
per força darmes entrà lo castell.
-Mon senyor Tirant, no canvieu en treballosa pena lesperança de tanta glòria com és atènyer la vostra
desitjada vista. Reposau-vos, senyor, e no vullau usar de vostra bel.licosa força, que les forces duna
delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller. No em tracteu, per vostra gentilea, de tal manera.
Los combats damor no es volen molt estrènyer; no ab força, mas ab ginyosos afalacs e dolços engans
satenyen. Deixau porfídia, senyor; no siau cruel; no penseu açò ésser camp ni lliça dinfels; no vullau
vençre la que és vençuda de vostra benvolença: cavaller vos mostrareu damunt labandonada donzella.
Feu-me part de la vostra homenia perquè us puga resistir. ¡Ai, senyor! I com vos pot delitar cosa
forçada? Ai! ¿E amor vos pot consentir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per
vostra virtut e acostumada noblea. Guardau, mesquina! ¡Que no deuen tallar les armes damor, no han
de rompre, no deu nafrar lenamorada llança! ¡Hajau pietat, hajau compassió daquesta sola donzella!
Ai cruel, fals cavaller! Cridaré! Guardau, que vull cridar! Senyor Tirant, no haureu mercè de mi? No
sou Tirant! Trista de mi! Açò és lo que jo tant desitjava? Oh esperança de la mia vida, vet la tua
Princesa morta!
E no us penseu que, per les piadoses paraules de la Princesa, Tirant estigués de fer son llavor,
car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa, e la Princesa reté les armes e abandonàs
mostrant-se esmortida. Tirant se llevà cuitadament del llit pensant que lhagués morta, e anà criadar
la Reina que li vengués ajudar.
La Reina se llevè prestament, pres una ampolla daiguarròs e donà-lin per la cara e fregà-li los
polsos, e així recobrà lesperit, e llançant un gran sospir dix.
108
Capítol 45
CDXXXVII. Reprensió damor que fa la
Princesa a Tirant.
-Encara que aquests sien los senyals damor, emperò no ab tanta força e crueldat se deuen pendre.
Ara, senyor Tirant, vinc a creure que no de virtuosa amor mamàveu. La brevitat de tan poc delit ¿ha
pogut empedir a la virtut consentint que hajau tan maltractada la vostra Princesa? Almenys haguésseu
esperat lo dia de la solemnitat e cerimonial festa, perquè lícitament fósseu entrat en los ports de la mia
honesta pudicícia. Ni vós haveu fet com a cavaller, ni jo só reverida com a Princesa, per la qual raó só
així verdaderament agreujada, que daquesta raonable ira, ensems ab la pèrdua per escampament dels
meus carmesins estrados, roman tan debilitada la mia agreujada delicadura, que tinc creença primer jo
vençuda entraré en los regnes de Plutó, que vós, vencedor, dels perduts temerosos infels hajau robades
les tendes. Així que la festa de goig per mi celebradora poreu mudar en tristes, doloroses obsèquies.
No esperà la Reina que més digués laflegida Princesa, sinó que ab cara alegre li dix:
-Ai na beneita! Com sabeu fer lo piadós!, que armes de cavaller no fan mal a donzella; !a Déu me
lleixe morir a tan dolça mort com vós fengiu que éreu morta! Lo mal que em direu, me vinga si no sou
guarida al matí.
La Princesa, no prou aconhortada de la perduda honestat, no volgué satisfer a les folles paraules
de la Reina, ans callà. Tirant se tornà al llit, e la Reina se nanà a dormir. Los dos amants estigueren
tota la nit en aquell benaventurat deport que solen fer los enamorats.
109
Part XIX
Mort de Tirant
110
Capítol 46
CDLXVII. Com pres a Tirant lo mal del
qual passà daquesta vida.
No cosent entre tants altres treballs daquest sia delliure que puga la cansada mà retraure de pintar
en blanc paper la humana desconeixença de fortuna, ab tot ques el record dels gloriosos actes de
Tirant nova dolor me preenten, com premi no han pogut atènyer; mas perquè sia exemple manifest als
esdevenidors, que no confien en la fortuna per haver grans delits e prosperitats e per aconseguir aquells
pedre lo cos e lànima, los quals per folla e desordenada ambició caminen ab allenegants e perillosos
passos, don se porà seguir que los vans, pomposos hòmens qui de continu llur estimada fama molt
cerquen, despendran en va linútil temps de llur miserable vida.
Com, doncs, lo Cèsar, havent conquistat e recobrat tot l´Imperi e subjugades moltes altres províncies
circumveïnes, e se´n tornàs ab molt gran triümfo e victória a la ciutat de Contestinoble ab lo
magnànim rei Escariano en sa companyia, e ab lo rei de Sicilía, e lo rei de Fes, e molts altres reis,
ducs, comptes e marquesos, e innumerable cavalleria (qui venien ab ell per éser en les grandíssimes
festes que es devien fer per la sua venguda e per amor del rei Escariano, e, més, per la celebració de
les bodes de Tirant, negú no el vogué lleixar), l´Emperador, avisat de la sua venguda, li feia aparellar
molt grandíssima festa, e féu rompre vint passes del mur de la ciutat perquè pogués lo virtuós Príncep
entrar ab lo carro triümfal.
E com Tirant fos a una jornada prop de Contestinoble, en una ciutat qui es nomenava Andrinòpol,
aturàs aquí per çocom lEmperador li havia tramès a dir que no entràs fins a tant que ell lo hi trametés
a dir.
E estant lo virtuós Cèsar en aquella ciutat ab molt gran delit, e cercant deports e plaers e passejantse
ab lo rei Escariano e ab lo rei de Sicília per la vora dun riu qui passava per dun costat dels murs
de la ciutat, pres-lo passejant tan gran mal de costat e tan poderós, que en braços lhagueren a pendre
e portar dins la ciutat.
Com Tirant fon en lo llit, vengueren los sis metges que ell portava, dels singulars del món, e quatre
del rei Escariano, e feren-li moltes medecines, e no li podien dar remei negú en la dolor.
Llavors Tirant se tingué per mort e demanà confessió. Feren-li venir prestament lo confessor que
ell portava ab si, qui era un bon religiós de lordre de Sant Francesc, mestre en la sacra Teologia, home
de grandíssima ciència. Com lo confessor fon vengut, Tirant confessà bé e deligentment tots sos pecats
ab molta contrició car lextrema dolor que passava era en tanta quantitat que ell se tenia per mort,
veent que, per molt que los metges li fessen, la dolor contínuament augmentava.
E estant lo Cèsar en la confessió, lo rei de Fes tramès un correu molt cuitat a lEmperador significant
a sa majestat com lo Cèsar estava molt mal, que los seus metges no li podien dar remei algú, per què el
suplicava fos de sa mercè que hi trametés molt cuitadament lo seus, que en dubte estava que hi fossen
a temps.
Aprés lo Cèsar haver confessat, féu-ne portar lo preciós cos de Jesucrist, lo qual mirant, ab gran
devoció e llàgremes, dix moltes oracions, entre les quals ab grandíssima devoció dix les següents paraules.
111
Capítol 47
CDLXX. Breu de comiat tramès per
Tirant a la sua Princesa.
Puix la mort a mi és veïna que més aturar no puc, no em resta més, per complir mon viatge, sinó sols
pendre de vós, senyora de preclara virtut, mon darrer, trist e dolorós comiat.
Puix la fortuna no vol ni ha permés que jo, com a indigne e no mereixedor, haja pogut atènyer a
vós, qui éreu lo premi de mos treballs, e no em dolguera tant la mort si en los vostres braços hagués
finida ma vida trista e dolorosa; mas suplic a vostra excelsa senyoria que no us deixeu de viure, perquè,
en premi de la molta amor que us he tenguda, siau en record e tingau per recomanda la mia pecadora
ànima, la qual ab molta dolor torna al seu Creador, qui la mhavia comanda.
E puix ma fortuna no em consent poder-vos parlar ni veure,qui crec fóreu estada remei e estalvi a
ma vida, he deliberat escriure-us breu, perquè la mort no em vol més porrogar; almenys que siau certa
de ma extrema passió, e ésser atès al darrer terme de ma vida. No us puc més dir, que la molta dolor
que tinc no ho consent. Sol vos suplic e de gràcia vos deman, que per recomanats tingau mos parents
e servidors.
Lo vostre Tirant, qui besant peus e mans, la sua ànima vos comana.
112
Capítol 48
CDLXXI. Com lEmperador tramès lo
duc de Macedònia e Hipòlit ab los metges,
e com Tirant, fent-se portar a
Contestinoble, en lo camí passà daquesta
vida.
Aprés que lo príncep Tirant hagué fet son testament, pregà molt al rei Escariano, e al rei de Sicília,
e al rei de Fes, que el fessen portar a la ciutat de Contestinoble ans que passàs daquesta vida, car la
major dolor que tenia era com moria sens veure la Princesa; e tenia creença e devoció que la sua vista
bastava en donar-li salut e vida.
E per tots fon deliberat de portar-lo-hi, atesa la molta voluntat que li veien. E los metges ho
lloaren, per ço com lo tenien per mort, e creien que per la molta consolació que hauria de la vista
de la Princesa, a qui ell en extrem amava, natura podia obrar més que totes les medecines del món.
E prestament lo posaren en unes andes, e a coll dhòmens lo portaren molt reposadament. E fon
acompanyat de tots los reis e grans senyors, solament ab cinc-cents hòmens darmes. Tota laltra gent
restà en aquella ciutat.
Com lEmperador hagué rebuda per lo correu la lletra del rei de Fes, fon posat en gran agonia
e pensament. E lo més secret que pogué, tramés per los seus metges, e per lo duc de Macedònia e
per Hipòlit, e mostràls la lletra del rei de Fes; e pregàls que prestament cavalcassen per anar-hi. Lo
duc de Macedònia e Hipòlit, sens dir res a negú, ixqueren de limperial palau e feren llur camí ab los
metges, car lEmperador tenia dubtes que si la Princesa ne tenia sentiment, que sesmortiria e seria
molt perillosa.
Com lo duc de Macedònia e Hipòlit ab los metges foren a mitja jornada de Contestinoble, encontraren
a Tirant en lo camí e descavalcaren, e les andes foren posades en terra. Lo duc de Macedònia
sacostà a Tirant e dix-li :
-Cosín germà, senyor, com està vostra senyoria?
Respòs Tirant:
-Cosín germà, singular plaer tinc com vos he vist ans de la mia fi, car jo estic al darrer extrem de
la mia vida, e prec-vos que em beseu vós e Hipòlit, car aquest serà lo darrer comiat que de vosaltres
pendré.
E lo Duc e Hipòlit lo besaren ab moltes llàgremes. Aprés los dix Tirant com los comanava la sua
ànima e la Princesa, muller sua, que aquella tinguessen més cara que la sua pròpia persona. Lo Duc li
respós:
-Senyor cosín germà, ¨un cavaller tan animós com vostra senyoria sesmaia tan fort? Confiau de
la misericòrdia de Nostre Senyor, que ell per la suau clemència e pietat vos ajudarà e us darà sanitat
presta.
E estant en aquestes paraules, Tirant llançà un gran crit dient:
113
-Jesús, fill de David, hages mercè de mi! Credo, proteste, confesse, penit-me, confie, misericòrdia
reclame. ¡Verge Maria, àngel Custodi, àngel Miquel emparau-me, defeneu-me! Jesús, en les tues mans,
Senyor, coman lo meu esperit.
E dites aquestes paraules reté la noble ànima, restant lo seu bell cos en los braços del duc de
Macedònia.
Los plors e los crits foren aquí molt grans per tots los que allí eren, que era una gran compassió
doir, per ço com per tots era amat lo príncep Tirant.
Com hagueren molt plorat e cridat, lo rei Escariano cridà al rei de Sicília, e al rei de Fes, e al duc
de Macedònia, e a Hipòlit, e alguns altres, e, apartats a una part, tingueren consell què era de fer, e
foren tots dacord que lo rei Escariano ab los altres de la companyia acompanyassen lo cos de Tirant
fins a la ciutat, e que no entrassen dins per ço com lo rei Escariano no sera vist ab lEmperador, e no
era temps ni lloc, ab la tribulació, de veures. E, més, deliberaren dembalsamar lo cos de Tirant per
ço com lo tenien de portar en Bretanya.
E partiren ab lo cos, del lloc on Tirant era finat, e feren la via de la ciutat de Contestinoble. Com
hi foren arribats, fon ja gran hora de nit. Plegats al portal de la ciutat, lo rei Escariano pres comiat
del rei de Sicília, e del rei Fes, e del duc de Macedònia, e dHipòlit; e ab la sua gent sen tornà a la
ciutat don era partit, fent molt grans lamentacions, car lo rei Escariano amava en extrem a Tirant. E
los altres posaren lo cos de Tirant dins la ciutat, en una casa, on per los metges fon embalsamat.
Aprés que lhagueren embalsamat, vestiren-li un gipó de brocat e una roba destat de brocat forrada
de marts gebelins; e així el portaren a lesglésia major de la ciutat, ço és, de Santa Sofia. Aquí li fon
fet un cadafal molt alt e gran, tot cobert de brocat, e sobre lo cadafal, un gran llit de parament molt
noblement emparamentat de draps dor ab son bell cortinatge del drap mateix; e aquí posaren lo cos
de Tirant, sobre lo llit, gitat, ab espasa cenyida.
E com lEmperador sabé que Tirant era mort, dolent-se de tan gran desaventura esquinçàs la
imperial sobrevesta, e davallant de la imperial cadira, lamentant-se per la mort de Tirant, dix les
següents paraules.
114
Part XX
Planys fúnebres de lemperador i
Carmesina per la mort de Tirant
115
Capítol 49
CDLXXII. Lamentació que féu
lEmperador per la mort de Tirant.
-Hui és lo jorn que es perd lo nostre ceptre, i del meu cap la triümfant corona prostrada veig en
terra. Del nostre cos lo braç dret nos defall, i lo pilar en lo qual lo nostre estat segurament recolzava
és derrocat per tu, fortuna adversa. ¡Oh injusta mort, que robant una vida, innumerables guiatges
de viure als trists infels atorgues! ¡Oh enemiga mort, que deixant a mi viure, mortal pena i eterna
matorgues! Has mort a Tirant per matar lemperador de Contestinoble; jo só la mort, e viva per a
sempre de lestrenu Tirant la glória i la fama. ¡Oh celestials jerarquies, feu novell goig rebent entre
vosaltres i col.locant lo benaventurat cavaller en lo nombre dels elets mereixedor de premi! I vosaltres,
prínceps de tenebres, alegrau-vos, si alegria vos és atorgada, puix és mort aquell per qui la santa religió
crestiana tan gran argument de cascun jorn prenia. Alegren-se encara, finalment, totes les enemigues
nacions, puix aquell vencedor e invencible Tirant, a qui la ferocitat e unió de tots los infels sobrar no
fon posible, ara sobrat i vençut per la mort, dextrem goig lo seu morir vos dóna causa. Sol jo, desert
Emperador, dec celebrar les exèquies de tanta tristícia: doncs perdas lo sol de nostra vista, cobrint
aquella espessa boira i núvols, perquè la clara lluna daquell claror no puga pendre, perquè lo món
restant tot en tenebres sia cobert de negra sobrevesta. Moguen los vents aquesta ferma terra, i les
muntanyes altes caiguen al baix, i els rius corrents saturen, i les clares fonts mesclant-se ab larena,
tals les beurà la terra de gent grega, com a trista tortra desemparada de lespòs Tirant, per senyalar
la dolor del qual les sobredites coses se segueixquen, i la gran mar als peixos desempare. I en aquest
temps, ¡cantau, belles serenes, los mals tan grans que sentiu en la terra! ¡Cantau playent la mort
daquest que entre els vivents un fènix sestimava! Adulen los animals, cessen los cants melodiosos dels
ocells, e prenguen per habitació les desertes silves. Muira jo, e iré als regnes de Plutó, de tanta dolor
portant ambaixada; faré que Ovidi del meu Tirant digníssims versos esmalte. Despullau a mi durades
robes, i dels palaus lleven les riques porpres, cobriu-me prest dun aspre cilici. Visten-se tots de fort i
negra màrrega, sonen ensems les campanes sens orde, dolgas tothom de tanta pèrdua per a raonar la
qual ma llengua és feta escassa.
En tal plant passà lEmperador la major part de la nit; e venint lo dia anà a lesglésia per fer-li
lhonor e fer-li molt gran sepultura ab les obséquies acostumades als grans senyors.
La Princesa, que véu que tota la gent plorava, estava molt admirava. Demanà e volgué saber de què
ploraven los del palau e les sues donzelles. Tingué pensament que no fos mort son pare lEmperador,
e llevàs en camisa molt cuitada: féu-se a la finestra e véu lo duc de Macedònia, qui anava plorant e
arrancant-se los cabells del seu cap, e Hipòlit e molts altres, qui ab les mans sarrapaven la cara e dant
del cap per les parets.
-Per un sol Déu vos prec -dix la Princesa- vosaltres me vullau dir la veritat. ¨Quina és la causa de
tanta novitat e tristícia?
Parlà la viuda de Montsant e dix:
-Senyora, no sexcusa que no hajau de saber qualque hora. Tirant és passat daquesta present vida
en laltra, e ha pagat son deute a natura. E hora de mitjanit lhan portat a lesglésia per donar-li
eclesiàstica sepultura segons ell és mereixedor. Allí és lEmperador, lo qual plora e fa molt gran dol de
la sua mort, que degú no el pot aconsolar.
116
La Princesa estec sens record negú: ni plorà ni pogué parlar, sinó que sanglotant e sospirant, aprés
un poc espai dix:
-Dau-me les mies robes que lo meu pare mhavia fetes fer per a la solemnitat de les mies bodes,
que encara no les mhavia vestides, qui eren de molt gran estima.
E foren-li portades prestament. Com les shagué vestides, dix-li la viuda de Montsant:
-¡E com, senyora, en la mort dun tan admirable cavaller, mort en servei de la majestat del senyor
Emperador e vostre, vos vestiu e abillau així com si anàsseu a bodes! Tots los altres van vestits de
màrregues de dol e de tristor, que no es negú qui de plorar abstenir-se puga; e vostra altesa, qui sen
deuria més sentir e senyalar, vos sou abillada, cosa que jamé viu fer ni he oït dir ni sia estat fet.
-No cureu, na viuda- dix la Princesa-, jo men senyalaré com serà lhora.
Com se fon lligada, ab totes les sues dones e donzelles davallà de limperial palau lentristida senyora
e ab cuitats passos de dolorosa angústia anà-sen a lesglèsia on era lo cos del seu Tirant.
E pujada en lo gran cadafal, com véu lo cos de Tirant, lo cor li pensà esclatar, e la ira li esforçà
lànimo, que pujà sobre lo llit ab tals contrasts, los ulls corrent vives llàgremes, llançàs sobre lo cos de
Tirant, e ab tals paraules, de contínues llàgremes acompanyades, féu principi a la següent lamentació.
117
Capítol 50
CDLXXIII. La lamentació que féu la
Princesa sobre lo cos de Tirant.
-¡Oh fortuna monstruosa, ab variables diverses cares, sens repòs, sempre movent la tua inquieta roda
contra los miserables grecs, has poderosament mostrat lo pus alt grau de la tua iniqua força, envejosa
dels animosos e enemiga als flacs! ¡No desdenyes vençre, e dels forts destruïts triümfar te delita! ¿No
havia prou durat dol i tristor del meu germà i de la dolor qui per tot lImperi era, e ara ho has volgut
tot aterrar? Aquest era sustentació de ma vida, aquest era consolació de tot lo poble e repòs de la
vellea de mon pare. Aquest darrer dia amarg de la tua vida, és estat darrer de tot lo nostre Imperi i
de la nostra benaventurada casa. ¡Oh durs fats cruels e miserables, e com no permetés que jo, ab les
mies desaventurades mans, pogués servir aquest gloriós cavaller! ¡Deixau-lom besar moltes vegades
per contentar la mia adolorida ànima!
E besava lo fred cos lafligida senyora ab tanta força que es rompé lo nas, llançant abundosa sang,
que los ulls e la cara tenia plena de sang. No era negú que la ves lamentar, que no llançàs abundoses
llàgremes de dolor. Après tornà a dir:
-Puix la fortuna ha ordenat e vol que així sia, los meus ulls no deuen jamés alegrar-se, sinó que vull
anar a cercar lànima daquell qui solia ésser meu, Tirant, en los llocs benaventurats on reposa la sua
ànima, si trobar-la poré. E certament ab tu vull fer companyia en la mort, puix en la vida, que the
tant amat, no the pogut servir. ¡Oh vosaltres, dones e donzelles mies no ploreu! Estotjau aqueixes
llàgremes a més desitjada fortuna, car molt prest plorareu lo mal present ensems ab lesdevenidor:
basta que jo plore e lamente, perquè aquests són mals meus. Ai trista de mi! Que jo plore e cride:
¿on és lo meu Tirant?, e tinc-lo davant los meus ulls mort e tot ple de la mia sang. Oh Tirant! Rep
los besars e los plors e sospirs ensems, e pren aquestes llàgremes, car tot quant te dó més restat de
tu, car llavors la mort és desitjada com la persona mor sens temor. Lleixam la camisa que et doní
per consolació mia, que aprés serà mesa en la tomba tua e mia, llavada ab les mies pròpies llàgremes
e netejada del rovell de les tues armes.
E dites aquestes paraules, caigué sobre lo cos esmortida. Fon llevada prestament de sobre lo cos,
e per los metges ab aigües cordials e altres coses fon retornada. E cobrat lo record, no tardà sobre lo
cos mort la ja quasi morta senyora llançar-se e la boca freda besar de Tirant; rompé los seus cabells,
les vestidures ensems ab lo cuiro dels pits i de la cara, la trista sobre totes les altres adolorida; i estesa
sobre lo cos, besant la boca freda, mesclava les sues llàgremes calentes ab les fredes de Tirant. E
volent pronunciar no podia ni sabia tristes paraules a tanta dolor conformes. I ab les mans tremolant,
los ulls de Tirant obria, los quals primer ab la boca, aprés ab los seus ulls besant, així dabundants
llàgremes omplia, que semblava Tirant, encara mort, plorant la dolor de la sua Carmesina viva, planyent
deplorava. E sobre totes plorant sang, que daigua les llàgremes ja tenia despeses, lamentava sobre lo
cos aquella que sola perdia, aquell qui per ella havia perdut la vida, e ab paraules que les pedrenyeres,
los diamants e lacer bastarien a rompre, en senblant estil planyent deplorava
118
Capítol 51
CDLXXIV. Altra lamentació que fa la
Princesa sobre lo cos de Tirant.
-Fretura de paraules causa que les dolors no s¢n raonades segons lextrem en què turmenten, e aquest
és lo mal que entre tots a mi més agudament turmenta, que si totes les parts de ma persona, deixant
llur pròpia forma, en llengües se convertien, no bastarien lo grau de ma dolor, segons que en ma
adolorida pensa descansa, raonar. Car moltes vegades la mísera pensa pronosticant adevinà los dans
que ladversa fortuna procura ab tristor que lo meu cor miserable turmenta, no ignorant de tal dolor la
causa, com tinc per cert lo gran infortuni que ma vida assalta, car del retret de la mia ànima dolorosos
sospirs expiren, e los meus ulls fonts damargues llàgremes brollen, e ab dolor que lo meu cor esquinçant
travessa. E no et penses, ànima mia, de Tirant llarg espai jo et detinga, comporta al teu cos e meu jo
done sepultura, perquè una glòria o una pena aprés la mort sofiren les dues ànimes, les quals un amor
havien lligat en vida, així los cossos morts abraçats estaran en un supulcre, e nosaltres en glòria, vivint
junts en una mateixa glòria.
E aprés dix:
-¿E qui serà aquell qui gràcia em farà qui portàs la mia ànima allà on es la de Tirant? ¡Ai trista
de mi, en fort planeta naixquí! Dia era egipciac, lo sol era eclipsi, les aigües eren tèrboles e los dies
foren caniculars. La mia mare gran dolor sentí en lo dia del meu naixement, e de mort sobtada pensà
morir. E ja fos jo morta en aquell dia trist perquè no hagués sentida la grandíssima dolor que ara sent
la mia ànima adolorida. E tu, regidor del sobiran cel, poderós Rei de la cort celestial, suplic a la tua
majestat sacratíssima que tots aquells sien defraudats qui mempediran que jo era no muira .
LEmperador, afligit de les lamentacions de sa filla, dix:
-Jamés hauria fi lo dol e plor de ma filla, car lo seu veure li és eternal vida. Per ço, los meus
cavallers, preniu-la e portau-la al meu palau en les sues cambres per força o per grat.
E així fon fet. E lo pare atribulat anava aprés della dient:
-Tothom, trist e miserable, pren gran consolació en veure plorar e llançar moltes llàgremes e oir
grans crits e lamentacions, e porem ben dir: ¡mort és lo pilar qui sostenia la cavalleria! E vós, ma filla,
qui sou senyora de tot quant jo he, no façau tal capteniment de vós mateixa, car la vostra dolor és
mort per a mi, e no vullau manifestar a tothom la vostra dolor, car moltes vegades cau la pena sobre
aquell qui la tracta. E si us penediu del mar que feu, ignocenta deveu ésser de la culpa. Lleixau-vos
de plorar e mostrau a la gent la vostra cara alegre.
Repós la Princesa:
-¡Ai Emperador, senyor, engendrador daquesta miserable de filla! E bé pensa vostra majestat
aconhortar la mia dolor! Aquest pensava jo fos consolació mia. ¡Ai trista, que no puc retenir les mies
llàgremes, que aigua bullent par que sien!
Lo mesquí de pare, com véu que sa filla e les altres dones totes estaven fent gran dol e plant, no
pogué aturar en la cambra: de sobres de dolor se nanà. E la Princesa sassigué sobre lo llit
e dix:
-Veniu, les mies feels donzelles, ajudau-me a despullar, que prou temps tendreu per a plorar.
Llevau-me primer lo que porte al cap, aprés les robes e tot quant vist.
E compongué lo seu cos en la més honesta manera que pogué, e dix:
119
-Jo só Infanta esperant senyorejar tot lImperi grec; só forçada de moure a tots los que ací són a
digna dolor e pietat per la mort del virtuós e benaventurat cavaller Tirant lo Blanc, qui ens ha lleixats
atribulats, la qual tribulació tornarà tota sobre mi. ¡Oh lo meu Tirant, per dolor de la tua mort les
nostres mans dretes firen los nostres pits, e rompam les nostres cares per fer major la nostra miséria, car
tu eres escut de nosaltres e de tot limperi! ¡Oh espasa de virtut, gran era lo nostre mal que ens estava
aparellat! E no penses, Tirant que sies caigut de la mia memòria, car tant com la vida macompanyarà
lamentaré la tua mort. Doncs, les mies cares donzelles, ajudau-me a plorar aquest poc temps que deu
durar ma vida, que no puc molt ab vosaltres aturar.
Los crits e plors foren tan grans, que feien tota la ciutat resonar. Com veien la princesa quasi més
morta que viva, maleïen la fortuna, que en tan gran agonia les havia conduïdes, e veien los metges,
qui deien que de dona mortal eren tots los seus senyals, que tanta dolor tingué de la mort de Tirant,
que per la boca llançava viva sang.
Entrà per la cambra la dolorosa Emperadriu, sabent que sa filla tan mal estava. Com la véu en tal
punt estar, pres tanta alteració que no podia parlar, e aprés un poc espai, cobrats los sentiments, dix
semblants paraules:
-Mitigant los treballosos assalts que lo femení coratge desesperades eleccions e molt greus enuigs
procurant infonen gràcia en lo turmentat esperit meu, que les mies justes afliccions que per si piadoses
causar deuen en lo teu noble coratge animoses compassions introduesquen, e acompanyat les mies
doloroses llàgremes e aspres sospirs, vençuda de la justa petició mia, hages mercè de tu e de mi. Oh
filla mia! ¿És aquest lo goig e lalegria que jo esperava haver de tu? ¿Són aquestes les núpcies que ab
tanta consolació ton pare e jo e tot lo poble esperàvem de tu? ¿Són aquests los dies assignats de celebrar
núpcies imperials? ¿Són aquests los tàlems que acostumen posar a les donzelles lo dia benaventurat de
les sues bodes? ¿Són aquests los cants que sacostumen de cantar en tals festes? Digau, ma filla, ¿són
aquestes aquelles alegres consolacions e benediccions que pare e mare donen a sa filla en aquell dia del
seu repòs? ¡Ai trista mísera, que en mi no hi ha altre bé sinó dol, afany e amargor, e trist comport, e
a cascuna part que em gire no veig sinó mals e dolors! Veig lo pobre dEmperador, qui en terra està
gitat: veig les dones i donzelles, totes escabellonades, ab les cares totes plenes de sang, ab los pits
descoberts e nafrats van cridant per lo palau manifestant a tot lo món la llur dolor, e veig los cavallers
e grans senyors: tots fan un dol, tots se lamenten, torcen-se les mans, arranquen-se los cabells del cap.
Quin dia és tan amarg e ple de tanta tristor! Veig tots los órdens dels frares venir ab veus doloroses, e
no és negú puixa cantar. Digau-me, ¿quina festa és aquesta, que tots la colen? Escassament negú no
pot parlar sinó ab cara de dolor. Ai, bé és trista la mare qui tal filla pareix! Prec-vos, ma filla, que us
alegreu, e dau remei e comport en aquesta dolor, e dareu consolació al vell e adolorit de vostre pare e
a la trista e desaventurada de vostra mare, qui ab tanta delicadura vos ha criada.
E no pogué més parlar: tant la dolor la constrenyia.
120
Part XXI
Hipòlit i lemperadriu al tron de
Constantinoble
121
Capítol 52
CDLXXIX. Lo dol e lo plant que fon fet
aprés la mort de la Princesa.
Fon complit lo darrer terme de la final destrucció de tot lo llinatge de la casa imperial de Grècia,
que aprés del sosteniment de tantes misèries haver passades ab fatiga, dels passats treballs havien
obtès benaventurat repòs si la fortuna ho hagués permès: per què negú fiar no deu en les mundanes
prosperitat perquè al millor punt defallen .
E passada la Princesa desta vida, fon apagada tota la llum imperial. Los plors e los crits foren en
lo palau tan grans, que tota la ciutat feien ressonar. E la primera dolor de Tirant e de lEmperador
fon renovellada e redoblada.
La trista de lEmperadriu sesmortí per tal manera que los metges no la podien fer retornar; e
Hipòlit se batia lo cap e la cara pensant-se que fos morta. A la fi tantes coses li feren, que aprés
espai duna hora passada, ab gran dificultat ella retorn; e Hipòlit li estava contínuament de prop,
molt adolorit, fregant-li los polsos e llançant-li aiguarròs per la cara. Com fon tornada en son record,
prengueren-la en braços e portaren-la en la sua cambra, e gitaren-la sobre un llit de repòs.
E Hipòlit sempre al seu costat, aconhortant-la e dient-li moltes paraules de consolació e besant-la
moltes vegades per dar-li conhort e per reduir-li a memòria les llurs amors, car sempre havien perseverat
en aquelles. E lEmperadriu, qui lamava més que a sa filla ni a si mateixa, per la gran bondat e gentilea
que havia trobada en Hipòlit, e li era estat sempre molt obedient en tot lo que per ella li era manat.
E no us penseu que en aquell cas Hipòlit tingués qran dolor; car de continent que Tirant fon mort,
llevà son compte que ell seria emperador, e molt més aprés la mort de lEmperador e de sa filla, car
tenia confiança de la molta amor que lEmperadriu li portava que, tota vergonya a part posada, lo
pendria per marit e per fill; car acostumada cosa és de les velles que volen llurs fills per marits per
esmenar les faltes de llur jovent e volen-ne fer aquella penitència.
Après que lEmperadriu hagué passades algunes raons ab Hipòlit e ab lo besar li foren remeiades
un poc les dolors, dix semblans paraules a Hipòlit:
-Mon fill e senyor, prec-vos que com a senyor vullau manar e dar orde que les obsèquies sien fetes
de lEmperador, de ma filla e de Tirant, perquè aprés se puixa complir lo desig vostre e meu.
Oïdes per Hipòlit paraules de tant amor, li besà la mà i la boca e dix que faria tot lo que sa majestat
li manava.
Hipòlit anà a la cambra de la Princesa, on jaien los tres cosos morts, e manà, de part de lEmperadriu,
que portassen de continent Tirant en lo seu cadafal en lesglésia. E fon fet prestament.
Aprés manà als cirurgians que embalsamassen lo cos de lEmperador e de la Princesa. E Hipòlit
féu fer en lesglésia de Santa Sofia un altre cadafal molt més bell e pus alt que lo de Tirant, ab son
bell llit encortinat e tot emparamentat de draps dor molt singulars segons tal senyor era mereixedor;
e féu portar lo cos de lEmperador al seu cadafal. E la Princesa féu posar en lo llit de Tirant, al seu
costat, a la part dreta.
E féu fer crida per tota la ciutat que tots aquells qui volguessen portar dol de lEmperador o de
la Princesa o de Tirant, que anassen en certa casa que ell tenia consignada en la ciutat, que aquí los
darien drap per a màrregues, així a hòmens com a dones. E dins espai dun dia, tots los del palau e de
la ciutat e tots los estrangers foren vestits de màrregues. E, més, lo virtuós Hipòlit provei que, de dos
122
jornades entorn de Contestinoble, vinguesses tots los eclessiàstics, així frares com capellans e monges,
per fer les obsèquies del defunts; e trobaren-shi mil e dos-cents per compte.
E assignaren la sepultura fos feta al quinzèn dia aprés la mort de lEmperador. E tramès per tots
los barons de Grècia, així aquells qui eren ab la gent darmes com als altres qui eren en llurs heretats,
que fossen presents a les obsèquies de llur senyor lEmperador.
E més avant tramès ambaixada al rei Escariano, de part de lEmperadriu e sua, que li fos plasent
venir a fer honor a la sepultura de lEmperador e de sa filla e de son car amic e germà Tirant; car puix
no els havia pogut fer honor a les bodes, que la volgués fer a la sepultura. E lo rei Escariano li tramès
a dir que era content, puix a Nostre Senyor plasent era: mas que ab alta alegria esperaba ell dentrar
en la ciutat de Contestinoble. E de continent ordenà la sua gent darmes e manà als capitans que no
es partissen dall¡, que ell seria prest tornat. E ab cent cavallers partí e féu la via de Contestinoble.
123
Capítol 53
CDLXXX. Com los parents de Tirant
sajustaren e tingueren consell qual dells
farien Emperador.
En aquest espai de temps que la gent sajustava, Hipòlit féu ajustar en una cambra lo rei de Sicília,
e lo rei de Fes, e lo duc de Macedònia, e lo marquès de Liçana, e lo vescomte de Branches, e alguns
altres del seu parentat, a consell. E dix-los les paraules següents:
-Senyors e germans meus: no ignoren les senyories vostres lo gran dan que ens és vengut per la mort
de nostre pare e senyor Tirant, car aquest sesperava ésser emperador e haguera exalçats e ben heredats
a tots los del nostre parentat; per què ara som fora daquesta esperança, e per ço és de necessitat que
ab temps prengan consell què és de fer. Car poden pensar les senyories vostres que tot lImperi resta
en poder e senyoria de lEmperadriu. Si bé la sua edat és avançada, algun gran senyor se casarà ab
ella de bona voluntat, e ho tendrà a gràcia per ésser emperador. E aprés mort della, restarà senyor,
e per ventura tractarà mal los estrangers, qui som nosaltres, ací heretats. Per què sóc jo de parer que
seria bo que féssem u de nosaltres emperador e que tots li ajudàssem, e aquest tal heretaria molt bé a
tots los altres. Per què us suplic que cascú hi diga son paper.
E donà fi a son parlar. Aprés parlà lo rei de Sicília e dix que ell tenia per bona cosa que la u dells
fos elet per emperador; que elegissen ells qual hi seria més dispost.
Parlà lo rei de Fes, perquè era lo major del parentat, e dix semblants paraules:
-Senyors e germans meus: jo tinc per bon consell que u del nostre parentat sia elet emperador.
Emperò, segons mon parer, havem a seguir lorde del testament de Tirant, aprés lo de la princesa; e
sobre aquests testaments veurem qual de tots hi serà més suficient.
E tots tingueren per bo lo que lo rei de Fes havia dit. E trameteren per lo secretari de Tirant e per
lo de lEmperador, e feren-se llegir los testaments. Com foren llests, feren eixir los secretaris defora la
cambra, e parlà lo duc de Macedònia en la següent forma:
-Senyors e germans meus: segons veig, la elecció és molt clara, que no sofir disputa, car jo veig que
lo nostre bon parent e senyor lleixa hereu seu en tots los drets que ha guanyats en lImperi grec e tots
los que per lEmperador li són estats atorgats, de la successió de lImperi, a Hipòlit, que ací és present.
E més avant veig que la Princesa lleixa hereua sa mare, de tot lImperi. Per què jo no veig que més shi
puga fer, que atesa lamistat antiga que tots sabem que Hipòlit té ab lEmperadriu, que la prenga per
muller, e alçar-lo hem emperador, e farem justícia. E aquest, per sa bondat e virtut, nos conservarà
cascú en son heretatge, car és la nostra sang.
Aprés parlà lo marquès de Liçana, e dix :
Senyors jo tinc per bo lo consell del duc de Macedònia, e lloe aquell, perquè tots tenim mullers, e
daltre part per la lleixa de Tirant.
E tots los altres ho lloaren e foren dun acord que Hipòlit fos elet emperador e marit de lEmperadriu.
Com Hipòlit véu la molta gentilesa de sos parents, féu-los infinides gràcies de la molta amor que en
ells tenia coneguda; e que votava a Déu e a Nostra Senyora, mare sua, que si Déu li feia gràcia que
ell fos emperador, que ell los remuneraria en tal guissa que ells ne serien tots contents. E deliberaren
que, aprés fetes les obsèquies als defunts, que el llevassen emperador, e farien matrimoni dell ab
124
lEmperadriu.
125
Compartir en redes sociales
Esta página ha sido visitada 175 veces.